Loading...

Europa i Rússia

Jordi Pujol i Soley · 11 - XII - 2016
Home / ESCRITS / Europa i Rússia

L’any 1963 Le Figaro va publicar un article d’André François-Poncet, (AFP) que havia estat ambaixador de França a Berlín i a Roma en temps de Hitler i de Mussolini. Empresonat per la Gestapo durant l’ocupació de França i home políticament molt proper al general De Gaulle.

L’any 1963 el diari Le Figaro va publicar un molt llarg article d’André François-Poncet, (AFP) que havia estat ambaixador de França a Berlín i a Roma en temps de Hitler i de Mussolini. Empresonat per la Gestapo durant l’ocupació de França i home políticament molt proper al general De Gaulle.

I de fet l’article en qüestió reflecteix bé algunes idees molt pròpies de De Gaulle sobre Europa, França i Rússia. De Gaulle parlava habitualment de Rússia més que de la Unió Soviètica. Amb això donava a entendre que la Unió Soviètica era un accident, i que el que realment tenia i tindria pes en la Història seria Rússia. I a propòsit del projecte europeu De Gaulle parlava de l’Europa dels Urals a l’Atlàntic. És a dir, sense Gran Bretanya, i sorprenentment, deixant molt en segon terme la part asiàtica de Rússia.

AFP presenta un projecte polític europeu en què Gran Bretanya quedava exclosa de la Unió Europea.

De fet De Gaulle, i el mateix AFP parlaven d’una Europa des dels Urals a l’Atlàntic, sense Gran Bretanya i com si Sibèria fos un fet secundari.

Gran Bretanya va acabar entrant a la Unió Europea i la Unió Soviètica va mirar d’estar present a tot el Món.

AFP presenta un projecte polític europeu en què Gran Bretanya quedava exclosa de la Unió Europea. De fet en aquell moment França estava vetant la seva incorporació a la Unió. Gran Bretanya s’havia de desenganxar d’Europa i estrènyer més els seus lligams amb els USA. En canvi, per altra banda, Europa havia de fer un acostament a la Unió Soviètica. O a Rússia. Que duraria més que la URSS i que tenia més vocació europea que la que podia semblar. I de fet De Gaulle, i el mateix AFP parlaven d’una Europa des dels Urals a l’Atlàntic. És a dir, sense Gran Bretanya i com si Sibèria fos un fet secundari.

Aquest plantejament resultava molt difícil de defensar no solament pel caràcter totalitari de la URSS, sinó també pel domini que exercia sobre tots els Estats de l’Europa de l’Est. I sobre l’Alemanya comunista. Per tant, va semblar que era una fantasia. I de fet Gran Bretanya va acabar entrant a la Unió Europea i la Unió Soviètica es va fortificar en la seva àrea d’influència i des d’allà va mirar d’estar present a tot el Món.

……………………………………………..

Rússia era un imperi amb molta projecció i amb molta presència cap a Àsia, però que no volia ser asiàtic. Volia ser europeu.

Quin era l’argument d’AFP i de fet de De Gaulle? En realitat d’una tradició de pensament polític francès. Primer, Rússia era un imperi amb molta projecció i amb molta presència cap a Àsia, però que no volia ser asiàtic. Volia ser europeu. I la Història de Rússia ens ensenya que des del segle XVII, quan es consolida el Gran Ducat de Moscou com a nucli aglutinador d’un gran territori entre Polònia, Suècia, l’Imperi Turc i els Urals, els seus objectius fonamentals són rebutjar la pressió europea –aleshores sobretot polonesa i sueca-, contenir els turcs i rebutjar els atacs mongols. Això dit esquemàticament. Tot això amb mentalitat imperial i molt impregnat de la religió ortodoxa. Fins i tot amb un cert misticisme. Alguns dels grans escriptors russos del segle XIX expressen aquest sentiment i aquest estat d’ànim. D’aleshores ençà la Història de Rússia pel que fa a la relació amb Europa ha tingut uns cicles clars. Clars i alternatius. Com un acordió. Quan ha estat feble s’ha hagut de defensar de la pressió europea. De Suècia i de Polònia a finals del segle XVII. Pensem que els polonesos varen arribar a ocupar Moscou. I a defensar-se també d’Europa al final de la Primera Guerra Mundial coincidint amb la derrota russa i la revolució bolxevic. I ara amb l’ensorrament de la Unió Soviètica i la pèrdua de la seva àrea d’influència a l’Europa oriental.

La Història de Rússia ha tingut uns cicles clars i alternatius. Com un acordió. Quan ha estat feble s’ha hagut de defensar de la pressió europea. Quan ha estat forta s’ha expansionat.

I quan ha estat forta s’ha expansionat. Quan a començament del segle XVIII definitivament derrota els suecs a Poltava i s’annexiona Finlàndia i els Països Bàltics, i quan esdevé soci permanent de prussians i austríacs en la partició de Polònia. I queda ben col·locada de cara al segle XIX. I és significatiu que després de treure’s de sobre la pressió sueca, Pere el Gran va edificar una nova capital, Sant Petersburg. Més europea que Moscou. Sobre mar obert i mirant a Europa. I el moment en què l’acordió més s’expandeix cap a Europa és quan la guerra contra Napoleó. Rússia es planta a París. I a Viena, a la conferència de la pau de Viena. Que dibuixa i organitza el que havia de ser Europa en el segle XIX.

I el tercer gran moviment expansiu cap a Europa és el final de la Segona Guerra Mundial. Les tropes russes ocupen Berlín. Tot un símbol. I la Unió Soviètica (Rússia) controla tots els països de l’Europa oriental i central. I mitja Alemanya. És el gran moment de glòria de Rússia.

Que s’acaba el 1989. Començant per Alemanya i acabant fins i tot amb la descomposició no només de la Unió Soviètica, sinó fins i tot de la Rússia Imperial. Amb un fet molt dolorós i preocupant per Rússia que és la independència d’Ucraïna. I amb vint anys d’humiliació.

……………………………………………..

Però a França hi havia una certa tradició prorussa, molt reforçada d’ençà que pels volts de 1870 França havia perdut l’hegemonia europea enfront d’Alemanya. L’hegemonia militar, industrial i econòmica. Era clar que des d’aleshores França miraria d’acostar-se a Rússia, per situar l’Imperi alemany entre dos focs. I així va ser a la Primera Guerra Mundial. Però la derrota militar russa i la revolució bolxevic no varen permetre que Rússia s’aprofités de l’ensorrament dels Imperis Centrals.

Va caldre la Segona Guerra Mundial per a que l’acordió es desplegués a favor de la Unió Soviètica (és a dir, de Rússia) amb una intensitat que mai no havien somniat els tsars.

És en aquest període que a França hi ha sectors importants que propugnen que la Gran Bretanya no formi part del Mercat Comú i de la Unió Europea.

Hi ha un món europeu i un món anglosaxó, i dintre de la Unió Europea, Gran Bretanya sempre serà més atenta a la relació amb els USA que als interessos europeus.

Va caldre la Segona Guerra Mundial per a que l’acordió es desplegués a favor de la Unió Soviètica (és a dir, de Rússia) amb una intensitat que mai no havien somniat els tsars. Una expansió de la influència russa per l’Europa oriental i bona part d’Alemanya a cavall de la victòria militar i del sistema soviètic. Contraposat a l’Europa occidental i als USA.

