El 13 de març de 2017 en aquest blog de Serviol es va publicar un escrit titulat “Sense resposta seriosa”. Que deia “Espanya no s’adona de la naturalesa del conflicte que hi ha a Catalunya”.
Que no es resoldrà fent una carretera promesa des de fa 20 anys o 50. O avançant com a cosa excepcional més dinerons que segons l’Estatut ja fa molts mesos que ens haurien d’haver pagat (per exemple, per pagar els farmacèutics). I òbviament no es resoldrà tampoc amb propostes insòlites com que l’Estat traslladi a Barcelona el Senat. Que Barcelona sigui com Valparaíso.
Xile és un Estat molt altament centralitzat. On tot es cou, es decideix i es fa a Santiago. Val a dir que és el país més ben portat de tot Sud-amèrica. I és veritat que el Senat no és a Santiago sinó a Valparaíso. Que per altra banda és el port de Santiago.
Fa anys vaig ser convidat a donar una conferència en el Senat de Valparaíso. Un bon edifici i una ciutat interessant (i, com deia, un port important, el més important de Xile, i de fet el port de Santiago). Però segons els senadors amb els que vaig parlar “todo se lo lleva Santiago. Y todo se decide en Santiago”.
Tot això ve a tomb per les recents declaracions d’en Tamames dient que la tensió i el mal encaix entre Catalunya i Espanya es resoldria posant el Senat a Barcelona, i també un o dos Ministeris.
“Todo” volia dir Administració, empreses, prestigi universitari, vida cultural, etc… I també influència política. Ni el Senat ni alguna oficina de segon ordre no restablien un mínim d’equilibri, deien. L’esforç per reequilibrar requeria molta més redistribució del poder i, sobretot, que Valparaíso pogués jugar un paper no d’ordre administratiu, sinó polític.
Tot això ve a tomb per les recents declaracions d’en Tamames dient que la tensió i el mal encaix entre Catalunya i Espanya es resoldria posant el Senat a Barcelona, i també un o dos Ministeris. És una proposta feta, un cop més, des del desconeixement de quina és la naturalesa del problema.
Hi ha més exemples com aquest. Però sobretot el que hi ha en el cas de Catalunya és que el que es debat no és una mica més de poder econòmic i administratiu, sinó el reconeixement d’una realitat amb consciència col·lectiva, i amb memòria històrica, amb una llengua i una cultura i sobretot amb un projecte col·lectiu propi. I amb voluntat d’encaix efectiu en el marc espanyol i europeu.
En el cas de Catalunya el que es debat no és una mica més de poder econòmic i administratiu, sinó el reconeixement d’una realitat amb consciència col·lectiva, i amb memòria històrica, amb una llengua i una cultura i sobretot amb un projecte col·lectiu propi.
Tot això no es dona en el cas de Valparaíso i de Xile. País molt digne de consideració – el que més de Sud-amèrica -, però que la Geografia i la Història i la Societat han configurat d’una altra manera. I per això la qüestió de Catalunya no es pot solucionar amb un Ministeri o sessions de tant en tant en el Senat.
La qüestió de Catalunya reclama:
-
Real poder polític i competencial.
-
Un finançament just i suficient.
-
Reconeixement de la identitat pròpia.
De tant en tant fan propostes sobre el tema de Catalunya que tenen en comú parlar molt però evitar anar al moll de l’os. Fugir d’estudi.
……………………………………………
Postdata
Fa poc l’Antoni Castells (del PSC i que va ser Conseller d’Economia del tripartit, i bon Conseller) ha escrit un article sobre “El conflicte entre Catalunya i Espanya”.
Amb dos subtítols. Un sobre finançament. “Un bon sistema de finançament ha de tenir dos pilars: una àmplia autonomia tributària i un anivellament raonable.” I un altre que Espanya en el seu conjunt no entén o no vol entendre: “El conflicte actual no és només, ni tan sols principalment, un problema de diners; és abans una qüestió de reconeixement”. I això no es resol amb una sucursal que l’experiència – i la lògica – ens diuen que seria una ficció. (En els anys 80 en Martín Villa ja va plantejar la possibilitat que alguns Ministeris es radiquessin a Barcelona. No va arribar a ser ni el somni d’una nit d’estiu).
Fotografies: Associació Serviol.
