Tres àmbits en convulsió. Catalunya, Espanya, Europa.

Un comentari personal. Però no només personal.

Un comentari referent a que em resulta difícil superar l’estat d’ànim en què em trobo. M’hi vaig esforçant. Miro de resistir l’ofensiva de desprestigi que m’aboquen a sobre. Això es podrà dilucidar del tot en el seu moment, però en tot cas des d’ara puc dir – perquè és el meu sentiment íntim – que no és això el que realment m’angunieja. El sentiment de culpabilitat em ve de que no per cobdícia, però sí que per por, per desídia, per lleugeresa, per feblesa he comès una falta que no havia d’haver comès. Que crec que en el seu moment es reconduirà.

Però no és d’això del que ara vull parlar. Sinó d’un altre aspecte menys personal. Personal perquè fa referència a tres àmbits d’acció als quals volia dedicar en gran part la meva vida. I ho vaig fer. Durant molts molts anys. I m’il·lusionaven. Però ara tan objectivament com subjectivament se’m fa difícil, o impossible, fer-ho. I no només per estat d’ànim i problemes personals sinó també – i molt – perquè realment en tots tres s’ha anat fent objectivament difícil treballar-hi amb il·lusió i eficàcia. Amb entusiasme i ambició.

Aquests tres àmbits eren i han estat Catalunya, Espanya i Europa.

_______________________________________________________

(1)

La meva primera fidelitat ha estat i és Catalunya. Des de molt jove. I en tots els àmbits. Sempre en el marc d’un projecte de país. Tocant moltes tecles, però totes elles en el marc d’un projecte. D’un projecte de país. D’un país amb forta consciència històrica, amb llengua i cultura alhora resistents i creatives, amb unes determinades formes de vida molt persistents.

Per raons demogràfiques i polítiques, i per com ha anat la Història, hauria estat lògic que Catalunya s’hagués diluït, que s’hagués despersonalitzat. No ha estat així. A part dels fets essencials de llengua i cultura hi deuen haver contribuït el que se n’ha dit “formes de vida”. Que fent-ne un resum molt breu i incomplet poden ser des de la “laboriosidad” que deia en Cadalso a finals del segle XVIII (just en el moment de la recuperació econòmica i social del segle XVIII, com tan bé explica en Pierre Vilar) fins a la combinació de seny, ironia, mesura i continuïtat d’en Ferrater i Mora i l’aportació molt decisiva d’en Vicens Vives. Que situa en la “voluntat de ser” el fet bàsic de l’actitud col·lectiva catalana. Personalment arribo a la presa de consciència personal del que és el país i de la situació en què es troba en un moment (els anys immediats de després de la guerra) difícil i que convida al descoratjament. Per diversos motius i circumstàncies – familiars, socials – jo no hi vaig caure. I em vaig apuntar molt aviat a la tasca de conservació de la memòria i de reconstrucció del país. En una doble línia d’agitació i de formulació de projecte. De projecte global i per tant polièdric.

(2)

Ja he dit que la meva primera fidelitat, que ha estat i és Catalunya, l’he volguda exercir en dos marcs més amplis. Un d’ells és Espanya. Jo no he estat independentista llevat d’un moment fugaç que combinava l’opressió radical del primer franquisme i el que en podríem dir la lectura dels versos d’en Ventura Gassol. De fet l’any 1946 – ja amb setze anys – això ja està superat. (Època, per exemple, de la meva adscripció al grup Torras i Bages i poc després de la gran concentració a Montserrat del mes d’abril de 1947.) El meu activisme catalanista ja va incorporar tant el fet espanyol com l’europeu. El reconeixement de Catalunya s’havia d’aconseguir en aquest doble marc. I no només passivament o resignadament sinó amb iniciativa i compromís. Amb esperit constructiu. És a dir, no només havíem de tenir com a lema i objectiu el que jo en deia “construir Catalunya” sinó també – en la mesura molt i molt modesta que ens pertocava – contribuir al progrés espanyol i europeu.

Ja he explicat molts cops com des dels anys 50 vaig començar a plantejar què havia de fer Catalunya en el marc espanyol. No només políticament, sinó també en el camp econòmic i social. I en l’ideològic.

Crec que durant molts anys he pogut treballar en aquest sentit. En general modestament encara que en determinades èpoques amb una certa capacitat d’incidència.

Això era possible per una Catalunya amb la seva pròpia identitat reconeguda i respectada i amb les eines i competències pertinents. I una Espanya oberta a aquesta possibilitat. I aquest era el nostre objectiu col·lectiu. I el meu personal. Però ara ja no ho és.

Que a més m’afecten personalment d’una manera greu. Ja he dit d’entrada que feia un comentari personal. Encara que no només personal, perquè durant molts anys he contribuït d’una manera important a l’aplicació d’un projecte col·lectiu que ha fet fer un gran progrés a Catalunya. En tots els ordres. I que també durant més de quaranta anys ha contribuït al progrés general espanyol.