I és justament en aquest període que a França hi ha sectors importants que propugnen dues coses. I l’article d’AFP n’és un exponent d’alt nivell. La primera, que la Gran Bretanya no formi part del Mercat Comú i de la Unió Europea, i se l’empenyi a lligar-se amb els USA. Perquè sostenen que hi ha un món europeu i un món anglosaxó, i dintre de la Unió Europea, Gran Bretanya sempre serà més atenta a la relació amb els USA que als interessos europeus. Cal tenir present, a més, que en aquell moment Alemanya no havia completat la seva fase ascendent i que per tant França podia exercir encara una certa hegemonia europea. Poc o molt marcar la pauta. O semblar que la marcava. S’atribueix al Canceller Helmut Schmidt, que durant un any juntament amb el President Giscard d’Estaing varen ser el duo dirigent de la Unió Europea, la frase de que “França i Alemanya som una parella que ens avenim bé, però convé que Alemanya vagi un pas endarrere”. Dit d’una manera com si digués “és el que toca i el que convé.” Però això es va acabar al cap de pocs anys degut a un cert estancament francès (el que ells en diuen “le déclin”) i al continuat reforçament alemany. I a la reunificació alemanya.

A França hi ha malestar pel paper una mica secundari que d’un temps ençà li ha tocat jugar. D’això en participa Fillon, el molt probable futur President de la República d’aquí uns mesos.

La conjunció d’un cert “déclin” o declivi francès i el continuat enfortiment alemany fan que Alemanya esdevingui el país hegemònic d’Europa. Sense realment proposar-s’ho perquè Alemanya havia quedat escarmentada per l’experiència del nazisme i del seu projecte de domini d’Europa (das Reich). D’aquí que Alemanya hagi esdevingut un país hegemònic però amb recança. “The reluctant hegemon”, com s’ha dit. Perquè va arribar un moment que només la podia exercir ella. I de fet realment ha jugat un paper impulsor i director de la UE. Ha assumit aquesta responsabilitat.

……………………………………………..

Ara pot ser que la UE entri en una etapa de creixent desgovern.

Segons com vagin les eleccions alemanyes d’aquest any, segons com actuï França sota la molt probable Presidència de Fillon i segons com actuï la Presidència dels Estats Units.

Ara pot ser que això canviï. Amb perill de que la UE entri en una etapa de creixent desgovern, de pèrdua de cohesió i minva de joc en el Món. Segons com vagin les eleccions alemanyes d’aquest any, segons com actuï França sota la molt probable Presidència de Fillon (que participa de la idea Gaullista d’Europa) i segons com actuï la Presidència dels Estats Units. Tot això en un moment de forta iniciativa política de Rússia, governada per un home com Putin, que potser va ser comunista i soviètic, però que sobretot ha estat sempre addicte a la idea d’una Rússia imperial. I que malgrat les febleses internes que encara pateix Rússia ha aconseguit fer-li guanyar molts llocs a escala mundial. I que com a gran potència que és té interessos arreu del Món, però Putin com Pere el Gran (el de la batalla de Poltava i de la fundació de Sant Petersburg) vol ser europeu. A la seva manera, com a país de tradició autòcrata i imperial que és, però molt present i influent a Europa.

Putin, ha estat sempre addicte a la idea d’una Rússia imperial.

I malgrat les febleses internes ha aconseguit fer-li guanyar molts llocs a escala mundial.

Però Putin com Pere el Gran vol ser europeu.

Tot això en un moment que la Unió Europea trontolla i que la col·laboració transatlàntica s’afebleix. I que no surten veus potents a Europa capaces de galvanitzar-la. Europa necessitaria ara una veu col·lectiva potent. Col·lectiva i no només basada en el regateig econòmic i de petits avantatges.

Gent com nosaltres no hi podem fer gaire. Però hem de tenir present que durant molts anys Europa ha tingut –i encara té- el model social, econòmic, cultural i polític amb més llibertat i més equitat del Món. Per tant sabem què és el que hem de defensar.

La Unió Europea trontolla. No surten veus potents capaces de galvanitzar-la. Europa necessitaria ara una veu col·lectiva potent.

Europa ha tingut –i encara té- el model social, econòmic, cultural i polític amb més llibertat i més equitat del Món. Per tant sabem què és el que hem de defensar.


‘Europa i Rússia’  Jordi Pujol / Associació Serviol

Plaça del Palau d’Hivern, columna d’Alexandre I. Sant Petersburg / Foto Skeeze


Compartiu :

Seguiu-nos o compartiu a: