“De Herder i Renan. I el dret a decidir”

Jordi Pujol.

El Born Centre Cultural.

Barcelona 10 de març de 2014.

 

Senyores i senyors, senyora presidenta del Parlament, conseller i autoritats, senyor Torra, i a tots vostès: gràcies per la seva assistència.

Aquests dies, preparant aquesta conferència i rellegint textos de Herder i de Renan o sobre Herder i Renan, m’he preguntat si una conferència així, sobre aquest tema, ara té prou sentit. Perquè parla i mira d’explicar l’origen d’algunes idees i d’alguns plantejaments que són l’arrel de posicionaments polítics molt actuals però que ja han depassat l’etapa de fonamentació o de justificació intel·lectual i doctrinal. De fet, el dret a decidir –si més no a Catalunya– ja és d’acceptació molt general i, per tant, no necessita cap justificació de tipus intel·lectual. A mi em va semblar, però, que valia la pena parlar d’això.

De tota manera, una mica de por sí que en tinc. Vist que és una conferència que ha desvetllat un cert interès i que potser molts s’esperen que diré quelcom d’interessant, interessant políticament vull dir, per al diari de demà, per exemple. És a dir, esperen que explicaré el que s’ha de fer. Que explicaré quina proposta hem de fer i com s’ha de formular. I que parlaré dels partits i els diré què han de fer. O bé que parlaré del que es pot esperar d’Espanya –que ja veiem que poc, per les frases del ministre Margallo. Però no els diré res de tot això. Jo estic retirat de la política activa i allunyat del que en podríem dir l’indret des del qual es prenen i s’han de prendre les decisions. Ja vaig dir que procuraria no fer nosa. Per tant –per això que acabo de dir i per convicció–, sapigueu que jo faré i diré el que digui el president Mas.

Estic d’acord amb el que pensa el president Mas, amb el que explica, amb el que fa, amb el seu propòsit, i el que faig i vull fer és donar suport al seu lideratge. Perquè això sí que val la pena dir-ho. Repassant la història, sabem que normalment és molt important que els grans reptes col·lectius i les grans idees tinguin un bon lideratge, encara que moltes hagin tingut una gran base popular, o que finalment en algun cas el poble hagi depassat els seus líders i ho hagi fet positivament. Però que minvi la força d’aquest lideratge, tot i la bona fe, pot fer minvar la força del moviment. Potser no d’una manera immediata, però, demà passat, sí que el minvaria. Per tant, aquesta seria la meva resposta si se’m fes la pregunta sobre quin comentari polític faig de tot plegat.

_____________________________

Abans d’entrar en el tema, voldria comentar que potser a algú el pot sorprendre que fa una pila d’anys alguns ens dediquéssim a estudiar uns teòrics del nacionalisme com Herder i Renan. En aquella època, cap als anys cinquanta –i recollint el que havia estat la tradició fins a l’any trenta i trenta-cinc, fins a la Guerra–, tot i que ja hi havia diverses escoles sobre nacionalisme, principalment els referents eren Prat de la Riba o bé Almirall. Després van venir Rovira i Virgili i Soldevila, que varen fer unes contribucions molt importants al desvetllament del sentiment nacional. Però encara havien de venir altres plantejaments. Per exemple, i especialment, el de Vicens Vives.

En aquella època també m’interessava veure el que plantejava l’escola social cristiana, sobretot el que deia Maritain. Fins i tot em vaig interessar pel moviment nacionalista quebequès, també d’arrel cristiana. I més tard, a arrodonir la meva formació nacionalista, m’hi va ajudar el personalisme de Mounier. Perquè em va ajudar a evitar un perill que pot tenir el nacionalisme, que és que el conjunt, la nació, deixi de banda l’individu, la persona. Això cal evitar-ho. La primacia de la persona que Mounier subratllava podia ser, si calia, un bon antídot. Recordem que un dels llibres més significatius de Mounier és Revolució personalista i comunitària, en el qual em vaig inspirar l’any 1968 per a redactar unes «Notes sobre el nacionalisme personalista». I recordem el que deia Valéry, gran definidor de la nostra civilització europea: «Europa és el lloc on domina la persona».

També vàrem interessar-nos per les formulacions del fet nacional d’encuny marxista. El marxisme en general, especialment la formulació austríaca. I fins i tot la soviètica. I més encara la literatura i la praxi sobre aquest tema de Iugoslàvia. Que va arribar a tenir prestigi entre nosaltres. I no oblidem –cal que ho tinguin present, perquè això no és gaire conegut, no se’n parla mai ara– que el teòric, almenys el que firmava els llibres de teoria sobre les nacionalitats o els nacionalismes a la Unió Soviètica era nogensmenys que l’Stalin. Amb el llibre El marxisme i la qüestió nacional.

