Potser la millor manera de definir aquest punt seria tornar a analitzar com i quan, i a causa de què o de qui, es va trencar el procés de nou encaix de Catalunya en el marc espanyol.

Un projecte d’Estatut aprovat clarament en el Congrés i en el Senat anul·lat barroerament -barroerament, aquesta és la paraula- pel Tribunal Constitucional. Barroerament. En el marc d’una agitació fomentada per sectors molt significatius del món polític, econòmic i periodístic espanyol.

Però és a Catalunya on estem més obligats a superar-la.

Ara Catalunya és una casa desendreçada. Que reclama per tant una reorganització.

En els moments de gran pressió se’n surten els països que tenen una societat civil forta i travada.

De tots els objectius bàsics que Catalunya ha d’enfortir pot ser que el de la consolidació del sentit d’identitat sigui el més mal defensat. I en canvi és essencial.

Una defensa que requereix fortalesa d’ànim, convicció i contingut intel·lectual.

Ha quedat clar que molt probablement Catalunya no podia independitzar-se, ha de fer una reflexió seriosa per com ha conduït el conflicte.

Espanya també. A Espanya a això la pot ajudar aquesta reflexió sobre identitat, dignitat i ressentiment.

Superar la pandèmia no significa tornar tot seguit a la normalitat, a la normalitat d’abans-d’ahir.

Apel·lar a la racionalitat i al bé comú, arguments de justícia, de pau i de progrés, que caldrà tenir en compte l’endemà de la pandèmia i els seus efectes.

Per mi l’esperança és gairebé una consigna. Parlo d’una esperança activa. Una idea d’esperança que va lligada a la de camí; és la virtut de qui camina, de qui avança, però encara no ha arribat.

D’esperança personal no en puc tenir gaire, oi? Allò de bo que he pogut fer en l’àmbit col·lectiu sigui valorat per si mateix.