Què són? Un conjunt de moviments (no homogenis) que s’oposen a tendències intel·lectuals, econòmiques i socials que posen en perill formes i nivells de vida, valors, models socials, identitats, etc… que han configurat la vida i la consciència de grans sectors de població durant molt de temps.
Formen part d’aquest conjunt de nous “trends”, noves tendències, un potent reforçament del capitalisme sobretot financer, la globalització econòmica i demogràfica i canvis socials que especialment afecten les classes mitjana i treballadora.
No és el primer cop que es produeix un fet així. A mitjans del segle XIX el progrés tècnic, va produir un canvi radical en les relacions i els equilibris socials i polítics. Un canvi que va produir guanyadors i perdedors.
No és el primer cop que es produeix un fet així. A mitjans del segle XIX el progrés tècnic, sobretot a la indústria i el transport, va produir un canvi radical en les relacions i els equilibris socials i polítics. Un canvi radical que va produir guanyadors i perdedors. O en el cas, per exemple, dels Estats Units va provocar l’accés del país a la primera posició mundial. Un país molt ric i modern, però desequilibrat i que va desembocar en la Gran Depressió i la formulació d’un nou projecte social i polític, el New Deal. Que va ser un èxit. I ara fa vint o vint-i-cinc anys encara era opinió general que el nostre món occidental (“the West”) anava bé. El soviètic ja havia entrat en crisi total i els països emergents encara eren “emergents”. I quan a Europa hi començava a haver una certa inquietud de que “les trente glorieuses” de 1945 a 1975 començaven a donar símptomes d’esgotament, molts vàrem creure que la globalització ens donaria un nou impuls. Que ens obriria nous mercats, alleugeriria les tensions internes i ens ajudaria a mantenir el nostre Estat del Benestar. I el nostre paper en el Món.
La Conferència de Doha, impulsada i liderada pels Estats Units i Europa, responia a aquesta idea. Que un Món comercialment més obert – un Gran Mercat Mundial – facilitaria més creixement i un millor nivell de vida. Però això no s’ha vist així per part de bona part del Món menys desenvolupat i de sectors socials i econòmics fràgils. Des d’instàncies internacionals de gran prestigi i ideològicament i políticament considerades progressistes (per exemple, la mateixa Conferència de Doha, o la mateixa Unió Europea – amb Alemanya i França al capdavant -, o polítics com Tony Blair, Clinton, Jacques Delors, Pascal Lamy, Mitterrand…) es deia que la globalització significaria un creixement del mercat que faria, per exemple, que els treballadors de la Índia poguessin veure incrementats els seus sous. Però els sindicats hindús varen dir que no. Que això era una trampa per fer que la indústria de la Índia perdés competitivitat. En benefici del capitalisme industrial i sobretot financer dels països més desenvolupats. De fet, l’èxit electoral de Trump (sorprenent per molts europeus) té en part una explicació molt semblant. L’ha votat gent que se sent amenaçada. En la seva feina, en el seu futur, en la seva identitat personal o col·lectiva, en la seva consideració social, …
De fet, l’èxit electoral de Trump (sorprenent per molts europeus) té en part una explicació molt semblant. L’ha votat gent que se sent amenaçada.
Els grans tractats comercials impulsats per les administracions demòcrates des d’una òptica globalitzadora no varen espantar Wall Street, però sí molta gent de la classe obrera i industrial o de la petita burgesia o del món rural. I de la classe mitjana. Ho va advertir el senador Biden, que va intentar disputar la nominació demòcrata a Hillary Clinton. I que aclaparat per l’alineació molt majoritària a favor de la Clinton del “stablishment” periodístic, social, financer i intel·lectual va dir que no hi tenia res a fer perquè “jo només sóc de classe mitjana”. Que no se’l considerava. Va venir a dir que les altes instàncies socials, econòmiques, financeres i periodístiques i en general creadores d’imatge no li donarien suport. Perquè ell pertanyia a la “middle class”, i això no feia lluir.
Hi ha molta gent en el Món, moltíssima, que aquestes seguretats no les té. Si a això s’hi afegeix una desigualtat molt forta i l’impacte de la comunicació universal tindrem una fórmula molt idònia per fer que s’expandeixi el clam de “indignez-vous”. Indigneu-vos.
És fàcil fer burla d’això des de posicions personals o col·lectives molt consolidades econòmicament i socialment. I amb garantia de que la pròpia identitat cultural i religiosa i la pròpia escala de valors serà respectada. I també la possibilitat de guanyar-se la vida en un marc de respecte i convivència. Però hi ha molta gent en el Món, moltíssima, que aquestes seguretats no les té. Si a això s’hi afegeix una desigualtat molt forta i l’impacte de la comunicació universal tindrem una fórmula molt idònia per fer que s’expandeixi el clam de “indignez-vous”. Indigneu-vos. De fet els populismes venen a ser manifestacions concretes d’aquesta indignació.
Una indignació que des de la tribuna dels ben instal·lats pot semblar fàcil de ridiculitzar i desautoritzar. O simplement de tancar les portes dels ben proveïts amb clau i forrellat. Però són grans corrents de fons no fàcils de sufocar.
