Aquest dies sembla que alguns partits o sectors catalans estarien disposats a modificar l’actual legislació catalana sobre la llengua a l’escola. Amb més propostes que en la pràctica significarien una pèrdua de pes en l’ensenyament i ús del català.
Això obliga a fer ben present que el tema de la llengua en general, i en particular del català a l’escola és central en la reivindicació de la personalitat col·lectiva de Catalunya, tant políticament com socialment i en el sentit més profund d’identitat. És un tema nuclear. Irrenunciable.
El tema de la llengua i del català a l’escola és un tema nuclear. Irrenunciable.
I és oportú recordar un text meu de fa uns anys. I referit a molt més abans, a l’any 1978. Dues converses a Madrid, quan jo era diputat a Madrid. Una amb Joaquín Garrigues, aleshores diputat d’UCD i Ministre d’Obres Públiques i Urbanisme i molt proper al President Suárez. Una conversa durant una pausa de les sessions del Congrés de diputats. I amic personal meu.
“Oye, Jordi, la situación es muy difícil. Todo pende de un hilo. Si vosotros los catalanes os echáis al monte, esto (la Transición) fracasa.” Resposta meva: “Oye, es evidente que nosotros ni nos echamos ni nos echaremos al monte. Y que en Cataluña no hay violencia ni la habrá.” Resposta: “Ya lo sé. No me refiero a violencia. Me refiero a que desde el punto de vista político y autonómico tenséis mucho las cuerdas”.
Una segona més formal. Un parell de dies després. Amb el mateix Garrigues i el President Suárez. En un despatx del Congrés. També hi era present el General Gutiérrez Mellado. Em varen dir: “Habrá Estatuto, el vuestro y el vasco. Lo distintivo del vasco va a ser el concierto que no se puede conceder a Cataluña por el peso muy grande de la economía catalana en el conjunto del Estado. Y porque no hay tradición. El concierto vasco tiene una tradición histórica que no existe en Cataluña. En cambio, lo distintivo vuestro, lo que más os da personalidad propia, es la lengua. Es decir, entendemos que el hecho más irrenunciable para el País Vasco es el concierto, y para Cataluña, la lengua.”
Això no s’ha de veure com una conversa informal entre sessió i sessió d’un debat parlamentari. Perquè es produïa en un context d’assumpció de compromisos de fons. Amb gran sentit de responsabilitat històrica. Que almenys durant uns anys va perdurar. De fet aquest plantejament es va reproduir cada cop que es va parlar de finançament durant l’elaboració de l’Estatut (i també més tard). Amb reiterada negativa a donar més marge al finançament català. I amb reconeixement del fet lingüístic i cultural de Catalunya. Com demostra el fet següent. Que transcric de les meves Memòries. (1)
L’any 1986 el Tribunal Constitucional tenia pendent de resoldre un recurs presentat pel govern del PSOE que afectava l’ensenyament del català, i volia interessar-me’n. El President del Tribunal, Tomás y Valiente, que veia bé les tesis de la Generalitat, em va explicar una situació viscuda uns mesos abans, quan el Tribunal havia hagut de decidir sobre la constitucionalitat o no de l’expropiació que el govern d’en Felipe González havia fet de Rumasa, l’entramat d’empreses fundat per l’empresari José María Ruiz Mateos. En Tomás y Valiente em deia que en aquell moment la seva filla, que era molt i molt socialista, li havia comentat com de preocupat ell devia estar per resoldre el recurs, ja que segons per on recaigués la sentència, el prestigi del PSOE podia quedar molt tocat. Al final, el Tribunal havia fallat a favor de la Generalitat. Però en Tomás y Valiente em deia que aquells dies cridava la seva filla i li deia: “Rumasa va quedar resolt, però sàpigues que el que de debò té transcendència per al nostre sistema polític i t’hauria de preocupar és la resolució que el Tribunal doni ara al recurs sobre l’ensenyament del català”. En Tomás y Valiente venia a dir a la seva filla que perdre un plet per una qüestió empresarial, per important que sigui, pot causar sensació però per a un govern forma part del joc normal i la importància és relativa. Decidir sobre la llengua de l’ensenyament a Catalunya sí que és una qüestió d’Estat, sí que afecta les bases del viure col·lectiu. I és el que el president del Tribunal Constitucional volia subratllar. (2)
El concert era pel País Basc un element central i irreversible. I es podia entendre – o en tot cas així era, i és. Quan algun partit espanyol l’ha volgut retallar o suprimir n’ha sortit escaldat. Doncs això mateix és la llengua per Catalunya. I també hi ha més d’un partit espanyol que furga en aquest sentit.
O sia que el concert era pel País Basc un element central i irreversible. I es podia entendre – o en tot cas així era, i és. Quan algun partit espanyol l’ha volgut retallar o suprimir n’ha sortit escaldat. Doncs això mateix és la llengua per Catalunya. I també hi ha més d’un partit espanyol que furga en aquest sentit.
En això no només els partits sobiranistes sinó totes les entitats polítiques, socials, sindicals i culturals de Catalunya haurien d’oposar-s’hi. Perquè – com el concert pel País Basc – toquen una part molt essencial de la personalitat de Catalunya. I, que com ja havia advertit en Tomás y Valiente, pot afectar perillosament les bases del viure col·lectiu.
Totes les entitats polítiques, socials, sindicals i culturals de Catalunya haurien d’oposar-s’hi. Perquè pot afectar perillosament les bases del viure col·lectiu.
[1] Naturalment, els temes de finançament autonòmic varen ser discutits més d’un cop en el curs de les negociacions estatutàries. I després també. Però sempre en el marc del plantejament de 1978.
[2] El President Tomás y Valiente va ser assassinat per ETA. En tots sentits ha deixat molt bon record.
Fotografies / Associació Serviol i Efe.
