Sobre identitat, nacionalisme i populisme
Justificació d’aquest recull de textos (que van de l’any 2006 fins avui)
Es parla molt, i sovint no positivament, d’identitats. I de nacionalisme. I en termes més negatius de populisme. I això tot barrejat, a l’engròs, sense gaire rigor. Perquè tenir identitat – personal o col·lectiva – en principi és bo. És més, en general convé tenir-ne. Cal fer-ne bon ús, però no tenir-ne, individual o col·lectivament, representa un seriós handicap.
De la defensa d’aquesta identitat a Catalunya se n’ha dit indistintament, segons els casos i els moments, catalanisme o nacionalisme. Catalanisme o nacionalisme. Ni l’un ni l’altre necessàriament independentistes. Però sempre i sobretot defensors dels fets bàsics d’identitat. I de la capacitat d’incidir en l’economia i la política social. El que ara se’n diu l’Estat del Benestar.
_________________________
Però la barreja interessada que en molts àmbits es fa entre identitat, populisme, nacionalisme, etc… reclama que es mantingui clar el sentit de cada paraula. I com que en aquest sentit ja fa anys que hi hem treballat, ara recollim alguns escrits que poden contribuir a aclarir el sentit de cada cosa.
Uns escrits que han tingut una difusió mínima. Algun ha sortit en el blog de Serviol, però la majoria no han anat més enllà d’un cercle molt reduït d’amics. Perquè per mi l’hora de fer política ja ha passat. No del tot, en canvi, la de reflexionar sobre alguns temes de fons.
De “Fer poble, fer Catalunya”. 1958
Jordi Pujol 29-III-2016
Comentari sobre un text de 1958. O sia, de fa 60 anys.
IDENTITATS I GLOBALITZACIÓ. Contradicció i complementarietat.
Jordi Pujol 17-I-2017
“Com és que en temps de creixent globalització apareguin més i més reivindicacions d’identitat?
I que es reforci en molts casos el sentit d’identitat?”
Un sentit d’identitat fruit de factors diversos: culturals, religiosos, lingüístics, de memòria històrica, d’hàbits socials, etc… I es tendeix a considerar que això constitueix una contradicció. Un fet il·lògic i poc racional. Però no ho és. O en bona part no ho és. (…)
Sentit i idea de país
Jordi Pujol 26-IX-2006
Editorial núm. 40. Centre Estudis Jordi Pujol
Vàrem dedicar l’editorial del 12 de setembre a recordar que enguany fa 100 anys de “La Nacionalitat Catalana” d’en Prat de la Riba. Sembla que algú més està pensant que caldria no deixar passar l’any sense una reflexió sobre l’evolució intel·lectual i doctrinal que durant tot aquest temps ha tingut en el nacionalisme català. Que és un moviment que avui segueix influint decisivament la política i la societat catalanes. Esperem que la idea fructifiqui.
Però a part de l’aspecte més pròpiament doctrinal hi ha hagut una realitat i una vivència del catalanisme que en la pràctica ha impregnat la vida catalana d’aquest segle. I ara, respecte a Catalunya i al catalanisme, vivim un moment molt important. Estem davant d’una cruïlla històrica estem en un moment crític. Un moment crític no vol dir necessàriament de conseqüències negatives, sinó simplement decisiu. Un moment en què segons el que es faci es pot pujar o es pot baixar.
Doncs bé, en un moment així és bo repassar tot el que ha estat el catalanisme (o el nacionalisme català, que en el meu cas ve a ser el mateix). I què és avui. I què se’n pot esperar.
“Ja des d’aleshores i sempre més, fins avui, ha quedat clar que el catalanisme o és social o no pot ser. Perquè sense això no pot aspirar a assumir la responsabilitat de tot el país.”
