Amb un punt de sorpresa per part meva l’escrit que a propòsit de Bauman vaig penjar en aquest blog fa dues setmanes sobre “Identitats i globalització. Contradicció i complementarietat” va provocar més respostes de les habituals. Potser degut a l’actual moment polític català. Això i una conversa amb portuguesos arran d’una conferència del dia 23 de gener del Ministre d’Afers Estrangers de Portugal en el Cercle d’Economia fa que avui en torni a parlar.
Un bon amic portuguès ens va dir, a uns quants catalans:
“Ja sé que Catalunya va millor que Portugal. Però també sé que mai un portuguès, a Portugal, tindrà problemes amb l’ús del portuguès. Ni amb l’exercici de la nostra identitat.”
Des d’Espanya, de Portugal se’n parla sovint amb un punt de suficiència o de commiseració. I efectivament Espanya és més gran que Portugal i té una economia més forta. I és més desenvolupat. I els mateixos portuguesos han tingut respecte a Espanya una barreja de temor i d’admiració. Una vegada en Mario Soares – que era bon coneixedor de Catalunya i ens tractava amb consideració – em va dir “vostès, els catalans, i nosaltres els portuguesos tenim un gran mèrit i és que hem estat capaços de superar un gran risc històric, que ha estat no ser absorbits per Espanya. Que és un gran país i sempre amb vocació de domini”. A mi no em va semblar del tot afortunada la comparació, perquè per Portugal la continuïtat està del tot assegurada, com a mínim des del segle XVII, i per Catalunya, no. Tot i que en certs aspectes Catalunya està per sobre de Portugal. En el PIB, en la modernitat de la seva societat, en la diferència que hi ha entre Barcelona i Lisboa,… Això pot canviar, però a hores d’ara és així. I en alguns moments hi hagué a Portugal un moviment intel·lectual iberista, és a dir, una proposta d’unificació entre Portugal i Espanya. Una Espanya que no solament respectaria Portugal sinó també Catalunya i el País Basc. De fet un Estat plurinacional ibèric.
Portugal podia acabar renunciant a les colònies i acceptar un paper modest a Europa.
Però no podia admetre cap minva de la seva identitat.
La llengua i la cultura, la possibilitat de dotar-se d’unes institucions d’acord amb la seva història, la seva sensibilitat i la seva manera de ser.
Lògicament això no podia quallar i no va arribar a tenir consistència. Tot i que fins i tot l’Oliveira Salazar va dedicar més d’un discurs a combatre-ho. I que a Catalunya (i també en algun sector espanyol molt minoritari) va ser objecte d’atenció. El mateix Cambó n’havia parlat i escrit en el seu llibre – programa de 1927, “Per la concòrdia”. En termes gens realistes.
El cas és que Portugal va viure bona part del segle XX en un estat d’ànim depressiu. Un país que se sentia insegur, poc respectat i que anava perdent posicions. I amb revolucions cada dos per tres. La dictadura d’Oliveira Salazar va imposar ordre, sens dubte, però no va estimular la societat ni li va introduir dinamisme. Li va accentuar l’estancament. I a més va tenir un final tumultuós i d’alt risc. Que va contrastar amb la Transició espanyola, també difícil però que en conjunt va poder aprofitar un substrat econòmic i unes estructures socials força més sòlides. I que fins i tot hi hagué l’esperança a Catalunya de que el pas a la democràcia faria possible solucionar el problema territorial espanyol. Especialment el del País Basc i el de Catalunya.
I fou en aquest context de gran risc per Portugal i fins i tot de manca de confiança de la gent en el seu propi país que un bon amic portuguès ens va dir, a uns quants catalans: “Ja sé que Catalunya va millor que Portugal. Clarament millor. I que com diu Fernando Namora a la seva novel·la – “O rio triste” – estem massa marcats per la Saudade. Ho sé. Però també sé que mai un portuguès, a Portugal, tindrà problemes amb l’ús del portuguès. Ni amb l’exercici de la nostra identitat. I això és el que més compta”. Així mateix ho va expressar. Portugal podia acabar renunciant a les colònies i acceptar un paper modest a Europa. Com el tenen Dinamarca, Grècia o Irlanda. Però no podia admetre cap minva de la seva identitat. La llengua i la cultura, la possibilitat de dotar-se d’unes institucions d’acord amb la seva història, la seva sensibilitat i la seva manera de ser.
………………………………………
Una cosa és la identitat pròpiament dita i l’altra és el que cal per a preservar-la.
Saint-Exupéry deia que una cosa és el perfum i l’altra l’envàs, l’ampolla.