Però ara la meva capacitat de fer una contribució positiva ja no existeix. Confio que altres ho faran. I ho desitjo.

(3)

Vaig començar aquest escrit el 5 d’octubre. El vaig continuar a mitjans de mes. I avui – 3 de novembre – el reprenc amb el text d’un interviu a La Vanguardia del dia 27 d’un professor d’Oxford – John Gray – que afegeix llenya a les preocupacions que vaig començar a exposar referents a Catalunya i a Espanya. (Però faltava el comentari sobre Europa.)

El titular de l’entrevista ja és prou inquietant per un europeista com jo. Per un patriota europeu com jo. “El projecte europeu i l’euro es desintegren”.

I jo hi sóc especialment sensible perquè ja fa un cert temps que contemplo amb preocupació l’evolució europea. I ho tinc escrit. I perquè coincideixo amb algunes de les crítiques de John Gray.

Que vulguin ser de la UE. Molt més que de qualsevol altre continent, gran país o gran civilització. Més fins i tot que dels USA, almenys en aspectes molt importants.

Com que el que diu el Professor Gray convida al pessimisme em poso la bena a la ferida i avanço que segueixo tenint fe en Europa. Després diré perquè. Però de moment explico el que diu el Professor Gray.

Diu que està engegat el procés de desintegració europeu. I dóna a entendre que això no s’aturarà, o que és molt difícil que ho pugui fer. Perquè la UE s’ha fet massa gran i és massa rígida. Perquè hi ha massa desequilibri intern, per altra banda molt difícil d’eliminar. I perquè Europa ja no és ni probablement tornarà a ser un actor global. I que Europa no té capacitat per a resoldre el problema de la immigració. I que Europa va camí d’esdevenir “feble, desordenada i introvertida, amb molts governs febles, una política opaca i un ressorgiment poderós de la dreta radical”. I conclou que som “en un carreró sense sortida”.

Tot això dit per un home seriós. O sia que deunidó. Però jo vull creure que el que dèiem – i jo personalment amb especial èmfasi – de que la UE havia estat una història d’èxit segueix essent veritat. Ara amenaçat, però encara real.

Tothom vol ser europeu perquè Europa i la UE combina millor que cap altra societat el nivell de vida, el benestar social (Estat del Benestar) i la llibertat política i de pensament. Tot plegat fruit d’un patrimoni cultural i espiritual, humanista, d’alta qualitat. El mateix Gray parla de Montaigne “i uns quants més”, diu. Però és que són molts més. I vénen del pensament grec i de la idea cívica de Roma i dels valors del cristianisme. Tot això dit sense menysvaloració d’altres cultures i civilitzacions, però sense oblit dels nostres valors. Que vénen de molt lluny, però que després han continuat amb les grans reformes religioses i amb l’enciclopedisme i la Declaració dels Drets de l’Home.

I les formulacions ideològiques i polítiques que han conduit a l’Estat del Benestar. Que han conduit a que una gran multitud arreu del món, si pot triar, tria ser europeu i no d’altres continents. No d’altres cultures i d’altres sistemes.

______________________________________________________

O sia que Europa és un valor universal. És un referent d’abast universal. Això fa més necessari i urgent que superi la seva crisi. O les seves crisis. Perquè en té més d’una. Econòmica i financera, política i social, de desconcert enfront de la globalització, d’idees i de valors. Però la multiplicitat de crisis deu tenir un origen comú. O com a mínim hi deu haver interconnexió entre totes elles. Hi deu haver algun indret o algun mecanisme que ben utilitzat potser podria ajudar a recompondre el conjunt d’idees, valors i actituds que podrien fer-ne quelcom de menys discursiu i més operatiu, més sincer i menys teatral, més responsable i menys evasiu. Més valent.

Podria ser que per a fer això calgués un lideratge reforçat. En el terreny polític. Però també, i molt, ideològic i cultural, i si la paraula no fes por hauríem de dir en el terreny espiritual. Perquè ara l’exerceix massa en solitari Alemanya. I honestament cal acceptar que en bona part això és així perquè tothom s’esmuny. Com bé fa uns mesos va editorialitzar “The Economist” Alemanya és a hores d’ara, a Europa, “the reluctant hegemon”. L’hegemònic o cap de fila reticent. Que ho és o en fa, si més no en part, per força.

Tot això requereix intel·ligència i competència, però també una voluntat col·lectiva pactada de sentit de responsabilitat, i de bona fe, i també de percepció de perill. S’albira per alguna banda que aquestes condicions es comencin a donar? No del tot. Però l’esperit europeu és una barreja d’actitud prometeica i d’esperança cristiana. I d’humanisme personalista. Uns ingredients sòlids i creatius. Que poden fer possible la reacció.