Tot això, tota aquesta recerca de versions ideològiques diverses del nacionalisme pot resultar sorprenent per a la gent d’avui. Però cal tenir present que pels anys cinquanta es produeix un moviment de remobilització i de renovació en tot l’àmbit polític i ideològic. I que el nacionalisme català no podia seguir ancorat en els plantejaments d’abans de la guerra. S’havia de posar al dia. I en el terreny intel·lectual hi hagué un cert perill que la reivindicació nacional fos qualificada de molt conservadora, de poc oberta a la problemàtica social. És l’època en què malgrat la persecució del franquisme contra la nostra llengua el català fou despectivament anomenat en alguns sectors polítics de casa nostra com la llengua de la burgesia.

Un home que ens va ajudar molt a destriar el gra de la palla en aquest terreny va ser en Josep Termes, per exemple. O en Josep Benet. Ells, entre d’altres, varen reivindicar amb contundència el caràcter popular i social de la reivindicació nacionalista. Però els explico això perquè comprenguin una cosa

que potser ara els resulta una mica sorprenent. Que comprenguin per què s’havien d’anar a buscar aquests referents intel·lectuals relacionats amb el fet nacional.

L’any 2005, quan s’estava discutint el nou Estatut hi havia optimisme. I es deia: «Ara sí que farem un bon Estatut». I jo també ho vaig creure tot i que reconec que amb un cert escepticisme. Però vaig escriure: «amb l’Estatut no n’hi haurà prou», que té relació amb el tema d’avui. No n’hi haurà prou suposant que surti bé, o fins i tot molt bé, deia, cosa que no ha estat així. «I per què no n’hi haurà prou? Perquè caldrà que a més hi hagi una ferma voluntat –la voluntat– de reforçar, perfeccionar i donar qualitat a Catalunya, donar qualitat a la nació». O sigui que, sense la voluntat, encara que haguem aconseguit un bon Estatut, no anirem prou lluny.

_____________________________

Per altra banda pot semblar sorprenent que recorrem a un antic debat per parlar d’aquestes coses: «Què és una nació?». Un vell debat teòric. Com tots els debats, o com la majoria, és teòric però amb incidència pràctica. Aquest debat en els segles xviii i xix –ja veuen que me’n vaig lluny i per tant pot semblar de poca actualitat– el van protagonitzar Herder i Renan. En el debat, Herder plantejava que la personalitat dels pobles es basa en un substrat de llengua, de cultura, de sentiment col·lectiu, de memòria, de consciència prèvia a les construccions polítiques. És a dir, que si no hi ha un fonament, no es pot edificar una casa. Si no hi ha tot això (cultura, sensibilitat, valors, memòria, llengua…) no es pot edificar la nació. I per la seva banda, Renan –tot i que d’una manera bastant contradictòria– se situava en una òptica molt diferent i deia: «La nació és un plebiscit de cada dia». I se’n desprèn que, per més determinant que sigui el patrimoni de llengua i de dret i d’història i de memòria, tot això es va esfilagarsant, es va diluint si, a més, no hi ha un plebiscit de cada dia.

En el món intel·lectual i polític del nacionalisme català aquests dos plantejaments hi han estat presents. De vegades amb un cert grau de contraposició, però tots dos són necessaris. I de fet, tots dos hi han estat barrejats, i ara també hi són barrejats. Perquè de la lectura dels dos autors –però sobretot de la praxi catalanista o de la praxi de qualsevol dels moviments nacionals que hi ha hagut a Europa durant els darrers dos-cents anys– es desprèn l’existència dels dos elements: el substrat de llengua, cultura i memòria històrica, i la voluntat social i política, primer per superar l’oblit col·lectiu i el desdibuixament i després per assolir el reconeixement polític. I segons Renan això també ha passat a França. Però, parlant de França, Renan implícitament diu –d’una manera contradictòria que arriba a ser feridora– que perquè un conjunt humà pugui ser una nació ha de conservar un llegat, un ric llegat de records, una herència. Però reconeix que això no ha estat així en el cas de bona part del que avui és França. I reconeix que no ha estat així concretament en el cas del nord i del sud de França. A França, la unió del nord i del sud, diu, és el resultat d’una exterminació –la paraula que empra és aquesta– i d’un terror continuat durant quasi un segle. Es refereix al fet que a l’edat mitjana hi va haver la lluita contra tot el món occità, que anava més enllà d’unes batalles i unes guerres. Hi va haver un arrasament, una destrucció total, radical i absoluta, no solament del castell de Monsegur i molts altres castells i en general del poder polític, sinó de la cultura, de la llengua i del pensament. Des del primer moment, el Nord comença a imposar una forta influència religiosa, que es justifica en part per anar contra els albigesos, però a més per destruir la cultura occitana. La universitat i l’església, armes utilitzades per a la destrucció de la cultura i de la llengua occitanes.

