Loading...

GRANS RUPTURES EUROPEES (o canvis de rasant)

Jordi Pujol i Soley · 18-X-2016
Home / ESCRITS / GRANS RUPTURES EUROPEES (o canvis de rasant)

Europa viu una crisi molt seriosa i per causes diverses. Polítiques i econòmiques, socials i generacionals, d’idees i de sentiments. Interna i sobre el seu paper en el Món. Tot plegat produeix inseguretat i malestar.

I per tant, finalment por. Però no és el primer cop que Europa viu una situació així.

A hores d’ara és molt evident que Europa viu una crisi molt seriosa i per causes diverses. Polítiques i econòmiques, socials i generacionals, d’idees i de sentiments. Interna i sobre el seu paper en el Món. Tot plegat produeix inseguretat i malestar. Malestars. Més d’un malestar. I una gran inseguretat. I per tant, finalment por.

Sembla que ara hi hauria d’haver un gran canvi. De més d’una dimensió. Perquè la crisi europea té també més d’una dimensió.

Però no és el primer cop que Europa viu una situació així. Una situació de crisi fonda i polièdrica. Recordem-ho d’una manera molt esquemàtica.

A. 1910

1.

Les tensions per l’hegemonia europea. Que aleshores encara (per poc temps) podia semblar que comportava l’hegemonia mundial. S’estava acostant el moment que més d’un dels grans actors europeus diria “acabem-ho d’una vegada. Anem a la guerra. A veure qui és el més fort”. Els esforços per assegurar la pau impulsats des del camp cultural, o des dels plantejaments internacionalistes (sovint vinculats amb ideologies socialistes) varen ser inútils. De fet no eren ni prou potents ni gaire realistes. Desconeixien els mecanismes de fons, de mentalitat i de psicologia col·lectiva, que estaven actuant. (Ho explica bé Stefan Zweig a “El món d’ahir. Memòries d’un europeu”).

Això ha estat una història d’èxit fins a finals del segle XX.

Però ara hi ha una ruptura.

2.

No hi havia només tensió entre els Estats. (Uns Estats, per cert, que més d’un eren plurinacionals, amb unes estructures internes mal encaixades.) Hi havia també un gran malestar social. Era una Europa de rics i de pobres, de burgesia triomfant i de classes populars en situació crítica. Crítica en l’aspecte econòmic i de benestar i tracte just, i també de consideració. De consideració ciutadana. 
Hi havia en aquella Europa externament brillant dels voltants de l’any 1900 una crisi interna fonda. Contra la qual varen intentar lluitar moviments intel·lectuals i socials diversos. D’esquerra radical, marxistes o no, o reformistes – des dels fabians anglesos als moviments socialcristians, sobretot francesos. Però l’any 1914 va arribar la guerra. Amb una gran destrucció en tots els ordres.

B. 1920-1939

Alguns varen creure que potser l’impacte molt dramàtic de la Primera Guerra Mundial i de les seves conseqüències provocaria una reacció positiva en l’ordre polític d’ordenació interna europea, més justa i equilibrada. I en l’ordre social que potser el patiment de la població ajudaria a crear unes bases de convivència més justes. I en part així va ser. Però d’una manera molt insuficient, i especialment desgraciada pel que fa a les relacions entre els Estats, els antics i els nous. El Tractat de Versalles n’és l’exemple més clar. Tot plegat molt revengista. I la radicalització ideològica (i finalment política) en el camp social va ser molt virulent. Va anar del comunisme als feixismes. Els anys entre les dues guerres (1918-1939) varen ser molt negatius i varen conduir a la segona Gran Guerra Mundial.

A Alemanya ara es parla de “das Bruch”, a Gran Bretanya s’ha produït el “Brexit”, i sembla que França es resigni a “le déclin”.

C. 1950-2000

L’any 1945 Europa estava físicament destruïda i molt empobrida. I políticament molt disminuïda. En canvi va reaccionar d’una manera molt més positiva que en els anys 20 i 30 malgrat el gran problema de la divisió entre l’Europa democràtica i la comunista. L’Europa occidental va formular un projecte europeu – paneuropeu – nacionalment no revengista, i basat en un progrés econòmic i social equilibrat. Que ha estat un èxit.

És veritat que els líders europeus occidentals de després de 1945 varen comptar amb un suport molt important dels Estats Units, però el varen utilitzar bé. I varen posar les bases alhora de la reconciliació entre els Estats, del creixement econòmic i del progrés social. Val a dir que pel que fa al progrés social alguna cosa s’havia fet ja en el període entre guerres: el paper de la socialdemocràcia, l’aparició de partits democratacristians amb forta sensibilitat social, el laborisme britànic que de bracet amb Beveridge (que era liberal) començava a posar les bases del National Health Service, etc… Tot plegat en part obstaculitzat pel comunisme (el soviètic i el dels països occidentals), però que va obligar a no caure en l’immobilisme i el conservadorisme social.

Resumint es pot dir que durant una cinquantena d’anys Europa va viure una etapa de creixement econòmic i de progrés social. I de construcció d’una societat en termes generals oberta i integradora. Això explica que per països de tots els continents sigui un bon referent. I per tant, entre altres coses, l’objectiu de moviments migratoris, i no només per raons econòmiques.

