Loading...

Reflexió veient “La piel quemada”

Jordi Pujol i Soley 04 - V - 2016
Home / ESCRITS / Reflexió veient “La piel quemada”
Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Google+
LinkedIn
Instagram
Email
Whatsapp

Fa poc a la TV van tornar a donar “La piel quemada”. D’en Josep M. Forn. De l’any 1967. Una pel·lícula al meu entendre important. Pel tema i el tractament que en feia.

Tema: la immigració andalusa a Catalunya de finals dels 50 i començaments dels 60. La situació econòmica i social del camp andalús molt dolenta. I el “boom” immobiliari i turístic que hi havia a Catalunya. Concretament a Lloret de Mar. Jornalers que cada matí van a la plaça del poble a veure si algun amo explotador o algun encarregat despòtic els lloga. I gent resignada. Però també gent que diu “me’n vaig” I diu a la família “quan pugui, us cridaré”.

Una gran pel·lícula que va tocar bé i amb equilibri i objectivitat un tema delicat. Amb duresa i alhora amb esperança. De fet, el que quedava del seu missatge era l’esperança.

_________________________________________________

Durant tot el segle XX, quantes coses no varen passar a Catalunya? Una de molt important: que l’any 1900 Catalunya tenia 1.960.000 habitants i el 2000 en tenia 6.300.000. I després, durant la primera dècada del segle XXI ha passat a 7.400.000. Això són dades estadístiques, números. Però per sota d’aquests números hi ha moltes aventures humanes com les que explica “La piel quemada”. O la dels “murcianus” de Premià de Mar que vivien a Les Cases Barates, situades just al final del poble anant cap a Vilassar de Mar. O la d’aquell industrial rellevant, nascut a Andalusia que se’m va presentar dient, en català, “jo sóc un nen de Can Valero”. Del barri d’immigració que hi hagué a Montjuic durant dècades. Un barri molt precari. O el vagó del “Sevillano” que l’alcalde Jesús Canga va posar a St. Adrià en el marc d’un espai dedicat al record de la immigració. On s’explicava el que representava aquell viatge per famílies senceres. S’hi palpa una barreja de neguit i d’esperança.

_________________________________________________

Ja als anys 30 hi hagué gent a Catalunya que va dedicar atenció i reflexió a aquest tema. Des d’en Vandellòs amb el seu llibre sobre “La immigració a Catalunya” fins als posicionaments polítics. Què es deia sobre això, per exemple, als anys 30 en el Parlament de Catalunya? Una mica de tot. En part deformat per les tensions i el radicalisme socials de l’època. Però amb plantejaments també positius com, per exemple, el d’en Comorera i en Romeva. En Comorera, aleshores socialista i l’any 1936 fundador i secretari general del PSUC. I en Romeva, aleshores l’únic diputat demòcrata cristià (UDC). No del tot coincidents, naturalment, però tots dos de signe integrador. Perquè malgrat les diferències ideològiques tots dos eren nacionalistes i el seu projecte de país comportava una càrrega social important i un propòsit integrador.

_________________________________________________

També en els anys 30 a Catalunya hi hagué interès pel tema del desequilibri territorial espanyol. Un interès molt centrat en la reforma agrària. I en els projectes de regadiu que es varen estar estudiant seriosament en aquells anys, però que no es varen poder aplicar fins al cap d’unes dècades. Tant a Andalusia com a Extremadura. Polítics ben diferents. Jaume Carner, per exemple, que fou ministre de Finances de l’Azaña i persona molt destacada durant quaranta anys del catalanisme polític, va deixar clar que Catalunya havia de contribuir a aquest desenvolupament amb mentalitat de solidaritat. Cosa que ha fet. En discutim la forma i el repartiment de la càrrega, i com s’ha fet. Però s’ha fet.

Però un fet d’especial transcendència en tot aquest procés va ser l’aparició d’en Candel i el seu llibre “Els altres catalans”. Ja va cridar l’atenció l’article que va publicar l’any 1959 a La Jirafa. “Los otros catalanes”. Però qui va veure des del primer moment la importància d’aquell llibre, i del mateix Candel, varen ser en Max Cahner i en Josep Benet. A ells, i sobretot al propi Candel s’ha de reconèixer el mèrit d’haver contribuït molt a donar una manera positiva d’enfocar el tema de la immigració a Catalunya.

_________________________________________________

Deixo de banda molts fets i experiències que han anat configurant el pensament sobre aquest tema en la seva dimensió catalana. O en la vivència d’aquesta problemàtica a Catalunya i a Espanya.

També deixo de banda les iniciatives que des de Catalunya es varen prendre a propòsit del previsible fenomen immigratori que es produiria en el Mediterrani. Per desgràcia amb molt poca resposta per part de la Unió Europea.

Ara simplement vull remarcar que “La piel quemada” ens pot fer sentir contents de que Catalunya hagi estat capaç durant de fet tot el segle XX de rebre tanta gent de fora i d’incorporar-la al seu teixit social i en un molt alt percentatge també a la manera de ser i a la sensibilitat del país. D’haver dut a terme una política d’integració en conjunt eficaç. D’haver actuat d’acord amb allò de que “català és tota persona que viu i treballa a Catalunya, i en vol ser, o accepta ser-ne.” Ella i els seus fills.

En el camp de les idees i de les actituds això es va plasmar en un pensament i una actitud d’integració. Fets des del respecte i amb compromís que integració vol dir igualtat de drets i deures i de possibilitats de promoció. I respecte per la identitat del país receptor. Totes dues coses.

Fa uns anys l’Església Catòlica va impulsar una reflexió sobre aquest tema. Ara més candent que mai. Hi va donar solemnitat i importància. Amb un discurs molt ajustat i equilibrat. I va proclamar dos drets molt principals.

Un, el dret a emigrar

Tothom té dret a anar-se’n del seu país per causa de violència, de fam i de misèria, de manca de llibertat, etc… I a buscar un país més just, pacífic i receptor.

Un segon dret: el dret del país receptor a preservar la seva identitat.

Per tant, a integrar. A fer una política d’integració social i humana inclusiva, de drets i deures equilibrats. Dret a emigrar, dret a instal·lar-se en un altre país i a ser-hi tractat d’una manera justa i de poder-hi progressar, i deure de respectar la identitat i les normes de convivència del país receptor.

També en el camp polític europeu la general desgana d’afrontar aquest problema va tenir excepcions notòries. Dues d’elles precisament Alemanya. Ben recentment la cancellera Merkel, democratacristiana, i abans ja el canceller Helmut Schmidt. Que varen advertir que Alemanya i Europa rebrien molta immigració, i que calia tenir una actitud oberta i generosa però al mateix temps facilitar i impulsar la seva integració. Necessària, deia Schmidt, pels nouvinguts i per la societat receptora.

_________________________________________________

Arribat a aquest punt la pel·lícula es va acabar. I també la meva meditació. Només em va quedar temps mentre passaven el càsting per a una última reflexió. Tota aquesta història de la immigració a Catalunya tan massiva durant el segle XX – i durant els darrers deu-dotze anys – sorprèn pel seu volum, per les condicions socials i polítiques en què s’ha produït i perquè contra el pronòstic de molts experts no ha conduit ni a la despersonalització ni a la pèrdua de convivència a Catalunya. Des de les parròquies al PSUC, des dels sindicats al món cultural, des dels mestres a molts urbanistes, molta gent hi ha contribuït.

En el camp de les idees i dels valors, de l’acció política i de l’acció social i de la cultura. En això Catalunya ha tret bona nota. Que ara li caldrà revalidar perquè vénen temps molt complicats.

De moment hi ha un fet que conforta. Ara que tants països europeus no volen ni un immigrant de Síria o d’Etiòpia, i que Espanya parla d’acceptar-ne només 18 de tots els que la Unió Europea li havia atribuït, Catalunya – a través de la Generalitat i de molts Ajuntaments – diu que està disposada a acollir-ne 4.000. Tot un gest de sensibilitat envers tercers i de confiança en nosaltres mateixos. Que a més ens dóna dret a una justa valoració del que som i del que volem ser. I del que ens sentim capaços de ser.


Vagó “El Sevillano” Museu Immigració Sant Adrià de Besòs / ©MHIC ©Associació Serviol

“La piel quemada” Josep M.Forn 1967 / ©Josep M.Forn ©Associació Serviol


Us agrada aquest escrit? Compartiu-lo!
RSS
Google+
LinkedIn
Instagram
Email
Whatsapp

close

Us agrada aquest blog? Compartiu-lo!