Loading...

Nostàlgia

Jordi Pujol i Soley · 12 - II - 2018
Home / ESCRITS / Nostàlgia

Nostàlgia, de què? Nostàlgia d’Europa. De més coses. Però també d’Europa.

Aquest comentari ve motivat perquè és un fet que Europa com a subjecte polític i econòmic ha anat perdent pes relatiu durant els últims vint anys. En part perquè hi ha nous centres de poder en el món. Amb els USA ja consolidats després de 1945 però amb una Àsia emergent, especialment la Xina. I perquè la Unió Europea ha perdut frescor i ha acumulat tensions internes. Segueix essent el millor model social i polític del món, però cada cop grinyola més.

Aquest comentari també ve motivat per un altre fet. D’ordre personal. I és la sorpresa que m’ha produït l’aparició d’un llibre sobre Coudenhove-Kalergi  “Coudenhove -Kalergi. Un ideal para Europa”, de Juan Manuel de Faramiñán Fernández-Figares, de la Universitat de Granada.

Europa com a subjecte polític i econòmic ha anat perdent pes relatiu durant els últims vint anys.

La UE ha perdut frescor i ha acumulat tensions internes. Segueix essent el millor model social i polític del món, però cada cop grinyola més.

Quan jo tenia setze anys em vaig enamorar d’Europa i del projecte de Pan-Europa que va impulsar un personatge excepcional, Coudenhove-Kalergi. Un personatge mig visionari i mig analista rigorós de la realitat europea. Que a Catalunya va donar a conèixer en Joan Estelrich a través del “Diari de Barcelona” just en el moment que en Churchill va instar els europeus a constituir una unitat política (discurs de Zurich l’any 1946).

Les idees en un cert sentit massa atrevides de C.K. no varen poder resistir l’impacte molt negatiu del Tractat de Versalles, massa inspirat en el revengisme francès. Ni tampoc la radicalització general ideològica i social del període entre guerres (1918-1939). Amb el feixisme i el nazisme, i el comunisme. Però varen reaparèixer – adaptades a la nova realitat europea i mundial – durant la Segona Guerra Mundial i sobretot a partir de 1946 –  quan es reprèn la tasca de reconstruir una Europa arruïnada i en crisi política i de projecte. Amb gent com Jean Monnet, Schumann, De Gasperi, Adenauer i en un cert sentit el mateix De Gaulle. Amb un plantejament menys idealista, més pràctic, més operatiu. Més parlant de carbó i d’acer que amb discursos com els de la Societat de Nacions dels anys vint i trenta. Però també va caldre disposar d’arguments històrics i de concepció global (Weltanschaung) que facilités ideològicament la superació de les pors i dels ressentiments entre els pobles d’Europa. I això es va aconseguir amb el canvi d’actitud de la gent – ja molt escaldada després de dues guerres mundials que varen provocar la ruïna d’Europa -, la por de la Unió Soviètica i el suport polític, econòmic i militar dels USA. Però també una renovació del projecte europeista. I a això hi varen contribuir no només polítics i economistes sinó també gent que des de la reflexió històrica i l’actualització dels valors positius d’Europa va donar consistència a un ideal i un projecte europeus renovats. Barreja d’idealisme i realisme, de valors històrics i de projectes de futur. La vella idea de C.K. de “Pan-Europa. Cap als Estats Units d’Europa” (de 1923) no va renéixer ben bé amb la formulació massa teòrica de 1923 sinó amb més esperit pràctic, amb més realisme polític. Però en tot moment amb el mateix objectiu.

D’entrada amb la Comunitat del Carbó i de l’Acer.

………………………………………

Tothom vol ser europeu. És el millor model.

I aquest és el millor argument per a no sucumbir a la nostàlgia. Europa no ha estat ni un invent ni una improvisació.

Més realisme polític és el que ens va donar a entendre l’any 2005  l’ex-Canceller Helmut Schmidt quan en Joan Vallvé i jo mateix el vàrem visitar a Hamburg. Helmut Schmidt, molt europeista en un doble sentit polític i intel·lectual. Pràctic i ideològic. “La Unió Europea no podrà tenir mai el grau d’unitat que tenen els USA, però ha de tenir – i podria tenir – un grau d’unitat sensiblement més alt del que ara té. Si es manté la bona entesa franco-alemanya i  si s’aconsegueix una integració ràpida i sòlida dels països de l’Est”. D’aleshores ençà aquests dos objectius només a mitges s’han aconseguit. L’entesa franco-alemanya ha funcionat, però de vegades al ralentí. I la incorporació dels països de l’Est de moment no ha anat del tot bé. I per altra banda han sorgit fets nous. Que el mateix H.Schmidt havia, si més no en bona part, previst. El desplaçament cap a Àsia (i sobretot cap a la Xina) de la iniciativa mundial. I el fet immigratori massiu cap a Europa del qual ja l’any 1992 el mateix Helmut Schmidt havia dit que requeria una eficaç política d’integració.

………………………………………

Tot plegat dibuixa un gran repte per a Europa. Que en alguns aspectes fa la sensació de no estar en condicions de donar-hi una resposta prou adequada. I que justifica el títol d’aquest escrit: nostàlgia. Que es pot entendre en vells europeistes com sóc jo. Però que per la mateixa raó del nostre molt llarg compromís ens permetrà seguir creient en Europa. Per dos motius:

1

Tothom vol ser europeu. És el millor model. I aquest és el millor argument per a no sucumbir a la nostàlgia. Europa no ha estat ni un invent ni una improvisació.

2

En el seu llibre el Professor Faramiñán, explica els antecedents històrics del que finalment ha estat Europa. Ens fa anar molt lluny, quasi bé massa lluny per un no expert com jo. D’abans dels grecs i també dels perses…. Sense anar més lluny i quedar-nos en els grecs antics i en els pobles mesopotàmics – i per tant en un espai geogràfic limitat – ja podem entendre que es va anar creant una civilització que ha arribat fins avui i que ha estat en tots sentits molt productiva. Que es va instal·lar a Europa, que geogràficament només és una península modesta del gran continent euroasiàtic. I que en molts sentits ha arribat a un desenvolupament de molt alta qualitat. Que ha exportat en molts aspectes a bona part del Món. I que sí que és cert que té defectes. I que hi ha hagut moltes civilitzacions en el Món i que n‘hi ha hagut en la història molt antiga, que en el seu marc històric varen ser molt importants i que en alguns aspectes ara mateix ho són. La xinesa, per exemple. Però de moment no és així. Perquè potser sí que ara Àsia marca el rumb del Món com s’afirma en el llibre de Jaume Giner digne de ser llegit i meditat (editat per la Casa Àsia de Barcelona el 2012) però no és menys cert que avui per avui el millor model de societat del Món és l’europea. Si es pregunta a un ciutadà dels Estats Units, de la Xina, de Rússia, de la Índia o de Sudamèrica, etc… a quin sistema sanitari voldria poder-se acollir, la immensa majoria diuen a l’europeu. O a quin sistema de pensions. O quin grau de llibertat política. O de respecte del medi ambient. O de la independència de la justícia (malgrat algunes recents desviacions recents i per nosaltres properes) la resposta seguirà sent “Europa”. I si es pregunta a algun ciutadà d’arreu del Món condemnat a presó a quin sistema penitenciari, a quines presons podria voler complir condemna, la resposta també serà contundent. En una presó europea.

 

Si això és així – i malgrat falles de vegades greus en termes generals realment és així – , vol dir que Europa, que el model europeu segueix tenint un alt grau de qualitat ètica i política. I d’eficàcia. En tot cas per damunt clarament de gran part del Món. I això ja indica que mereix ser defensat. I que no està justificat el grau elevat d’escepticisme i de derrotisme que de vegades s’observa a Europa

………………………………………

La decadència i la dilució dels valors, finalment la inoperància europea, seria molt dolenta per a Europa però ho seria també per al Món.

Per tant, nostàlgia sí. Però no tant. No de manera que faci inviable una reacció d’Europa en tots els sentits. El de les idees i els valors. En el de l’autoestima, en el de l’autoexigència, en el sentir-se responsable del poder econòmic, social i polític. Del propi i, en part, en el del Món.

………………………………………

És per això que és just i oportú celebrar l’aparició del llibre del Professor Faramiñán. I s’entén que a alguns utopistes de fa 60, 70, 80 anys ens rejoveneixi. Però sobretot perquè la decadència i la dilució dels valors, finalment la inoperància europea, seria molt dolenta per a Europa però ho seria també per al Món. No hi ha d’haver en això petulància o cofoisme. Entre altres coses perquè en la Història de la Humanitat hi ha hagut i hi ha altres aportacions espirituals, culturals, humanistes, místiques, també tècniques que han constituït un llarg procés de desenvolupament i de progrés. De fet Europa ve de molt lluny, dels primers grecs i d’abans i tot (el Professor Faramiñán ho explica molt bé en el seu llibre). Des d’un punt de vista operatiu avui – i des de fa molts segles i alguns mil·lennis – Europa es pot definir com Steiner va fer fa unes quantes dècades. Com un conglomerat d’etapes successives, totes elles incorporades, presents i operatives.