……………………………………………………………….

El mal és que a hores d’ara no es veu d’on pot venir la reacció.

La reacció respecte a l’escepticisme i a la por.

Recapitulant es pot dir que això es deu a que els sectors polítics i ideològics europeus de signe democràtic es varen comprometre a donar resposta al malestar i al desequilibri socials. (Nivell de vida, promoció de les persones i de les famílies…). I no solament han evitat així un alt grau de radicalització sinó que han estat capaços d’establir uns lligams molt importants entre els diversos Estats europeus. Particularment la Unió Europea.

Això ha estat una història d’èxit fins a finals del segle XX. Gairebé fins fa només deu anys. Però ara hi ha un perill de ruptura. De fet hi ha ja una ruptura. Entre països europeus que porta a contradiccions molt grans. Per la immigració, per la lliure circulació de persones. Entre partidaris de la globalització i els que hi són contraris. Per la valoració contradictòria que se’n fa des del punt de vista econòmic o social. Perquè hi ha por de no ser capaços de controlar-la. Entre els partidaris d’una obertura europea al Món i els que hi són contraris. Entre els que veuen en la globalització una eina dels més rics per a fer-se més rics. En detriment dels més modestos. I aquesta contradicció també es pot produir – de fet es dóna – entre la generació i els països més adaptats a les noves tecnologies i els que hi arriben més tard (o ja no hi poden arribar).

Tot això passa a Europa. Tot això és el que fa que a Alemanya, per exemple, ara es parli de “das Bruch” – la trencada, la ruptura – i que a Gran Bretanya s’hagi produït el “Brexit”, i que sembli que França es resigni a “le déclin”. Tot plegat portaria cap a una pèrdua de pes polític, cap a una crisi social i una inquietud generacional creixents. I que a tot Europa regni la confusió. A França per exemple. I a la crítica radical d’esquerra (a Espanya, per exemple, i a Catalunya).

……………………………………………………………….

Es pot produir una reacció europea? Com es va produir l’any 1945, després de mig segle d’errors?

D’entrada no es veu clar. Els discursos dels polítics europeus de moment són plans.

I el mal és que a hores d’ara no es veu d’on pot venir la reacció. La reacció respecte a l’escepticisme i a la por. A la por que molta gent té de quedar arraconada en un Món molt global, molt sofisticat, molt ric i molt poderós. I amb les identitats amenaçades i el perill que no puguin servir de refugi, com sempre han estat en moment de tribulacions. I per gent i col·lectivitats que necessiten un punt sòlid i entranyable de referència per a no ofegar-se en un oceà immens i incontrolat (o controlat per no se sap qui).

Es pot produir una reacció europea? Com es va produir l’any 1945, després de mig segle d’errors? D’entrada no es veu clar. Els discursos dels polítics europeus de moment són plans.

……………………………………………………………….

De tota manera podria ser – i esperem que així sigui – que així com l’any 1945 el General De Gaulle va saber trencar amb la tradició xovinista francesa, i els alemanys assumir la seva responsabilitat política i ètica, i els britànics acceptar que seguirien tenint un pes però que ja no eren un Imperi, i en general els europeus que anant cadascú a la seva anirien a la ruïna. I de la mateixa manera que els partits europeus més de dreta o més d’esquerra però democràtics varen entendre que s’havien de mullar i fer cas de la protesta social que hi havia i més encara del malestar profund que s’havia estat covant durant els anys 20 i 30. I varen assumir la responsabilitat i el risc d’un canvi molt important, ara també caldria que a Europa es produís un fet així.

Però què és Europa? Quina doctrina té? Quins valors la inspiren? D’on pot treure l’energia que cal?

El discurs de molts dirigents europeus en aquest sentit no dóna confiança.

Però què és Europa? Quina doctrina té? Quins valors la inspiren? D’on pot treure l’energia que cal? El discurs de molts dirigents europeus en aquest sentit no dóna confiança. Com no en donava el clima polític, intel·lectual i espiritual dels anys 30. Aleshores la guerra va fer veure que calia canviar d’actitud. Ara no hi ha guerra ni afortunadament n’hi haurà. Però hi ha per Europa el perill d’un “déclin” gradual com diuen els francesos. D’una Europa minvant, com s’ha dit. D’un gradual però continuat declivi cap a una pèrdua de pes polític, cap a una confusió social i una inquietud generacional creixents.

……………………………………………………………….

Catalunya té ara problemes molt més a tocar. Que l’afecten de ple. I amb alguns només d’ella es pot esperar que hi dediqui tot el seu esforç. Podria dir-se per tant que no es preocupi tant d’Europa. Perquè prou feina tenim. Però Catalunya és filla d’Europa. Sense l’arrel europea Catalunya no seria el que és. Ni tampoc podria sentir la vocació de seguir tenint voluntat de ser. I de ser-ho amb ambició.

Però de tot això i en termes més positius i esperançats caldrà seguir parlant-ne.


Grans ruptures Europees / Foto: citizenreporter.eu

“das Bruch”, “Brexit”, “le déclin” / Associació Serviol


 

Compartiu :

Seguiu-nos o compartiu a: