Loading...

La llengua és irrenunciable.

Jordi Pujol i Soley · 30 - VIII - 2016
Home / ESCRITS / La llengua és irrenunciable.

El tema competencial i el del finançament són clau per l’autogovern català. I per la viabilitat i la continuïtat de la personalitat pròpia de Catalunya. El lingüístic i cultural, també. Perquè la personalitat pròpia de Catalunya no és de base ètnica, sinó cultural i de memòria històrica, i en això hi juga un paper primordial la llengua. Com a fet molt propi i molt determinant.

Totes les polítiques espanyoles d’uniformització han tingut com objectiu la castellanització lingüística i la pèrdua de personalitat pròpia de Catalunya.

És per això que en la defensa de Catalunya com a societat i com a poble sempre se li ha donat una importància molt principal. També és per això que totes les polítiques espanyoles d’uniformització han tingut com objectiu la castellanització lingüística de Catalunya – de vegades molt radical, descarada i ràpida, de vegades més subtil, “sin que se advierta el cuydado”. Però sempre amb un objectiu clar que és la pèrdua de personalitat pròpia de Catalunya.

Un dels èxits de Catalunya – i podríem dir d’Espanya si Espanya acceptés la diversitat identitària de l’Estat – havia estat durant tot el segle XX salvar i enfortir la seva cultura i la seva llengua, amb tot el que això comporta. Amb alts i baixos, fins i tot amb períodes llargs de política anticatalana molt durs i opressius. Però malgrat tot vàrem arribar al 1975 amb una llengua i una cultura catalanes que havien resistit bé l’agressió.

I de 1975 al 2000 hi ha hagut canvis importants i positius en el tema lingüístic i cultural. Que cal posar a l’actiu de l’acció política, cultural i social que s’ha practicat a Catalunya. Amb suport popular. I també per part de l’Estat espanyol a una actitud en conjunt més d’acceptació de la realitat i del dret de Catalunya a voler conservar la seva personalitat. I a un altre fet altament positiu que ha estat la capacitat de Catalunya de mantenir la cohesió social.

Vàrem arribar al 1975 amb una llengua i una cultura catalanes que havien resistit bé l’agressió.
I de 1975 al 2000 un altre fet altament positiu ha estat la capacitat de Catalunya de mantenir la cohesió social.

______________________________________

Per a valorar degudament el que ha passat durant la segona meitat del segle XX, i de fet durant tot el segle XX, cal tenir en compte:

  • Que ha estat un segle de grans convulsions polítiques i socials. De molt greus enfrontaments amb guerra civil inclosa i dictadures llargues i molt dures (i molt hostils a Catalunya). I sovint amb risc de gran fractura social.

 

  • Que a Catalunya s’ha produït una immigració que ha significat passar de 1.960.000 habitants l’any 1900 a 6.300.000 el 2000. I a 7.600.000 el 2015. Una immigració durant molts anys lingüísticament i mentalment no catalana, i d’ençà de fa vint anys no espanyola. Molt d’arreu del Món. I això durant llargs períodes amb règims hostils a Catalunya i a la seva continuïtat com a nació. Com a cultura, com a llengua i com a projecte de societat.
______________________________________

La llengua és un fet primordial. Arreu del Món.

Que Catalunya arribés a l’any 2000 amb una personalitat forta, operativa i capaç de mantenir bàsicament la seva unitat interna – de no haver-se diluït i afeblit – és un gran mèrit de tothom. De tots els catalans. És a dir, de tots els que d’acord amb un criteri generalment acceptat “viuen i treballen a Catalunya, i en volen ser”. És un gran mèrit haver mantingut un grau alt de sentit d’identitat i de cohesió social. Mèrit de tothom, cal repetir-ho.

També fruit d’algunes actuacions i orientacions polítiques. Diverses. I mèrit també de gent diversa. Políticament, sociològicament i socialment. Però avui cal subratllar-ne una que ha estat especialment positiva. I que d’uns anys ençà corre perill. I ara sobretot.

Que ha estat la política lingüística que s’ha fet a Catalunya.

La llengua és un fet primordial. Arreu del Món. Pot ser que hi hagi alguna excepció. Per exemple, que la llengua sigui substituïda per la religió. O per l’ètnia. No és el nostre cas.

