4 – I – 2016
I. Quan reclamàvem (any 1998) un gran diàleg per un contracte nou. I ja hem fet tard.
12 – VI – 2016
II. L’hora dels polítics.
I. Quan reclamàvem (any 1998) un gran diàleg per un contracte nou.
I ja hem fet tard.
He aprofitat aquests dies de Nadal i Cap d’any per a llegir tres conferències meves. Sobre temes d’especial interès per mi (i en general). I almenys un parell en moments significatius.
La més antiga i a la que ara em vull referir és de l’abril de 1998. Quan ja feia divuit anys que era President de la Generalitat, a un any i mig de la meva última reelecció (novembre 1999) i a cinc anys del meu final com a President (desembre 2003). En un moment que en conjunt podíem dir que socialment Catalunya havia progressat notablement, però s’advertia que calia renovar el contracte social perquè el que havia estat útil durant divuit anys podia no ser-ho prou en el futur. I que això requeria un gran diàleg de tota la societat i amb tota la societat.
D’això no n’hi havia encara una percepció general. Com indica el títol d’un llibre d’en Solchaga, que havia estat ministre d’Indústria i d’Economia amb en Felipe González. I que al meu entendre no havia estat encertat en alguns aspectes de la seva política econòmica. Però que en canvi com indica el títol del seu llibre – “El final de l’època daurada” – va preveure el canvi de rasant que s’apropava. El mateix va fer l’Almunia, encara que bastant més tard: “L’Estat del Benestar és el millor model, no n’hi ha cap altre que hi pugui competir, però mantenir-lo serà difícil.” I en general s’anava expandint la idea que una de les falles que s’anirien posant de manifest era que si no es feien urgentment certes correccions el sistema entraria en crisi. En perjudici sobretot dels joves. Significatiu d’això eren el títol d’un molt destacat polític democratacristià alemany, Kurt Biedenkopf, “L’espoli dels néts”. O la frase de Helmut Schmidt – Canceller socialdemòcrata – que deia “Volíem que les espatlles dels nostres néts fossin més amples que les nostres, però ara ens adonem que seran més estretes”. O l’opinió d’Esping-Andersen, especialista danès en Estat del Benestar afincat a Barcelona, que deia “Per a les persones grans l’Estat del Benestar actual és perfecte; per als joves no ho és”.
O sia que hi havia la percepció que alguna cosa començava a grinyolar en la relació entre joves i grans, entre instal·lats i marginals, entre els que tenien feina i els que no en tenien, entre els molt beneficiats pel progrés econòmic i pels canvis tecnològics i els que no, entre conservacionisme i ecologisme i productivisme competitiu, etc. A part de que ja aleshores – 1998 – es podia preveure un increment d’immigració nova i de més difícil integració. (I de fet les reformes del mercat de treball i en general de l’Estat del Benestar que l’any 2002 va introduir el Canceller Schröder també responien ja a una voluntat de correcció d’alguns aspectes del sistema. I també alguns que s’havien començat a introduir en els països nòrdics, i especialment a Dinamarca).
Tot això, i la vivència del dia a dia va fer que tot i que seguíem vivint una època de bonança jo proposés que es fes a Catalunya “Un gran diàleg per un contracte nou” (que va ser el títol d’una conferència que vaig donar a l’Auditori de la Caixa el dia 1 d’abril de 1998).
_______________________________________________
La iniciativa que aleshores va prendre la Generalitat de dur a terme una campanya titulada “Catalunya, demà” també anava en aquesta línia. Però he d’admetre que la mica d’alarma que vàrem intentar introduir no va tenir gaire efecte. En part perquè pels volts de l’any 2000 Catalunya, i Espanya, econòmicament varen viure un clima més aviat eufòric.
Deia: “És veritat que el país per ara va bé… Però vindrà el dia que no anirà tan bé.” I deia també: “Espanya encara té temps. No gaire, però en té. Dos, tres, quatre anys. No més.” Per tant era hora de treballar en l’elaboració i la introducció d’un nou pacte social. Com Alemanya va fer l’any 2002. Amb iniciativa del govern socialdemòcrata i la col·laboració en més d’un aspecte de l’oposició democratacristiana. Un exemple de la bona manera de fer política que molt sovint es practica a Alemanya.
El temps de bonança, o fins i tot d’eufòria, va durar més de tres o quatre anys. Va durar fins el 2007. Però no es va aprofitar. Gens. Ni pel que fa a la política econòmica ni al diàleg social que havia de preparar-nos per quan vinguessin les vaques magres. O simplement per no treure profit ni de la bona conjuntura ni del clima de confiança.
Segur que de tot això n’haurem de seguir parlant. Perquè ni a Catalunya ni a molts indrets d’Europa aquesta reflexió encara no s’ha fet a fons. I ja hem fet tard.
La meva crida a “un gran diàleg per un contracte nou” va tenir poc ressò. I si bé vàrem prendre algunes iniciatives per a desvetllar l‘interès general no varen ser ni prou potents ni prou persistents. A més la conjuntura es va mantenir excepcionalment alta durant uns anys. Portant a dintre el corc de futures crisis, com es va veure a partir del 2007. Però ni a Catalunya, ni a Espanya, ni en general – tampoc als USA o a Europa – vàrem preveure prou la clatellada que venia.
De fet ningú pot dir “jo ja ho deia”. Almenys amb un to prou alarmista i prou efectiu.
_______________________________________________
II. L’hora dels polítics
Ara ja fa temps que estem ficats en aquesta crisi. I en que totes les tensions i contradiccions que dèiem fa anys, o com a mínim algunes d’elles, actuen molt negativament. Més que mai. Que han conduit a una seriosa fractura social. A Catalunya, però també a Europa. Entre gent gran i gent jove; entre gent instal·lada i nova immigració, entre rendes altes i rendes baixes, entre riquesa i pobresa, entre els que tenen feina i els que no en tenen o la tenen molt precària; entre el manteniment de l’Estat del Benestar i la política de rendes i tributària.
