Loading...

Sobre desenvolupament sostenible. Econòmic i social. I polític.

Jordi Pujol i Soley · 11 - I - 2015
Home / ESCRITS / Sobre desenvolupament sostenible. Econòmic i social. I polític.
Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Google+
LinkedIn
Instagram
Email
Whatsapp

És bo tenir un projecte de país i de societat, i una estratègia a mig i llarg termini.

Utilitzant en cada moment el model més adequat, més viable i més eficaç.

I que més encaixi amb el projecte vist en la seva globalitat.

La idea d’escriure aquest article es deu a la lectura d’un article de Jeffrey Sachs, “L’economia del desenvolupament sostenible”. Que comença dient que hi ha dues escoles, la d’economistes de lliure mercat i la keynesiana. I diu que cap de les dues dóna bons resultats. La de lliure mercat, perquè dóna grans resultats pels rics però bastant dolents per a la resta”, i el keynesianisme perquè juga la carta del diner fàcil i produeix grans dèficits pressupostaris que arriben a ser insostenibles. Per altra banda tots dos tenen aspectes positius si s’apliquen bé i en el moment oportú i sense excedir-se. D’una manera equilibrada. Més que addicte per principi al lliure mercat i a la contenció de la lliure despesa o, a l’altra banda, a un fort increment de la despesa el que cal és tenir un projecte de societat i de país, un projecte social i econòmic a mig i llarg termini. I aplicar-lo sistemàticament, amb més accent liberal o keynesià segons els moments. Quan en Rodríguez Zapatero va proclamar-se keynesià es podia pensar que era una opció adequada. I ho podia haver estat si s’hagués aplicat amb mesura i segons un pla i un projecte. És a dir, no per impulsos poc reflexius, sinó d’una manera equilibrada. Expansiva, però equilibrada. A l’altra banda hem tingut un Aznar que no es vantava de ser keynesià però que obsessionat per un programa molt més polític que econòmic va caure també en l’excés inversor sense tenir en compte ni la rendibilitat econòmica ni social. I va provocar una crisi seriosa econòmica i social.

És bo conèixer Keynes i pot ser útil. De fet ho ha estat més d’una vegada. I ho és conèixer l’economia lliure de mercat, que també ha tingut moments d’èxit. Però sobretot és bo tenir un projecte de país i de societat, i una estratègia a mig i llarg termini. De construcció sistemàtica, durant 10, 15, 20 anys. Utilitzant en cada moment el model més adequat, més viable i més eficaç. I que més encaixi amb el projecte vist en la seva globalitat. Posaré un exemple.

No es podria ser partidari de molta inversió en segons quines infraestructures si es preveia que anàvem cap a un temps d’economia molt feble. És veritat que hi ha un axioma que diu la inversió en infraestructures pot revitalitzar l’economia (més treball, més despesa, més consum). Tan socialistes com populars han fet aquest discurs, i practicat aquesta política. Des del “Plan E” d’en Rodríguez Zapatero fins la xarxa de l’AVE de l’Aznar. O l’estímul molt exagerat al sector immobiliari. O equipaments molt sobredimensionats. O infraestructures de rendibilitat molt dubtosa. Tot això en el nom de Keynes. O en altres circumstàncies, i a la riba oposada, en nom d’alguns dogmàtics professors de l’escola de Chicago. Que mancats de flexibilitat també ofeguen l’economia.

Sempre resulta més atractiu i és més ben rebut ser keynesià. Però no s’ha de ser més keynesià que el propi Keynes.

Ell mateix era conscient de que calia evitar la temptació del curt termini.

________________________________________

Tot això és digne de reflexió també des d’una perspectiva catalana. De fet, reflexions així s’han fet a Catalunya durant els últims 30-40 anys. Afortunadament en conjunt s’han fet bé. Amb perill de vegades de descarrilar, de caure en algun excés o de ser víctimes de picabaralles. Però en conjunt a Catalunya hi ha hagut un projecte de país o de societat. Plural. Amb participació de molta gent diversa. Un projecte que s’ha vist condicionat, o frenat, o obstaculitzat en part per la insuficiència de poder polític i/o de recursos financers.