Sempre queda als ben instal·lats el recurs de posar-los la llufa del populisme. I així fer-les inofensives.
Una indignació que des de la tribuna dels ben instal·lats pot semblar fàcil de ridiculitzar i desautoritzar. O simplement de tancar les portes dels ben proveïts amb clau i forrellat. Però són grans corrents de fons no fàcils de sufocar, de desviar cap a sobreeixidors que les portin cap a pedregars i terres ermes. Encara que sempre queda als ben instal·lats el recurs de posar-los la llufa del populisme. I així fer-les inofensives. Però si bé és cert que en el fons dels anomenats populismes hi poden haver fets i sentiments negatius – com poden ser el ressentiment, la por no sempre racional, l’enveja, la negligència culpable, etc… o una ambició excessiva impossible d’assolir i que crea amargor – també ho és que molt sovint reclamacions qualificades despectivament de populistes són poc o molt justificades. I que la crítica o l’atac contra certs populismes realment sovint responen a la defensa d’interessos d’allò que en diuen “els poderosos”. O “les élites”.
En el fons dels populismes hi poden haver fets i sentiments negatius o una ambició excessiva impossible d’assolir i que crea amargor.
……………………………………………
També és cert que una reacció furiosa contra aquesta situació desequilibrada que s’està configurant podria ser perillosa. I probablement no resoldria el problema. Però la Història pot parlar-nos de situacions semblants que s’han superat bé. Gràcies a plantejaments econòmics i socials encertats en el marc d’un projecte polític potent i valent. Dos exemples.
El New Deal americà dels anys 30. I el nou pacte europeu de la postguerra
Després d’una dècada llarga (1918-1929) d’alegria financera i d’autocomplaença l’any 1929 va esclatar la Gran Depressió. A la Borsa, a les empreses i en l’àmbit social. Amb fort empobriment de la població. Les polítiques tradicionals d’anar fent i poc valentes no varen resoldre res. Fins que el President Roosevelt l’any 1932 va proposar i aplicar un New Deal, un nou acord o tracte. Econòmic, social i de projecte de país. Amb bona base intel·lectual. I un llenguatge nou. Atrevit i qüestionat, i que no va ser d’efectes immediats, però que va iniciar la remuntada col·lectiva. I sobretot, valent. Ara a Europa una reacció així de moment no es veu.
La Història pot parlar-nos de situacions semblants que s’han superat bé. Gràcies a plantejaments econòmics i socials encertats en el marc d’un projecte polític potent i valent.
Un segon exemple. La política europea dels anys posteriors a 1945. Una Europa que havia malmès llastimosament el període de postguerra (1918-1939) i que estava en ruïnes (políticament, econòmicament i socialment) va reaccionar amb noves idees econòmiques, una política social audaç i un esforç conjunt de superació de vells conflictes entre Estats. Amb ajut americà, és cert, però amb un gran canvi de mentalitat i una percepció clara del que calia fer. I amb consciència del perill de no fer-ho. I Europa – l’Europa occidental – va iniciar així “les trente glorieuses”, els trenta anys de progrés econòmic i social, la superació de les ferides de la guerra, del gradual procés d’unificació europea, de consolidació d’un model de societat que encara avui és considerat el més desitjable per molta gent arreu del Món. Això va ser possible per una renovació de les idees i de les actituds. En alguns aspectes radical, com per exemple en el de la reconciliació francoalemanya. O en el de la política econòmica i social. Que va fer d’Europa el model de societat més equilibrat, i més ben valorat.
……………………………………………
Aquest “ordre mundial” i el “pacte social i polític” donen signes evidents d’anquilosament. I d’insatisfacció. Perquè no tothom hi guanya amb aquests canvis. Hi ha grans sectors de perdedors que es fan sentir i que dibuixen un futur incert i desequilibrat. Que protesten. I que són titllats de populistes.
Fins fa vint anys aquest “ordre mundial” i el “pacte social i polític” confegit durant la segona meitat del segle XX donen signes evidents d’anquilosament. I d’insatisfacció. Per diversos motius. I que afecta sectors molt extensos de població. Perquè no tothom hi guanya amb aquests canvis. Hi ha grans sectors de perdedors. Relatius, perquè Europa segueix essent el model social millor del Món. Però que es fan sentir i que dibuixen un futur incert i desequilibrat. Sobretot per a sectors molt amplis de població. Que protesten. I que són titllats de populistes.
Deia fa poc un polític respectat, José Mújica, que va ser President de l’Uruguai i hi va deixar molt bon record (a l’Uruguai i a Sud-Amèrica en general), que ell “no fa servir aquesta expressió perquè s’utilitza per a tota mena de casos. Qualsevol cosa és populisme. La meva conclusió és que tot amb el que no s’està d’acord, que molesta, és titllat de populista.”
Deia fa poc José Mújica, “La meva conclusió és que tot amb el que no s’està d’acord, que molesta, és titllat de populista.”
‘Populismes’ Jordi Pujol / Associació Serviol. Font: Diaro16.
Font: TruthHawk
‘Eat the rich’ / Robert Perry
