Loading...

Antecedents catalans de política mediterrània i d’immigració

Jordi Pujol i Soley · 24 - X - 2016
Home / ESCRITS / Antecedents catalans de política mediterrània i d’immigració
Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Google+
LinkedIn
Instagram
Email
Whatsapp

La immigració és un fet que arriba a tenir proporcions dramàtiques i que ha esdevingut molt desequilibrador del sistema institucional europeu.

Fa trontollar l’estructura de la Unió Europea. I no és que això no fos previsible.

Fa uns anys finalment a Europa s’ha desvetllat l’interès – i la preocupació, una preocupació fonda – per la immigració. Concretament per la procedent d’Àfrica i del pròxim Orient. I fins i tot de l’Índic. És un fet que arriba a tenir proporcions dramàtiques i que ha esdevingut molt desequilibrador del sistema institucional europeu. Fa trontollar l’estructura de la Unió Europea. I no és que això no fos previsible. Potser era difícil preveure la magnitud del procés i el molt alt grau de dramatisme que té. Perquè fins fa quinze-vint anys no s’havia produït encara el gran desgavell a tot l’Orient Mitjà. Que afegit a la immigració africana i, menys intensa, la dels països de l’Est d’Europa, ha creat un problema humà, social i polític d’extrema gravetat. Al que Europa respon poc i malament. I d’una manera que no la prestigia.

………………………………………

Fa poc en aquest mateix blog es parlava d’un fet que – amb discreció i modèstia – Catalunya té dret a reivindicar. I que convé que recordem. Per haver tingut en aquest tema una actitud oberta que honora el nostre país. A molta gent, a moltes i molt diverses institucions privades i públiques de caire humanitari o religiós, cívic o social. I també polítiques, des d’Ajuntaments grans i petits, Diputacions i la mateixa Generalitat.

Ara mateix hi ha un fet que com a país ens honora. I és que en el marc de l’Estat espanyol Catalunya clarament per sobre que la mitjana ha donat resposta espontània al problema dels refugiats. O ho ha intentat. S’ha ofert i en el que ha pogut i li han permès ho ha fet.

Fem memòria.

Des de Catalunya es deia que el Mediterrani era i és:

la frontera d’Europa amb el subdesenvolupament i la pobresa, amb l’explosió demogràfica i amb les grans migracions.

I també una frontera ideològica que amb el temps podia esdevenir violent.

Poc abans de 1990 des de Catalunya es va fer una campanya de sensibilització en aquest sentit. Abans encara de la guerra de l’Iraq i del desgavell que després s’ha produït a tot l’Orient Mitjà. La preocupació aleshores estava centrada en el Mediterrani. En el Nord d’Àfrica (i en general en Àfrica). Des de Catalunya es deia que el Mediterrani era i és la frontera d’Europa amb el subdesenvolupament i la pobresa, amb l’explosió demogràfica i amb les grans migracions. I també una frontera ideològica que amb el temps podia esdevenir violent.

Va ser una campanya de sensibilització amb actes des d’Hamburg a Brussel·les, París i Roma, i des de Casablanca al Caire. Amb una recepció amable però en general poc compromesa. O gens. Excepte a Espanya per part del president Felipe González, que s’hi va interessar vivament i eficaçment. I aquest interès va tenir algunes repercussions polítiques, com el que se’n va dir el Procés Mediterrani i la creació a Barcelona de l’Institut d’Estudis Mediterranis. Molt impulsat per en Baltasar Porcel. I amb una participació i un compromís molt substancials de la Generalitat. I també va ser fruit d’aquesta política que a Barcelona s’hi instal·lés el Secretariat General de la Unió pel Mediterrani, que agrupa 28 països de la UE i 15 de la costa sud del Mediterrani. A hores d’ara tot això es pot considerar molt desbordat. Però cadascú fa el que pot. I en tot cas encaixa amb una sensibilitat que honora el nostre país.

Alhora que s’havia d’afavorir la seva democratització calia posar l’accent en el progrés econòmic i social dels països del Nord d’Àfrica.

I que calia que els Estats del Magreb i del Sahel fossin Estats i societats consistents.

De tota manera algunes de les idees que en aquella època es van defensar des de Catalunya s’ha vist que no anaven desencaminades. I és que alhora que s’havia d’afavorir la seva democratització calia posar l’accent en el progrés econòmic i social dels països del Nord d’Àfrica. I que calia que els Estats del Magreb i del Sahel (repeteixo que aleshores tenien la nostra principal atenció) fossin Estats i societats consistents. I això requeria suport econòmic, obertura comercial generosa per part d’Europa i en general una política de col·laboració.

El resultat pot ser que sigui decebedor. Que fins i tot faci angúnia. Però amb aspectes positius. Lents, però alguns esperançadors. Així és en el cas de Tunísia malgrat els actes terroristes que ha patit i les seves conseqüències socials i econòmiques. I és el cas del Marroc. I són països amb els que es pot tenir tractes. Són prou sòlids. I això és important vist també des de la perspectiva europea. Perquè un dels problemes de la U.E. és que no té interlocutors fiables. De fet no poden donar garantia. Ni Líbia, ni Síria, ni l’Iraq. I amb una Turquia molt incòmoda, i molt incerta.

En canvi, com deia, a l’altra punta del Mediterrani – a Tunísia, al Marroc i també a països com el Senegal, Espanya hi ha pogut establir acords que han limitat la immigració que l’han fet més controlable. Perquè són Estats més sòlids, amb els que realment es pot negociar. Cosa que no es pot fer amb Líbia. Ni amb Síria a l’altre punta.

Ben entès que en tot cas negociar té un cost. En diners i en acords comercials. Com ens deia el primer ministre marroquí fa anys,

“vostès no poden reclamar que a Europa, i a Espanya, no entrin maduixes o taronges del Marroc (perquè ja se’n fan a Andalusia o a València) ni lamentar que industrials tèxtils catalans hagin invertit en el Marroc i al mateix temps tancar la frontera a les persones”.

Un dels problemes de la U.E. és que no té interlocutors fiables.

Ni Líbia, ni Síria, ni l’Iraq. I amb una Turquia molt incòmoda, i molt incerta.

En canvi, a Tunísia, al Marroc i també a països com el Senegal, Espanya hi ha pogut establir acords perquè són Estats més sòlids.

………………………………………

Tot això demostra que Catalunya sempre que pot no es limita a defensar la seva identitat, la seva economia i un model social de progrés, benestar, cohesió i convivència, sinó que procura també ser present en el Món. Projectar-se en el Món. Fer propostes que tinguin valor més enllà del nostre àmbit forçosament reduït. Es a dir, actuar d’acord amb aquell lema de que “el nostre món és el Món”. Sentir-se responsable dels problemes del nostre entorn.

Aquesta mateixa mentalitat explica que a casa nostra hagin sorgit tantes iniciatives de tota mena per ajudar a mitigar el drama dels refugiats en el Mediterrani.

Ara que Catalunya ha de posar molt l’accent en la reclamació del respecte a la seva identitat i el seu dret a construir la seva societat en la llibertat, es bo subratllar aquesta vocació d’obertura al Món.

Al progrés humà i al dolor del Món.


Centre de control de Frontex, European Border and Coast Guard Agency / Frontex

Immigrants en el mar Mediterrani / One Europe


Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Google+
LinkedIn
Instagram
Email
Whatsapp

close

Us agrada aquest blog? Compartiu-lo!