  • El món antic, també els dels primers grecs, el del Partenó, el de Sòcrates, Aristòtil i Plató. Amb inicials influències perses.
  • El dels romans, el de Sèneca i Ciceró, el del Capitoli.
  • El dels jueus i del cristianisme. El del Sinaí i del Gòlgota.
  • Amb tardanes influències nòrdiques.
………………………………………

Aquest llarg comentari sobre el llibre del Professor Faramiñán pot semblar l’expressió – com diu el títol – d’un sentiment nostàlgic. Potser ho és. Però des de  mil·lennis d’esplendor europeu – amb alts i baixos, però de fet molt positius – no pot no ser objecte d’una reivindicació potent i convençuda. Per nosaltres seria  suïcida i pel Món en general seria negatiu. Perquè gran part del progrés general del Món de fa molts i molts segles porta marca europea.

………………………………………

Un idealisme que en el cas de Catalunya més d’un cop ens ha comportat decepcions. Però que per altra banda ens ha mantingut sempre dempeus.

Ara també serà així. Ara novament els que ens diuen que “dentro de 40 años de todo esto del catalán y de Cataluña ya no se hablará” s’equivocaran.

No en podem renegar. Som fills d’Europa. Ara també.

Tot plegat pot comportar ara algunes decepcions. D’origen i naturalesa diversos. És el que se’n diu euroescepticisme. És el rebuig a algunes conseqüències de la integració europea o de la globalització mundial. Que ens va semblar que contribuiria  a un creixement mundial benèfic per a tothom. I en part així ha estat, però no del tot ni per tothom.  Ni a Europa mateix. I ara veiem amb sorpresa que d’uns anys ençà la construcció europea s’encalla. I que hi ha més gent que en desconfia. I que se sent decebuda. Tot i que finalment tothom en vol ser. Però el malestar i la desconfiança han crescut. Cal per tant a nivell europeu recordar a la gent els beneficis de tot ordre – materials, polítics i de progrés general – que Europa i la Unió Europea han representat. Això val també, i especialment, per Catalunya. Que ha estat clarament l’avançada de l’europeisme a Espanya, i sempre a primera fila també en el conjunt d’Europa. I que ara en algun aspecte es podria sentir decebuda. Com enganyada. I s’entén. Però sempre és un risc deixar-se endur per un idealisme excessiu. Un idealisme que en el cas de Catalunya més d’un cop ens ha comportat decepcions. Però que per altra banda ens ha mantingut sempre dempeus. Ara també serà així. Ara novament els que ens diuen que “dentro de 40 años de todo esto del catalán y de Cataluña ya no se hablará” s’equivocaran. A condició que els valors constitutius de Catalunya no s’esllangueixin. I d’aquests valors formen part la mentalitat i la consciència europees. Formen part del nostre codi genètic. No en podem renegar. Som fills d’Europa. Ara també.

És bo recordar ara, que tot sembla que trontolli, que venim de lluny.

Espanya i Catalunya vénen de lluny, i Europa també.

Gràcies al Professor Faramiñán perquè és bo recordar ara, que tot sembla que trontolli, que venim de lluny. Espanya i Catalunya vénen de lluny, i Europa també. I gràcies també – de part dels més vells com jo – per haver-nos recordat anys de joventut il·lusionada. Una mica utòpica, però malgrat tot eficaç. Cal situar-se l’any 1918 i sobretot en el 1945 per a calibrar tot el que de positiu ha fet Europa durant els darrers 100 anys.

Gràcies.

(P.D. Ahir, dia 13 de febrer, hi hagué un col·loqui a l’Ateneu Barcelonès sobre: “Catalunya europeista o euroescèptica?”. Des de la meva perspectiva que, entre altres coses és la d’un nacionalista català, la resposta segueix essent clara. Europeista.)



Venim de lluny. Apolo, Museu del Vaticà. / Associació Serviol

 

Coudenhove-Kalergi. Filòsof, fundador del moviment Pan-Europa. / Arxiu per a la Política Democràtica Cristiana de la Fundació Konrad Adenauer.


Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Comparteix Google+
Comparteix Facebook
Comparteix Twitter
Comparteix LinkedIn
Visita\
Comparteix Email
Comparteix Whatsapp

close

Us agrada aquest blog? Compartiu-lo!