Una característica del catalanisme és que no ha estat mai només una reivindicació històrica o sentimental o una protesta. Ha estat això també, però sobretot ha estat un projecte de país, un projecte de Catalunya (i sovint ha estat també un projecte d’Espanya). Ho fou a començaments del segle XX, amb el noucentisme i el seu model democràtic i europeista. Un model molt basat en la cultura, la formació i la societat industrial. Amb l’accent en la identitat –i per tant entre altres coses en la llengua i la cultura-, però també en l’economia, la modernitat i la cultura exterior. Tot plegat alimentat per un clima d’il·lusió i una mentalitat de sistemàticament anar creant les institucions i les estructures pròpies d’un país equilibrat i avançat.
_________________________
I aquesta mateixa orientació va presidir la Generalitat republicana. Amb un afegit molt important de signe social. Ja des d’aleshores i sempre més, fins avui, ha quedat clar que el catalanisme o és social o no pot ser. Perquè sense això no pot aspirar a assumir la responsabilitat de tot el país. Però els anys 30 fou un temps de grans convulsions, i el projecte va quedar malmès. Recordem el vers adolorit de Màrius Torres que contempla desesperat l’esfondrament del projecte i parla de “la ciutat d’ideals que volíem bastir”. S’estava realitzant un projecte, s’estava construint un país, amb il·lusió, que tot d’una fou anorreat.
_________________________
Després el projecte va persistir sota les runes. “Entre runes de somnis colgats” deia Màrius Torres. Sota les runes primer, i a través d’un lent renaixement després. Que es va manifestar de formes ben diverses, a voltes gairebé inconscientment. Molta gent seguia pensant que Catalunya és un país que té qualitat i energia, que per tant se’n sortiria. I això manté l’esperança, l’autoestima i la il·lusió. I fa que hi hagi milers i milers d’iniciatives petites i grans, però totes obeint a una idea i un sentit de país.
“Tenim actius importants. No hem de tenir por. Però a condició que recuperem la política i en general l’acció pública recuperi la idea de país i de projecte. Cal bona gestió, com tothom reclama. Cal un bon govern. Però cal més que això. Cal que l’acció pública recuperi la idea de projecte. Volem fer un país. Que valgui la pena. Que la gent se’n pugui sentir orgullosa, també la que ve de fora.”
_________________________
Després, amb la democràcia, l’autonomia i l’alliberament d’energies contingudes hem viscut una època positiva en què Catalunya ha assolit un grau insuficient de poder polític, però que amb tot ha permès una acció col·lectiva important.
El progrés general ha estat evident i, sobretot, ha estat important que haguem pogut tenir la sensació (que no era il·lusòria) que anàvem tirant endavant un país, un projecte de país. Un país que fins i tot en molts aspectes era un referent. Que era capaç de combinar progrés social i econòmic, mantenir la pròpia identitat, ser un bon exemple de cohesió i convivència. Fins i tot ser útil al conjunt de l’Estat. Tot això acompanyat d’autoestima Catalunya endins i de prestigi Catalunya enfora.
(Tot això. Projecte de país, sentit de país, sentiment de país, ambició de país. Autoestima. Confiança).
_________________________
I ara, què?
Ara l’economia va bé, en el país hi ha iniciatives molt positives, tenim actius importants. Però en l’àmbit públic –la política, l’administració, l’acció de govern, molts aspectes culturals, àmbits econòmics i socials significatius, mitjans de comunicació… – hi ha un desconcert considerable i una pèrdua d’autoestima. I hem perdut pes. Això és urgent recuperar-ho.
Ho podem fer, perquè com abans deia tenim actius importants. No hem de tenir por. Però a condició que recuperem la política i en general l’acció pública recuperi la idea de país i de projecte. Cal bona gestió, com tothom reclama. Cal un bon govern. Però cal més que això. Cal que l’acció pública recuperi la idea de projecte. Volem fer un país. Que valgui la pena. Que la gent se’n pugui sentir orgullosa, també la que ve de fora.
Això ha estat sempre el catalanisme quan ha estat eficaç. No ha estat només una gestoria. No ha estat només una estructura de partit i una màquina electoral. No ha estat només –tot i que això ja és molt- un programa polític. Ha estat un projecte i una idea de país. I així ha de ser ara.
Fotografies / Associació Serviol