Això precisament és el que Herder considera que cal preservar per a la continuïtat d’una nació: la llengua, la cultura, l’espiritualitat, els hàbits socials, l’escala de valors.

La destrucció dels elements clau d’una realitat i una consciència col·lectiva fa molt difícil o impossible la pervivència o la recuperació d’una nació. La destrucció no solament del comtat de Tolosa sinó de totes les estructures polítiques del sud, per exemple, s’havia d’acompanyar d’un canvi absolut, d’un domini total des del punt de vista universitari, cultural i intel·lectual. I fer desaparèixer el que fins aleshores havia donat consistència i coherència als països del sud. Jurídicament i en tots sentits destruït: el castell destruït, la cultura destruïda, la llengua destruïda. És un procés llarg, textualment molt dur durant el primer segle. «Un segle d’exterminació i de terror», diu el mateix Renan. Segles més tard, d’una manera escadussera i feble, hi ha una mena de resurrecció amb Mistral. Però, de fet, s’ha acabat. Feia temps que s’havia acabat. Ja no hi podia haver recuperació. El substrat ja era molt escadusser. Molt feble. Perquè aquest substrat, encara que hagi quedat soterrat, es necessita per no desaparèixer. Si tot això és destruït es perd la possibilitat de ser una nació. De recuperar la nació.

També és cert que, com diu Renan, la defensa d’aquest substrat o d’aquest patrimoni requereix que sigui defensat dia a dia. Ell ho va argumentar extensament en una conferència que va fer l’any 1882 a la Sorbona, a París, sobre «què és una nació». La conferència fou llarga, però la va resumir en una frase que és un referent quan es parla d’aquests temes: «L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià». La frase, d’altra banda, és bonica i, a més, exacta. I la completa una altra frase que avui en dia és especialment significativa: «El vot de les nacions és, en definitiva, l’únic criteri legítim al qual cal sempre tornar», diu Renan.

Com ja hem dit, doctrinalment, el nacionalisme català ha incorporat sempre aquests dos components: el substrat lingüístic, cultural, de valors, de memòria, etc. –i els fets han demostrat la solidesa d’aquest substrat en la línia del que deia Herder. El catalanisme això ho ha assumit sempre. Però també s’ha fet evident la voluntat de Catalunya: la voluntat, el plebiscit, la consulta, el fet de defensar, perfeccionar i enfortir aquest substrat, aquesta substància, aquesta realitat fonda de país. Això és fonamental.

En els dos sentits, Catalunya ha posat de manifest, i ho posa ara, la seva voluntat col·lectiva. Primer, durant segles de política d’ofegament, com a mínim des de 1714: lluitar contra l’ofegament de la seva identitat, d’una manera que en alguns moments va arribar a ser gairebé inconscient. Però, de tota manera, el cert és que es va defensar i es va mantenir. Això, en tots els àmbits. Això ha estat un plebiscit exercit en condicions difícils durant molt de temps, però reeixit. Va ser aleshores, el 1714. Després, fins arribar al segle xx, ho va fer d’altres maneres. La llei Moyano (1857) era una bona llei, en el seu moment, des del punt de vista espanyol. Va ser una bona llei tècnicament i políticament perquè establia l’obligatorietat de l’ensenyament primari, i feia que l’Estat, que fins aleshores no ho havia fet, es responsabilitzés econòmicament de l’ensenyament. Era una bona llei. Ara bé, era la guillotina des del punt de vista lingüístic i cultural català. El català, òbviament, fou radicalment exclòs. Ja era exclòs abans en molt bona part. Ja s’anava excloent dels registres notarials, de les fes de baptisme de les parròquies, de les càtedres, dels documents municipals etc. Però, a més, aquella llei representa que els nens no sabran, no aprendran, no coneixeran bé el català. Però malgrat tot, el país això ho va resistir.

Aquestes dues versions, el substrat o la voluntat, que alguns qualificaven de dretes o d’esquerres o de tradicionals i progressistes, però que de fet eren coincidents en allò essencial. I ara coincideixen a Catalunya en una reclamació radical molt democràtica: el vot popular, que és el més legítim. El dret a decidir.

