Quan s’està molt de temps molt desaparegut de la vida pública i tot d’una es reapareix és lògic que es busquin interpretacions. És el que m’ha passat ara que fa poc, després d’un any i mig llarg de silenci, he publicat un article breu a l’Avui sobre Mn. Ballarín. Mort recentment. Que havia estat un vell amic. Un home envers el qual m’he sentit deutor en més d’un sentit. I que crec que va fer un gran servei a Catalunya.
És això el que jo volia dir en el meu escrit. I ho volia subratllar dient que encara que de vegades hi ha persones que fallen – i jo m’hi compto – Mn. Ballarín, des del seu patriotisme amarat d’humanisme cristià, ens hauria convidat a tenir confiança i esperança. I fe en nosaltres mateixos. Fe en el nostre poble. I deia jo en el meu article per a fonamentar aquesta confiança que “finalment els plens pesen més que els buits”.
Hi ha buits en el nostre viure individual i col·lectiu. I els buits resten. Però també hi ha plens. Que sumen. És a dir, hi ha sumes i restes.
El problema està en saber si de cara al nostre balanç com a poble hi haurà més plens o més buits. I deia que amb la seva mentalitat esperançada, generosa i compromesa es pot creure que hi haurà més plens que buits. O que en tot cas hi haurà una voluntat i una manera de ser col·lectives que faci que hi hagi més plens que buits. Aquesta era la seva esperança.
Des d’una perspectiva cristiana. Però abans ja ho havia dit Menandre, un filòsof grec del segle IV: “En l’adversitat, les persones són salvades per l’esperança”.
“Kohoutek 72” Detall de Baix relleu de Josep Maria Subirachs, Carrer d’Aribau 185-187 Barcelona / © Associació Serviol