Ara bé, una cosa és la identitat pròpiament dita i l’altra és el que cal per a preservar-la. Un dels autors de la meva joventut – Saint-Exupéry – deia que una cosa és el perfum i l’altra l’envàs, l’ampolla. I encara que es pot pensar que l’important és el perfum – i ho sol ser – Saint-Exupéry parlant de l’ampolla diu “jo sóc allò que fa que el perfum no es perdi”. Que no sigui quelcom de fugaç i de volàtil. Dit d’una altra manera, que la identitat, que és el perfum, perduri. Que conservi la fragància. “Jo sóc el vas de vidre o de terrissa o de metall noble que fa possible conservar el conjunt de valors, de sentiments, de records, d’idees que configuren una identitat”.
La defensa o reclamació d’identitat no es pot fer només en referència al perfum.
Cal també defensar o reclamar el vas o l’ampolla.
És a dir, els elements polítics i institucionals que eviten que el perfum s’esbravi o que una ventada se l’endugui.
O sia que la defensa o reclamació d’identitat no es pot fer només en referència al perfum. Cal també defensar o reclamar el vas o l’ampolla. És a dir, els elements polítics i institucionals que eviten que el perfum s’esbravi o que una ventada se l’endugui.
………………………………………
Va poder semblar que en el moment de la Transició l’organització política i administrativa de l’Estat permetria un ple reconeixement de la identitat catalana. I per tant del seu dret a un autogovern que la garantís. Durant uns anys – diguem entre 20 i 25 anys – va semblar que s’anava en aquesta direcció. Que el vas – és a dir, l’autogovern català i el conjunt de legislació i d’estructures estatals espanyoles – protegirien raonablement l’essència, és a dir, la identitat i la capacitat de Catalunya de desenvolupar projectes col·lectius.
Però això no ha estat així.
Com ha de ser aquest vas protector?
Ha de ser eficaç. I ha d’estar garantit.
Capaç d’evitar que interferències prou fortes, prou fondes i prou dominants puguin fer que la pròpia identitat esdevingui inoperant.
Ara bé, podem encara preguntar-nos com ha de ser aquest vas protector. Ha de ser d’acer, o pot ser de pedra esponjosa o de fusta o de metall noble? N’hi ha de tota mena. I n’hi ha que són Estats cent per cent independents. És el més habitual. I n’hi ha que no. En tot cas el vas protector ha de ser eficaç. I ha d’estar garantit. Ha de ser capaç d’evitar que interferències prou fortes, prou fondes i prou dominants puguin fer que la pròpia identitat esdevingui inoperant.
Quan Flandes accepta seguir dintre de Bèlgica ho fa amb la garantia que el seu vas protector no serà esquerdat o trencat per part de l’Estat belga. Ni en llengua, cultura i ensenyament, ni en l’àmbit de la iniciativa econòmica. O quan del País Basc ens arriben veus molt autoritzades no reclamant la independència però sí el respecte del caràcter quasi confederal de la seva relació amb Espanya. I si ara el Quebec decideix no fer un nou referèndum sobre la independència és perquè ara – molt més que fa trenta-quaranta anys – se li reconeix i garanteix un grau d’ autogovern en termes de llengua i ensenyament, d’immigració i de ciutadania i també de recursos naturals – un vas protector – que consoliden la capacitat de l’embolcall institucional, polític i financer de preservar eficaçment la identitat quebequesa.
Si ara el Quebec decideix no fer un nou referèndum sobre la independència és perquè ara se li reconeix i garanteix un grau d’ autogovern que consoliden la capacitat de l’embolcall institucional, polític i financer de preservar eficaçment la identitat quebequesa.
………………………………………
Acabem aquest escrit per on el vàrem començar. No ha de sorprendre que en un temps que en molts aspectes és de globalització es desvetllin més i més reclamacions d’identitat. I això pot crear tensions. I quan tanta gent a Europa mateix i als USA, tem que la globalització els faci perdre la seva pròpia manera de ser calen reflexió i propostes, que garanteixin l’eficàcia i la continuïtat de les identitats. I el dret de moltíssima gent d’arreu del Món de tenir-ne. De tenir la seva.
Calen reflexió i propostes, que garanteixin l’eficàcia i la continuïtat de les identitats.
I el dret de moltíssima gent d’arreu del Món de tenir-ne. De tenir la seva.
De fet Bauman (la fluïdesa i l’estat líquid) i Saint-Exupéry (la preservació de quelcom de sòlid i valuós) podrien semblar antagònics. Jo crec que no ho són. Bauman no defensa la volatilitat. El que fa és cridar l’atenció sobre un fet que pot ajudar a combatre l’encarcarament però advertint que no es pot edificar sense fonaments.
Bauman crida l’atenció sobre un fet que pot ajudar a combatre l’encarcarament
però advertint que no es pot edificar sense fonaments.
Jordi Pujol i Soley ‘Més sobre identitats i globalització. Entre Bauman i Saint-Exupéry’ / Associació Serviol