A través de la Història i ara mateix la personalitat de Catalunya se sustenta en la Història, la llengua i la cultura. I en el que Vicens Vives va dir-ne una voluntat de ser molt sustentada en la feina i l’eina. Tot això entrelligat. I tot necessari.

______________________________________

A la primera part del XIX després de la pèrdua

de les Institucions polítiques es va engegar un lent però creixent

i finalment molt potent moviment de reivindicació lingüística i cultural, i de memòria històrica, de fet un moviment nacional.

Algú podria pensar – i voler-nos fer creure – que de tots aquests components del nostre ésser col·lectiu la llengua no és substancial. Però són els mateixos que també ens rebaixen el poder polític i el finançament. De fet l’autonomia. Per altra banda a la nostra Història ja hi ha una experiència a tenir en compte, la de finals del segle XVIII i primera part del XIX. Quan després de la pèrdua de les Institucions polítiques i amb una política espanyola d’homogeneïtzació lingüística i cultural la societat catalana va comprendre que la pervivència de Catalunya com a país, com a poble amb personalitat pròpia a més de “l’eina i la feina” passava aleshores més per la llengua i la cultura que per la reivindicació institucional. Aleshores del tot impossible de defensar. En canvi es va engegar un lent però creixent i finalment molt potent moviment de reivindicació lingüística i cultural, i de memòria històrica. Que empeltada a “l’eina i la feina” va acabar produint – malgrat atzucacs, guerres civils, dictadures i en general una mentalitat espanyola poc favorable – un formidable moviment cultural, social i polític – de fet un moviment nacional – de gran potència. I fent possible que el segle XX fos pel nostre país el que en Triadú en va dir un Segle d’Or.

I realment el plantejament polític dominant a Catalunya a començament del segle XXI seguia tenint dues línies d’acció principals: reforçar l’autonomia catalana en l’àmbit competencial i del finançament a fi de seguir impulsant la modernització del país i el progrés social i consolidar el règim lingüístic i cultural establert des de mitjans de la dècada anterior.

Això es va començar a esquerdar amb la majoria absoluta del PP l’any 2000. Amb una forta revifada en el camp de les idees del projecte uniformitzador i centralitzador d’Espanya. Molt evident en l’àmbit del PP (i de la FAES), però també en el de l’esquerra en general i sobretot del PSOE. Que com a contrapartida a Catalunya va reforçar la idea de que calia un nou Estatut.

______________________________________

No és propòsit d’aquest escrit analitzar tots els aspectes d’aquest procés i de la situació d’ara. Sinó posar el focus en dos aspectes concrets.

El primer, l’agressivitat contra Catalunya que s’ha anat incrementant en el conjunt d’Espanya.

El segon, la idea compartida de que ara és un bon moment per a imposar una radical marxa enrere en el procés d’autogovern i de reconeixement de Catalunya. De fet, per acabar amb Catalunya com a subjecte identitari i polític.

En línia amb el to que cada cop impera més en l’àmbit polític espanyol, i que una conversa de l’any 2002 reflecteix molt bé. Amb dues persones molt rellevants del moment polític i intel·lectual espanyol del moment. (Del món del PP i de la FAES però no gaire diferent del de bona part del PSOE).

Quan jo em queixava de l’orientació que va agafant la política espanyola respecte a Catalunya em diuen :

“Haceos a la idea de que habéis perdido. Además, la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones, de 40 años, de todo esto ya no se hablará.”

I és pertinent fer notar que un dels temes que discutíem era precisament el de la immersió lingüística.

Que avui, finals d’agost de 2016, torna a estar amenaçada.

L’agressivitat contra Catalunya s’ha anat incrementant en el conjunt d’Espanya.

Ara és un bon moment per a imposar per acabar amb Catalunya com a subjecte identitari i polític.

Avui, finals d’agost de 2016, torna a estar amenaçada.

______________________________________

Tot això lliga amb el fet que aquests dies un dels punts de discussió ara a Madrid entorn d’un possible acord d’investidura és l’aplicació de la Llei Wert, especialment pel que fa a la immersió lingüística de català. En especial tal com – d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional de 1994 – s’està aplicant a Catalunya. I que és sens dubte una gran eina de defensa del català, de cohesió social i d’integració.

La immersió lingüística és sens dubte una gran eina de defensa del català, de cohesió social i d’integració.


La llengua és irrenunciable / Associació Serviol

Immersió lingüística / Associació Serviol



Compartiu :

Seguiu-nos o compartiu a: