5-X-2017
“¿Qué le preocupa a Vd. del futuro de España?”
A aquesta pregunta va respondre l’Alberto Oliart el mes d’agost de 2010 (per cert just després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut). Ara és oportú recordar el que va dir. I el comentari que en vàrem fer ara fa dos anys.
Ara és molt oportú recordar aquestes declaracions de l’Alberto Oliart de l’any 2010. I el comentari que en vàrem fer temps més tard contextualitzant el personatge.
Que pel que es diu ja es veu que era un home clarivident i que posa de manifest la inòpia i la hostilitat de gran part de la classe política i de l’opinió pública espanyoles.
13-X-2015
“¿Qué le preocupa a Vd. del futuro de España?”
“¿Qué le preocupa a Vd. del futuro de España?” L’Alberto Oliart té una visió positiva del que havia estat la transició. A la qual ell mateix havia contribuït. No gens menys, entre altres coses, com a Ministre de Defensa del govern d’en Calvo Sotelo immediatament després del 23F. Una responsabilitat difícil i delicada que tant ell com el President Calvo Sotelo varen assumir molt bé durant l’any i mig que la varen exercir (fins a les eleccions d’octubre de 1982 i l’entrada en funcions del Govern del PSOE). Per tant, un personatge positiu en la política espanyola de les últimes dècades.
Un personatge amb molt bon bagatge intel·lectual i professional. I bon coneixedor de Catalunya. Pertany a una família extremenya, de Mèrida, de bon nivell econòmic i social però que va viure molts anys a Catalunya. Ell mateix va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. I es va relacionar molt amb la societat catalana més il·lustrada i liberal. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i allà es relacionava molt amb gent com en Josep Mª Castellet, Barral, Ainaud, Joan Raventós, Casares,… És a dir, amb persones que pels volts de 1950 pensaven en termes democràtics i europeus. I de molt bon nivell intel·lectual. I catalanistes. Alguns d’ells ja involucrats en activitats clandestines. Dintre d’aquest nucli l’Oliart era molt considerat. Ell no era catalanista, en absolut, però es movia entre gent que ho era. Va conèixer de prop el que era el catalanisme. També aleshores que vivia en la marginalitat i fins i tot en la clandestinitat.
Que “en Cataluña nunca habrá tiros, pero democráticamente son capaces de poner al Estado español contra la pared.”
I parla de la “rotundidad de Cataluña”.
Tot això ve a tomb perquè va fer unes declaracions que un bon amic gallec m’ha fet arribar recentment. Unes declaracions antigues, del 22 d’agost de 2010. A “La Voz de Galicia”. Cal tenir present que ara l’Alberto Oliart viu retirat a Galícia. Unes declaracions que demostren que l’Alberto Oliart és un bon coneixedor de Catalunya i probablement amb més capacitat de comprensió que la gran majoria de dirigents espanyols inclosos els polítics.
Tant és així que en transcric l’essencial. El títol de l’entrevista era “El nacionalismo catalán es el más peligroso y no hay que subestimarlo”. I les preguntes relatives a Catalunya van ser les següents:
-Y en la escena política actual, ¿qué le produce inquietud?
– Hay varias cosas. Entiendo que España es un país plural en cuanto a culturas. En este contexto, hay nacionalismos que son más preocupantes que otros. Por ejemplo, el catalán es el más peligroso y no debemos subestimarlo. Yo estudié en Cataluña y recuerdo cómo a mediados de los años cuarenta mis compañeros hablaban en catalán e incluso leían poesía en catalán. Había algunos separatistas ya entonces. Era un movimiento que solo el miedo de la opresión podía soterrar, pero aun así no lo conseguía del todo.
– ¿Cuál cree que es la principal diferencia entre el nacionalismo catalán y el vasco?
– En Cataluña nunca habrá tiros, pero democráticamente son capaces de poner al Estado español contra la pared. En Euskadi es un problema de violencia, pero no tiene la rotundidad de Cataluña.
Aquestes declaracions són de l’agost de 2010 . Quan estàvem pendents de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. De fet quan ja s’havia congriat un molt mal ambient a Espanya, no solament contra el projecte d’Estatut, sinó contra “los catalanes”. Un Estatut que ja havia estat aprovat per totes les instàncies institucionals que l’havien d’aprovar. Però no només contra l’Estatut. També contra Catalunya. Des de “el cepillo” d’Alfonso Guerra i gran part del PSOE fins la campanya de signatures “contra los catalanes” del PP. O sia que la data confereix especial interès a aquestes declaracions. Perquè és el moment en què es produeix un canvi molt radical en el nacionalisme català. Que de ser molt minoritàriament independentista passa a ser un sentiment i un projecte de molta envergadura i més exigent. Sobre una base cultural i social que l’Oliart coneixia bé. Per això diu el que diu. Que “en Cataluña nunca habrá tiros, pero democráticamente son capaces de poner al Estado español contra la pared.” I parla de la “rotundidad de Cataluña”.
Es pot ben dir que l’Alberto Oliart va ser clarivident. Durant els darrers cinc o sis hi ha hagut a Catalunya una formidable mobilització. Procedent d’anys de nacionalisme fortament reivindicatiu però majoritàriament no independentista. Aquest nacionalisme va desembocar en el nou Estatut., impulsat per un molt ampli ventall polític. O sia que Catalunya ha demostrat tenir una gran potència política i social, i sobretot democràtica. No només perquè no hi ha hagut “tiros” sinó perquè amb una pila de manifestacions de centenars de milers de persones de fet no hi ha hagut un incident. Ni tan sols aparadors trencats o contenidors incendiats. Ni això. Però amb un 48,5% de vots per la independència, un percentatge que per poc no arriba al 50% però que depassa clarament els vots declaradament antiindependentistes.
6-X-2017
Comentari final
No sembla que aquesta clarividència fos corrent ni en la política espanyola ni en la societat espanyola ni en el món intel·lectual espanyol. No ho va ser ni ho és ara.
Perquè ara tampoc ningú de debò no es pregunta a Espanya – amb molt poques excepcions – què pot haver passat per a que s’hagi arribat a la situació actual.
Ningú no es pregunta a Espanya què pot haver passat per a que s’hagi arribat a la situació actual.
La inòpia espanyola / Emilio Naranjo EFE
