Loading...

Sobre llengua i convivència

Jordi Pujol i Soley · 2 - III - 2018
Home / ESCRITS / Sobre llengua i convivència

Actualment tinc per norma no intervenir en les polèmiques públiques de caràcter polític. Me’n mantinc al marge. Però avui faré una excepció, perquè és un tema de màxima importància per Catalunya. I potser per Espanya, com fa anys em va dir l’aleshores President del Tribunal Constitucional, el Sr. Tomás y Valiente. De molt bon record.

………………………………………

La política lingüística, però també social de la Generalitat, no busca “dejar atrás a media población” sinó anar endavant tots plegats.

Han aparegut recentment alguns articles sobre el tema lingüístic a Catalunya. Molt contraris al que des de fa molts anys i amb governs diferents ha estat un fet bàsic de política lingüística i cultural a Catalunya. Que ha propulsat un gradual coneixement del català per a tota la població escolar de Catalunya del català, parlat i escrit. I un bon coneixement general del castellà avaluat pels informes PISA segons els quals el coneixement del castellà a l’edat dels 14 anys (és a dir, després de 8 cursos d’immersió lingüística) no és inferior al de la mitjana espanyola. És a dir, hi ha un coneixement bàsic generalitzat de les dues llengües.

Amb tot el que això significa per a la convivència social i la igualtat d’oportunitats.

Si es repassa l’evolució social i econòmica dels últims 35 anys –és a dir del temps de la immersió- veuran que el grau de barreja social i de promoció per orígens ha estat alt. Francament alt. En l’àmbit social i de treball en les famílies, en el de les rendes i en general del progrés ciutadà. Si repassem amb atenció l’evolució dels cognoms en el conjunt de la societat catalana veurem que la presència numèrica i el lloc que ocupen a la societat els cognoms d’origen castellà en el món de la cultura, de l’economia, del treball, en els mitjans de comunicació, en el món sindical i també en el polític –des dels nivells més alts als municipals i de base- constatem que s’ha anat produint una gran i benèfica barreja general. I això s’ha anat produint durant unes dècades de Generalitat i de política lingüística i social amb el propòsit de progrés general integrador i convivencial.

Encara que segueix essent cert que la llengua amb inferioritat a Catalunya en general no és el castellà. De fet és el català. Ho és en més d’un aspecte, i ho és també en els mitjans de comunicació. La situació és més equilibrada a les Administracions.

A Catalunya sempre hi haurà dues llengües, català i castellà.

El que dóna personalitat pròpia a Catalunya és el català. I així ho defineix l’Estatut.

És lògic i just que tothom conegui bé la llengua castellana però també que tothom conegui bé la catalana.

I això és el que la història dels darrers tres segles llargs de l’Estat espanyol ha obstaculitzat.

A Catalunya sempre hi haurà dues llengües. Català i castellà (si és que fracassa com és d’esperar, el propòsit d’anar comprimint el català, d’anar-lo residualitzant) i naturalment el castellà no serà simplement una llengua estrangera, com ho seran l’àrab, l’anglès o el romanès, encara que parlades per molts ciutadans de Catalunya. I en tot cas el que dóna personalitat pròpia a Catalunya és el català. I així ho defineix l’Estatut. I si és la llengua pròpia de Catalunya, lògic és que sigui d’ús i coneixement generals. És a dir, és lògic i just que tothom conegui bé la llengua castellana però també que tothom conegui bé la catalana. I això és el que la història dels darrers tres segles llargs de l’Estat espanyol ha obstaculitzat, molt brutalment de vegades, més discretament altres cops (“Sin que se observe el cuydado”).

………………………………………

No ha estat només i principalment una idea d’alguns.

I ara és una pràctica de resultat positiu i ben assumit pel conjunt de la societat.

La política lingüística, però també social de la Generalitat, d’ençà de la seva restauració no busca “dejar atrás a media población” sinó anar endavant tots plegats. Amb la màxima cohesió possible i això requereix moltes coses – socials i econòmiques i un fort esperit de convivència i de respecte -. De debò. I sense dificultar un coneixement sòlid i diferenciat del català ni tampoc del seu ús. Amb arguments de vegades subtils, però ara hi ha gent que s’ha descarat i parla obertament de que “con inmigración y sobre todo sin inmersión lingüística dentro de cuarenta años esto del catalán se habrá acabado”.

Aquest és l’estat d’ànim que en bona part s’ha implantat en molts àmbits de la societat, de l’Administració i de les polítiques espanyoles. Un estat d’ànim i una política que afortunadament té una molt forta oposició a Catalunya. Perquè convé recordar que a Catalunya no va ser definida i impulsada només per CiU, sinó també –des del primer moment- pel PSC, pel PSUC i per ERC, i per moltes associacions de mestres i entitats socials i culturals molt diverses, des de Rosa Sensat a Òmnium Cultural i per AA.VV. i pel món universitari en general. De fet era assumida per una àmplia majoria política i social del poble català. I no només de sensibilitat catalanista. També ara és així. No ha estat només i principalment una idea d’alguns. I ara és una pràctica de resultat positiu i ben assumit pel conjunt de la societat.


Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Comparteix Google+
Comparteix Facebook
Comparteix Twitter
Comparteix LinkedIn
Visita\
Comparteix Email
Comparteix Whatsapp

close

Us agrada aquest blog? Compartiu-lo!