________________________________________

Jeffrey Sachs diu que “Els governs necessiten estratègies d’inversió a llarg termini i manera de pagar-les. Han de definir millor la prioritat de les inversions en infraestructures, i la seva execució en el temps. Han de trobar un equilibri entre dues exigències bàsiques. La de les infraestructures al servei de la producció i la del Benestar Social des de la Sanitat i l’Escola a un llarg etcètera. Tot això requereix un pla, un projecte, una continuïtat i una acció equilibrada. El mateix Sachs diu que “Els ideòlegs de lliure mercat diuen que els estats no poden fer inversions productives:” Ho diu en termes de desacord. Però afegeix “Tampoc els keynesians reflexionen prou sobre la mena d’inversions públiques que calen; per ells la despesa és la despesa”. Ve a dir que per alguns el que compta és gastar. I això pot perjudicar tant la inversió pròpiament productiva com la social. Perquè finalment hi ha els diners que hi ha o que en previsió seriosa es pot pensar que hi haurà. I això s’ha d’adaptar a un projecte. A mig i llarg termini. Tot i que circumstancialment pot haver-se d’ajustar a una conjuntura bona o dolenta. Personalment he tingut la sort – políticament parlant, en l’ordre personal i privat ha estat en part diferent – de no ser ni haver-me hagut necessàriament de declarar partidari de Keynes o de lliure mercat. Hi ha hagut gent que ha sentit la necessitat de declarar-se keynesià. Tant si tocava com si no tocava. En Rodríguez Zapatero en va ser un exemple patètic. Afortunadament hi ha hagut molts keynesians seriosos, sòlids i eficaços.) I també hi ha hagut gent que ha sabut combinar l’equilibri pressupostari amb el manteniment d’un marge de maniobra destinat a un creixement econòmic i social. Economistes i polítics i agents socials capaços d’actuar en termes de projecte global, de creixement equilibrat, amb mentalitat de futur i no només immediat. Aquell tipus de gent que no actua pensant molt principalment en les properes eleccions o en la clientela pròpia, sinó en termes – com diu Jeffrey Sachs – de desenvolupament sostenible. Al servei d’un projecte de país. Que requerirà adaptació a la conjuntura, i als canvis tecnològics, o a diversos condicionants. A ser en un moment donat més keynesià o més lliberal, més decantat cap aquí o més cap allà. Més partidari d’acceleracions o de retencions. Però sense perdre la visió del projecte en la seva globalitat ni l’azimut correcte.

________________________________________

Crec que a Catalunya durant les darreres dècades i en conjunt això s’ha fet. Podríem i ho hauríem d’haver fet millor.

Però l’evolució en tots o quasi tots els ordres durant els darrers 35-40 anys ha estat prou positiva per a no haver-nos de fuetejar en senyal de penitència.

Crec que a Catalunya durant les darreres dècades i en conjunt – és a dir, no practicat per un sol sector o a batzegades sinó d’una forma bastant general o sostinguda – això s’ha fet. Podríem i ho hauríem d’haver fet millor. Però l’evolució en tots o quasi tots els ordres durant els darrers 35-40 anys ha estat prou positiva per a no haver-nos de fuetejar en senyal de penitència. I per a seguir creient en la nostra societat i en el nostre país.

________________________________________

Per desgràcia sempre que fem alguna anàlisi, que presentem un projecte i que agafem un compromís pel nostre país – tot plegat esperançat i il·lusionat i amb ganes – hem de posar un advertiment a peu de plana, en el sentit de dir que podrien donar-se circumstàncies o impediments polítics i institucionals que ho fessin molt difícil. O que seguint una metàfora ja coneguda un congost molt difícil i perillós ens barrés el pas. I que per tant arribat el cas caldria que el poble – el poble que camina cap a una ciutat millor – hauria de fer un gran esforç, un molt gran i arriscat esforç per a remoure l’obstacle. Per a passar el congost.

Arribat el cas el poble hauria de fer un molt gran i arriscat esforç per a remoure l’obstacle. Per a passar el congost.


L’Eix transversal al seu pas per Espinelves. La carretera C-25 és la via de comunicació ràpida que travessa Catalunya transversalment. / Foto Pere Tordera.

Pas pel Congost de Mont-Rebei sobre el riu Noguera Ribagorçana (El Pallars Jussà – La Noguera) Lleida. / Foto Alejandra Riba.


Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Google+
LinkedIn
Instagram
Email
Whatsapp

close

Us agrada aquest blog? Compartiu-lo!