També els vull explicar una altra cosa, concretament de Renan, perquè comprenguem els mecanismes de desnacionalització. Pel bé comú, diu Renan, és millor l’oblit. Per a ell hauria estat millor oblidar el provençal; millor oblidar l’alemany a Alsàcia; millor oblidar el flamenc a Flandes; millor oblidar el català a Catalunya. És millor l’oblit. És millor oblidar, Jaume I, Ausiàs March i Ramon Llull, el 1714 i la Renaixença i la Mancomunitat de Prat de la Riba. Perquè la unitat es fa sempre brutalment. Aquí és on repeteix allò de: «La unió de la França del nord i del sud ha estat el resultat d’una exterminació i un terror continuat durant quasi un segle. Pel bé de tothom és millor oblidar». Ara no entrarem en l’estudi de la personalitat de Renan, però de tota manera diu coses sorprenents. Diu també: «De tota manera hi ha un fet que honora França, i és que no ha buscat mai implantar la unitat de la llengua a través de mesures de coacció». Ho diu després de parlar d’extermini i de terror. Això és escandalosament fals, històricament i fins ara mateix. Això a vostès els recordarà una altra frase: «Nunca fue el español lengua de imposición».

Renan sabia que un país no es feia només a còpia de raonaments. Fins i tot deia: «Hi ha en la nacionalitat un component sentimental. És, alhora, cos i ànima. Una nació és una ànima, un principi espiritual, dues coses que en fan una; és a dir, constitueixen aquesta ànima, aquest principi espiritual. L’una és passat, l’altra és present». Això deia. I això lliga perfectament amb la nostra tradició, amb el pensament nostre tradicional sobre això. I té dring de Herder. I també ho és això: «Una és possessió en comú d’un ric llegat de records, l’altra és el consentiment actual al desig de viure junts». El consentiment actual, l’acte de voluntat: sí, volem viure junts. «Tenir en el passat una herència compartida de glòria i de dolor». Això podria ser de Herder, i és de Herder. Però també és de Renan. I de fet dues posicions teòricament antitètiques sovint s’entrecreuen. Es barregen. Hi ha dos components. L’un és «possessió en comú d’un llegat de records, i l’altre és el consentiment actual al desig de viure junts». I «tenir en el passat una herència compartida de glòria i de dolor». Això semblaria que és de Herder, però és de Renan. Que també parla d’una «herència compartida». Però quina herència compartida si s’assumeix com a positiu que hi hagi hagut un segle d’extermini?

De tota manera el que més ha quedat de Renan és l’acte de voluntat. Del seu discurs, llarg i una mica contradictori, n’ha quedat una frase: «una nació és un plebiscit de cada dia».

A això Renan hi afegeix: «una província són els seus habitants». I encara hi afegeix: «Si hi ha dubtes sobre les seves fronteres, consultin els pobles disputats». O sia que reclama el dret a decidir. Hi havia en això una segona intenció. Fa la impressió que l’any 1882, Renan i molts francesos, entre ells un escriptor molt valorat per mi, que era Charles Péguy, escrivien molt influïts per la pèrdua recent, feia dotze anys, d’Alsàcia i Lorena. Partien de la base que hi havia un sentiment pro francès fort a Alsàcia. Aquest sentiment hi era, majoritari o no. Amb precisió no ho sabem. Però ells, que tenien perduda la batalla militar, deien: «Qui ha de determinar si els alsacians són francesos o alemanys no són els canons i l’Estat Major prussians –que eren més forts i van demostrar que eren més hàbils que els francesos–, no és això sinó els habitants d’Alsàcia». Això és una afirmació rotunda del dret a decidir. És clar que això està aplicat al segle xix, i som al segle xxi. I a França i Alsàcia, i no a Catalunya.

_____________________________

Parlem de Herder i del que significa. Cal tenir present que viu al segle xviii, del qual s’ha dit que va ser el segle francès, i també ho fou políticament, evidentment. Però sobretot des del punt de vista del pensament. Era el segle de la Il·lustració i de l’Enciclopèdia. L’Enciclopèdia comença més aviat a Anglaterra, a final del segle xvii, però sobretot a través de Hume enllaça molt ràpidament amb el moviment enciclopèdic francès. És el segle francès però a Anglaterra no és ben bé igual. I d’allà es trasllada als Estats Units, on juga un paper important en el procés de la independència nord-americana.

És el segle de la Il·lustració i de l’Enciclopèdia, del cosmopolitisme i del refinament, d’inspiració sobretot francesa. És el segle de les lumières, el segle de «les llums», el segle del saló, fins i tot –això ho deia l’entorn de Herder, una mica en pla crític– del menuet. I d’una uniformització cultural. Francesa, és clar. Així s’expressa Herder, críticament i, de fet, amargament. Ho denuncia: «Tots som iguals, educats, feliços, no tenim pàtria, no tenim gent nostra, però som cosmopolites i amics de la humanitat, tots els governants d’Europa, tots nosaltres, tots parlarem francès i aleshores, oh felicitat!, l’Edat d’Or tornarà. Tota la Terra parlarà la mateixa llengua i hi haurà un sol ramat i un sol pastor». Herder s’insurgeix, es rebel·la contra això en un país, Alemanya, que en certs aspectes viu un mal moment, però on s’està covant una subversió cultural.

Era un temps en què el francès era, a Europa, la llengua culta i la de la diplomàcia. Per exemple, fins i tot Frederic II de Prússia, Frederic el Gran –que estava assentant les bases polítiques de la futura Alemanya, la que cent anys més tard derrotaria França d’una manera clara a la guerra francoprussiana– utilitzava el francès com a llengua de cultura i de saló, i deia que només parlava alemany amb els seus granaders, amb els seus soldats i, més greu, amb els cavalls. I quan volia parlar amb algú especialment cultivat convidava Voltaire a Potsdam, a Berlín. Voltaire hi va anar perquè Frederic (ell mateix un home culte) pogués parlar en francès i sobre temes molt cultes. I a la cort de Caterina de Rússia es parlava francès i en realitat l’alemany era menystingut. Frederic el Gran, que volia envoltar-se de persones de gran categoria intel·lectual, hauria pogut cridar Immanuel Kant, que era alemany i que ha tingut una influència que encara dura avui, molt potent, de primeríssim ordre. I era alemany de dalt a baix. Era de l’últim racó d’Alemanya, de la Prússia oriental. Va néixer a Königsberg i hi va viure tota la vida. No se’n va anar mai de Königsberg. Quan Herder va voler rebre unes classes de Kant, va haver d’anar a Königsberg. Però Frederic el Gran, curiosament, no crida pas Kant, crida Voltaire, i també hauria pogut cridar Condorcet i D’Alembert. Aquesta és la situació que hi havia.

De tota manera Herder potser subratllava excessivament la decadència cultural d’Alemanya. Ja he esmentat Kant, nogensmenys que Kant. I hi havia hagut poc abans Leibniz. Hi havia el mateix Herder. Hi havia la gran figura de Goethe. Hi havia Humboldt, per exemple, que va ser el gran creador de la universitat alemanya i del sentit modern d’universitat a tot el món. Hi havia Schiller. Hi havia Lessing i el seu projecte d’educació del gènere humà. Hi havia els germans Grimm. Hi havia tot un món intel·lectual de primeríssima importància, però se sentien molt oprimits per la situació política, intel·lectual i d’imatge d’Alemanya. I Herder reacciona contra això.

Però la reacció a Alemanya era molt feble perquè estava políticament destrossada. En canvi en el camp de les idees a Alemanya s’estava congriant tot en un moviment renovador. O subversiu. En el sentit de saltar-se les convencions. Les convencions vistes com un instrument de domini cultural i ideològic. I finalment social i polític. Dintre d’aquest conjunt de figures té el seu lloc un pensador poc conegut –Hamann–, però que va emfatitzar més que cap altre el paper d’allò que és natural i popular enfront del que és artificiós. Això defensat amb molta més radicalitat que el mateix Herder. I finalment enfrontat amb Kant. Però del qual s’ha de subratllar la seva afirmació que la poesia era la llengua materna del gènere humà i que la llengua important no era la dels enciclopedistes sinó la poesia popular. I que la cultura popular, no la de l’Enciclopèdia, havia de salvar Alemanya, i fins i tot Europa.

Això em dóna peu a introduir una anècdota il·lustrativa, però que a més pot servir de distensió.

Durant un temps Herder va ensenyar a Estrasburg. Estrasburg era una ciutat ja francesa des de l’any 1693, però molt germànica. Goethe va estar-s’hi un temps seguint les classes de Herder, que partia de la base, com Hamman, que la llengua materna del gènere humà és la poesia, i la poesia popular. No l’acadèmica. Goethe, que era jove i una mica amic d’aventures voltava pel país. Se li atribueix fins i tot una promesa a Sessenheim, un poble al nord d’Estrasburg. Arran d’això, Herder li va dir a Goethe que, com que anava amunt i avall veient pobles i parlant amb la gent, recollís cançons, poesies populars alemanyes, alsacianes. I Goethe un bon dia li va portar una poesia o una cançoneta d’aquestes. A Herder, això el va entusiasmar perquè al seu entendre demostrava que l’ànima popular tenia una potència i una qualitat que no tenien els poetes ni en general la cultura acadèmica.