Un tema que ho exemplifica és el del debat sobre el salari mínim. Ara que hi ha una creixent diferència entre rendes altes i rendes baixes o molt baixes – fins i tot escandalosament baixes – cal replantejar-se, per exemple, el tema del salari bàsic. Un tema delicat perquè una solució adequada i justa requereix una doble acció salarial i fiscal. Sobre ingressos molt modestos i rendes altes. I això no és fàcil.
_______________________________________________
Això requereix que algú interpel·li el país i li parli clar. I que amb valentia i alhora rigor i equilibri li faci una proposta. O que com a mínim el convoqui amb energia per fer un gran diàleg. Seriós i autoexigent per a tothom. Sense tacticisme.
En el camp acadèmic i en el periodístic, i en el del discurs polític se’n parla. Però d’una manera molt discursiva. De vegades fins i tot caient en una mena de bla bla bla. Admeto, per exemple, que al meu discurs de 1998 se li podia fer aquesta crítica encara que es podria dir que s’avançava molt al temps. Potser massa. Però fins avui, i amb poques excepcions, tots aquests discursos, conferències i declaracions no han entrat en el terreny de les propostes polítiques concretes i compromeses. Realment compromeses.
_______________________________________________
L’any 1932, l’any de la gran depressió americana, quan ningú no s’hi veia de cap ull en Roosevelt – candidat a la Presidència – va fer una proposta atrevida i arriscada. El New Deal. Que no era un bla-bla-bla. I que va tenir èxit – electoral, social i finalment econòmic. Però que no era segur que en tindria. Fins i tot hi ha economistes que diuen que va tenir sort de que l’ajudés la conjuntura política internacional amb la perspectiva d’una altra possible guerra mundial. Però va fer una proposta valenta. I innovadora. I l’exemple del New Deal i d’en Roosevelt serveix per a fer entendre – amb la deguda modèstia – que ja és hora de que el tema sigui assumit decididament pels polítics. Atenció: per polítics valents. Amb bona teoria, però a més decidits. Decidits a enfrontar-se amb energia però racionalitat amb les contradiccions.
Un altre exemple de polític decidit: Gerhard Schröder. En un moment de decandiment alemany, pels volts de l’any 2000, en part conseqüència del sobreesforç que el país va haver de fer per incorporar tota l’Alemanya de l’Est. Va dir “Ni salvarem l’Estat del Benestar ni mantindrem la competitivitat alemanya si no fem reformes”. Varen ser les “reformes Hartz”. Dites així pel nom de l’economista que les va dissenyar. Unes reformes sobre edat de jubilació, sobre pensions, sobre Sanitat, etc… unes reformes que, en llenguatge polític de casa nostra serien qualificades de retallades. I que varen provocar un molt fort enfrontament amb els sindicats i amb part del seu propi partit socialdemòcrata. Molt fort. Tot això agreujat pel fet que per alguna d’aquestes reformes el Canceller no tenia la majoria reforçada que calia.
Qui va ajudar el Canceller socialdemòcrata a tirar endavant les reformes? La Sra. Angela Merkel, aleshores cap de l’oposició democratacristiana, que va fer certes crítiques però que va cedir els diputats necessaris. I va fer més encara: va fer que poc més tard d’això la Sra. Merkel fes que el seu partit retirés la seva oposició de feia temps a l’increment del Mindestlohn (salari mínim). Tal com demanaven els socialdemòcrates i els sindicats. Va ser una contrapartida equilibradora d’alguna reforma Hartz.
O sia que uns i altres – vermells i blaus – varen discutir, no es varen posar d’acord en tot, però prou d’acord per a combinar justícia i competitivitat, equilibri fiscal i Estat del Benestar.
És veritat que la cultura política i social de casa nostra no és la mateixa que l’alemanya o dels països nòrdics. Però ens caldria acostar-nos-hi. I en algun moment ens hi vàrem acostar. (Per exemple, quan la Transició). Altrament no serà possible resoldre el trencaclosques d’interessos de vegades contradictoris fiscals i salarials, de competitivitat i Estat del Benestar, etc. Mentre a la política de casa nostra sigui habitual que l’oposició faci demagògia tant criticant indiscriminadament l’acció del Govern com prometent polítiques per quan sigui Govern que sap que no podrà aplicar (i que a l’hora de la veritat no sol aplicar); i mentre això arribi a convertir-se en manera d’actuar d’engany habitual no resoldrem alguns problemes bàsics. Que de vegades poden ser o semblar contradictoris. Per exemple, que hi ha d’haver un salari mínim més alt i que això pot significar un increment de la fiscalitat mig alta o alta. O bé que la necessària competitivitat i capacitat exportadora de la nostra economia requereixen acords entre empreses, sindicats i Estat sobre l’organització del treball. Acords que comporten un compromís polític.
La conclusió d’aquest llarg escrit és que és hora de passar de la discussió teòrica al projecte polític. De la discussió acadèmica al risc polític. Que és bo i necessari tenir bons economistes i sociòlegs però ja cal que hi hagi propostes polítiques. Passar de Keynes a Roosevelt. De Hartz a Schröder. És a dir, a polítics que assumeixin el risc de fer propostes. També cal passar del partidisme poruc de quedar malament amb la colla pròpia a fer un esforç d’entesa i a ser capaç de defensar-lo també davant dels seus. Com a Alemanya varen fer democratacristians i socialdemòcrates.
Un contracte nou. Hem fet tard? / Associació Serviol