Aquesta poesia, aquesta cançoneta, vostès la coneixen, i també els seus fills i els seus néts; i la coneixen perquè la canten. La canten en català. En català es titula «Rosa de bardissa» i en alemany «Röslein auf der Heide», que vol dir «roseta en el prat». Hi ha dubtes de si això realment era art popular alemany o una invenció del mateix Goethe, que era un personatge una mica espavilat, no del tot de fiar. Va donar sorpreses fins al final de la seva vida. Goethe era la mena de senyor que un bon dia estant casat a Weimar amb una senyora molt important diu «me’n vaig a fer un passeig amb la carrossa». Puja a la carrossa i no para fins que arriba a Venècia. I torna al cap de set anys. O sia que hi ha la sospita que en comptes de perdre el temps buscant poesies de pagesos i pastors en fes una. I que així enganyés Herder, que en va quedar entusiasmat. Però realment la poesia i la cançó de «Röslein» tenen una gran frescor. I un gran encant.

_____________________________

Però, vostès em diran, per què ens ha d’explicar què deien Herder i Renan sobre el dret a decidir si ja estem decidits a decidir? I n’hi ha que ja han decidit què decidiran. Però també he deixat prou clara quina és la meva posició personal sobre això. No és, per tant, una fugida d’estudi, parlant de la «Rosa de bardissa» o fent disquisicions sobre Voltaire o Frederic de Prússia.

El que pretenc només és explicar que es pot arribar a la reclamació de respecte i de llibertat, de respecte a la pròpia identitat i també d’independència per dos camins no coincidents. I que tots dos són necessaris. Són complementaris. Mútuament es reforcen i es potencien. El del patrimoni d’identitat que a través de la història s’ha anat acumulant, i el de la voluntat. El de la voluntat com a fet de base i que ha durat tres-cents anys, des del 1714 fins ara. Una eternitat. Però de vegades –quan algú pot pensar que l’antic patrimoni s’ha fos o s’ha oblidat del tot– es produeix un desvetllament. I es recupera la voluntat. I es reclama el dret a decidir. Hi ha moments determinants per exercir el dret a decidir. I ara Catalunya és en un d’aquests moments.

I permetin-me que, també en aquesta línia, introdueixi un autor molt més posterior, Vicens Vives, que recull aquesta idea de la voluntat. No és que Vicens Vives parli de Renan. Jo havia parlat moltes vegades amb ell i mai no m’havia parlat de Renan. Però fixin-se el que diuen les darreres pàgines del seu llibre Notícia de Catalunya, del 1954, molt determinant en la represa del moviment nacional català a partir dels anys cinquanta. Del moviment nacional i del reviscolament social, econòmic i intel·lectual. Deia: «El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; no és la filosofia, com en els alemanys; no és l’empirisme, com en els anglesos; ni la mística, com en els castellans. A Catalunya, el primer mòbil és la voluntat de ser», és a dir, el plebiscit de cada dia mantingut durant anys i panys; en determinades èpoques amb veu fluixa i apagada, però de fet continu en el temps i en la fidelitat fonda.

Aquest acte de voluntat es veu reforçat, quan es fa, pel que Herder descrivia com el substrat cultural i espiritual. Si això es mor, l’acte de voluntat que reclama Renan no és possible. No és possible a la França del sud, que ell mateix diu que va ser sotmesa a una política eficaç de destrucció del llegat. El nacionalisme català –com tots els nacionalismes mig ofegats políticament i culturalment o quasi ofegats del tot per les monarquies absolutes de tres segles, del xvii, del xviii i del xix, i del xx també– va córrer el perill de l’oblit. Però va ser capaç de salvar el llegat a través d’un moviment col·lectiu que va afectar i afecta el conjunt de la societat, tota la societat, però amb èmfasi especial la cultura i la llengua. Encara que no només. Recordin: Catalunya no té pretensió, no vol ser, no podria ser una nació ètnica, però pot ser una nació, i ha de ser una nació. Ha de ser i és una nació basada en la cultura, en la llengua, en el projecte i en la voluntat de convivència. En la vida social, l’economia i el projecte polític.

Nosaltres tot aquest patrimoni el tenim, l’hem salvat. El podríem haver perdut en el segle xviii, i també més tard. Ara mateix, hi ha gent que diu que potser ho podríem perdre. Evidentment. Hi ha aquella frase que s’atribueix a un militar, un general espanyol a l’any 1939, poc després de la conquesta de Barcelona. La frase podria ser una repetició de la que Patiño, o qui fos, podia dir el 1714 quan van fer el Decret de Nova Planta. Quan ja, militarment i políticament, Catalunya estava derrotada. Diu: «lo principal está hecho». Lo principal, què era? Lo principal era la derrota militar, la supressió de les institucions, el total domini polític i administratiu. Després aniria venint l’expulsió del català de la vida pública, de l’escola, de la universitat, de l’església, de les notaries, dels sermons del diumenge a la parròquia… Per tant podia semblar que això podia donar resultat. En podia donar el 1714 i en podia donar el 1939. Ara el llenguatge no és militar com a l’any 1939. O el 1714. És un llenguatge polític i jurídic, però igualment d’imposició comminatori i radical.

De fet quan algú ens diu, després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, «ya no hay nada más que hablar» i afegeix que «dentro de dos generaciones» la residualització i la difuminació de Catalunya serà realitat, expressa el mateix, la mateixa intenció i amb la mateixa rotunditat. És feina nostra fer que novament siguem capaços de desfer aquesta amenaça. De seguir essent una nació, una llengua, una cultura. I una societat dinàmica econòmicament i socialment. I amb cohesió i convivència. Capaç de no entrar en aquella zona d’oblit i menysteniment que el mateix Renan deia que significava el final d’una nació.

_____________________________

Aquesta reflexió l’estem fent en un moment en què Catalunya està en el tombant del camí.

Què vol dir que estem en el tombant del camí? Vol dir que durant les darreres dècades havíem aconseguit progressar en allò que se n’ha dit l’encaix entre Catalunya i Espanya (o l’encaix de Catalunya a Espanya). És a dir, que Espanya s’estructurés d’una manera que pel que fa a Catalunya la seva personalitat fos respectada, que tingués prou autogovern i de prou qualitat per a construir un país i una societat sòlids, capaços de desenvolupar modernitat i progrés econòmic, de crear una societat equilibrada i justa, amb reconeixement de la cultura, la llengua i les institucions i amb les pautes dels bons exemples europeus d’estat del benestar. Capaç de facilitar la convivència i la cohesió.

Això era una cara de la moneda. L’altra –no la creu, sinó l’altra cara– era també del tot necessària. Era el compromís de Catalunya de donar suport a tot el procés que aleshores emprenia Espanya. Un procés de canvi respecte al franquisme, però també respecte a algunes constants no positives de la història d’Espanya. Certament una d’aquestes constants havia estat la voluntat de reduir Catalunya a un fet residual, o fins i tot a la seva difuminació. Però n’hi havia d’altres: la seva difícil assumpció de la democràcia, el distanciament respecte a Europa, el predomini en l’àmbit social d’actituds molt conservadores. Catalunya s’havia de comprometre a lluitar contra això. I no podia ser una part de Catalunya, la de dretes, la d’esquerres, la molt catalanista, la no tan catalanista, sinó el conjunt del país.

Aquest pacte –no ben bé escrit, però molt escenificat i proclamat– hi va ser. I encara que ja des del començament hi va haver temes que varen grinyolar en els aspectes més substancials es va aplicar. Sobretot per part catalana. De quasi totes les forces polítiques catalanes.

És cert que el fet que la preocupació molt principal del conjunt de forces polítiques i socials espanyoles fos assegurar que el procés de la transició no naufragués varen ser un fre a algunes reivindicacions catalanes. Per exemple, que d’una manera franca i de debò es reconegués el fet diferencial català. I també és cert que molt aviat més d’un sector polític espanyol important va començar a reclamar fre i marxa enrere pel que fa a Catalunya. I que això va conduir a la promesa del «café para todos», que ara ja és d’opinió molt general que va ser un error.

Però malgrat tot a les primeries dels anys vuitanta, i malgrat la maniobra reduccionista de la LOAPA –en part fallida gràcies a la reacció del Govern de la Generalitat–, a partir d’aleshores i durant una vintena d’anys, es pot fer un balanç positiu de l’evolució política, econòmica i social d’Espanya. I de Catalunya. També de la consolidació institucional de Catalunya. I de la defensa de la seva identitat, de la seva cohesió i de la seva convivència.

Això és el que ara a Espanya s’ha trencat. Amb renovada i reforçada voluntat d’anar reduint Catalunya en tots els terrenys. Com a subjecte polític, com a llengua i cultura, com a societat capaç d’integrar i de crear cohesió, com a motor econòmic. Ens volen fer recular a la casella de sortida. I sabíem que sortir-ne seria difícil. Per tant havíem de reaccionar.

Això és el que hem fet i hem de seguir fent. Perquè si no ho fem deixarem de tenir pes, substància i capacitat de fer un país que valgui la pena. No serem res. O poca cosa. Serem el petit poble al marge del camí, prou deixat, prou encongit perquè els vianants no se n’adonin. I no s’hi aturin. Passin de llarg.

_____________________________

I com que ens cal reaccionar –ni que sigui assumint riscos importants– hem de fer recompte dels nostres actius. Del que disposem. Un recompte que podem fer amb mètodes diversos. Més polítics o més econòmics o més ideològics. Fem-lo ara a cavall de Herder i Renan. És a dir, a través de dues preguntes.

Primera: tenim llegat? Tenim prou sentit i consciència de país?

Els fonaments de la memòria, la cultura i la sensibilitat segueixen existint? No han estat oblidats? La capacitat de conviure i de tenir projectes es manté? No ha estat anul·lada per l’evolució del temps ni per la demografia ni pels canvis tecnològics?

No. Això ho tenim. Quan ha calgut hem conservat i recuperat la memòria. No hem caigut en l’oblit que, com explica Renan, fa impossible la recuperació d’un país. D’una societat. D’una nació. De la seva capacitat de ser subjecte històric.

I hem conservat allò que Herder diu que és essencial perquè un país i una cultura i la força d’una societat no s’extingeixin lentament, com el ble d’un ciri que es va apagant. «No es pot recuperar un país», diu, si no es recupera i es conserva la seva cultura i la seva llengua. I el seu llegat. La seva memòria.

_____________________________

Els deia al començament d’aquesta conferència que no parlaria gens ni mica d’aspectes concrets i molt actuals relacionats amb l’actual procés polític. Expressant la meva confiança i el meu suport al president Mas m’expresso prou clarament. Per tant aquesta conferència no tenia més objectiu que subratllar dos fets.

El primer. Tenim llegat. Complim la primera condició. La de Herder. Tenim un llegat capaç de sobreviure a tres-cents anys de pressió residualitzadora en tots els fronts: polític, administratiu, jurídic, institucional, lingüístic, cultural. També demogràfic. També en aspectes que molta gent a Espanya creia –erròniament– que podrien afectar la nostra cohesió i la nostra convivència.

Acabem aquests tres-cents anys amb llegat, projecte i convivència. Per tant, capaços de resistir la nova agressió d’ara. A condició…

Que també donem a Renan la part de raó que té. Que tot això cal defensar-ho cada dia: «la nació és un plebiscit quotidià». La història demostra que els catalans això ho hem fet. Amb èpoques de perillós relaxament, cansament o desànim. Que es poden entendre ateses les condicions geogràfiques, històriques i demogràfiques. I atès el context, que en conjunt ha estat difícil. Que Catalunya arribi al segle xxi com hi arriba és prova de vitalitat, de resiliència, de capacitat de renovar el projecte col·lectiu segle darrere segle. És prova que hi ha a Catalunya quelcom de sòlid i potent.

Que el país arribés al final del segle xx fent bona l’afirmació d’en Joan Triadú que havia estat un Segle d’Or per a Catalunya –i que realment així fos malgrat les turbulències, les terribles turbulències d’aquell segle– és prova que hi ha quelcom de molt sòlid i potent en el nostre llegat, en els nostres fonaments. I en aquest inici del segle xxi –que ha estat decebedor per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa– el que ens dóna confiança és aquest llegat. Que no és conjuntural.

El llegat l’hem de conservar. L’hem de millorar. L’hem de reforçar. Però necessita una força que el propulsi. Que és la voluntat. Que és el plebiscit.

El plebiscit polític i legal. Es digui consulta, o referèndum, o eleccions, o el que sigui. El que Catalunya sigui capaç d’aconseguir. Però el plebiscit és també una altra cosa. És la voluntat d’afirmació, és la reclamació de tracte digne sempre i en tot moment, és l’assumpció del risc que comporta un repte realment gran.

Diuen que hi ha un dia o una hora per a cada cosa. Per treballar o reposar, per fer guerra o per pensar o per actuar. En el tema que ara ens ocupa hi ha també més d’un temps. Hi ha el de la recepció, el del perfeccionament i de l’enfortiment del llegat. Del que som. I hi ha el del seu reconeixement. De dintre nostre mateix, però ara també des de fora. I això ja representa un esglaó més i en tot cas nou i diferent. És l’esglaó de la voluntat, manifestada constantment i enèrgicament. I sovint, d’una manera o altra, amb risc. Manifestada d’una manera persistent. Però amb moments d’especial «intensitat o d’especial risc». És en aquest moment en què l’exercici de la voluntat és decisiu i difícil. En aquest moment, o en aquest període.

Ara Catalunya ja ha entrat en aquest temps. Hem treballat a fons el llegat. I l’haurem de treballar més. I això ho hem fet prou bé per a creure que ho podem seguir fent. Hem estat bons deixebles de Herder. Francament bons. I ho hem de seguir essent. Mai no passa el teu temps. Però ara també és l’hora de Renan. Ara a més és el moment de la voluntat. Fet d’una manera o d’una altra és l’hora del plebiscit.