El Dr. Llussà era del 1926, jo sóc del 1930.

És una història per uns quants coneguda. Quan jo tenia uns 11 anys, amb la Guerra Civil ja acabada i el país en ruïnes, un oncle meu, en Narcís Pujol, que havia tornat del front i d’un temps de captiveri, i amb un bon amic seu, en Feliu Vila, em van dur d’excursió al Tagamanent.

En arribar a dalt, ens vàrem trobar l’ermita en ruïnes i la masia d’allà a la vora, espoliada i esbatanada.

El jove Pujol que jo era, va sentir com xerraven els dos homes grans, envoltats per un paisatge de derrota i tot observant el Vallès i la plana de Vic.

El país estava desfet, estava en ruïnes. “Quant de temps costarà refer tot això” es deien els dos homes grans mentre jo em feia el propòsit de dedicar-me a la reconstrucció d’aquell poble derruït i derrotat.

Quan això passava jo tenia 11 anys, i uns quilòmetres més a l’oest, a Manresa, en una família que mirava d’anar superant la dificultat d’aquell temps, amb la mare Rafaela Ruiz, filla de guàrdia civil, i vinguts d’Almeria, el fill Carles Llussà Ruiz tenia uns 15 anys, i a la seva manera estava vivint també el seu “tagamanent” particular.

Trigaríem encara uns anys a conèixe’ns i a trobar-nos. I a ajuntar-nos.

Trigaríem un temps a travar una bona amistat, però un cop feta trigaríem molt poc a començar plegats a endreçar i remuntar el país en ruïnes. A refer la Catalunya que somiàvem i estimàvem.

Són molts punts en comú, són moltes coincidències en la forma de ser i de fer, no ens limitàvem a un sol camp d’acció, perquè el que ens empenyia era refer el país globalment, prescindint del règim franquista que ens ofegava, i preparant-nos per l’escenari que sabíem que arribaria.

El Dr. Llussà i tanta altra gent del CC i de molts indrets de Catalunya varen copsar bé una consigna: que en els primers anys de la recuperació de Catalunya varen optar per aquella proposta que parlava de CONSTRUIR CATALUNYA.

Un eslògan que encaixava molt bé en la necessitat que Catalunya tenia en haver quedat seriosament perjudicada per la guerra i l’hostilitat generada. Un eslògan, sí, però sobretot un compromís, una obligació, una responsabilitat, … i no només en la Catalunya física i material, sinó en l’espiritual, en l’emocional, en la social.

I el que avui és important de destacar, és que en Llussà i en Pujol no eren una excepció. Érem molts.

Deia fa una estona que les memòries del Dr. Llussà i l’acte d’avui són una reivindicació i reconeixement de tanta gent amb molta qualitat humana que, des de diversos indrets del nostre país, estava compromesa en la reconstrucció nacional i espiritual de Catalunya. Una generació fonamentalment esperançada i catalanista. Vàrem tenir molta sort. 

Amb el Dr. Llussà i amb tota una generació de metges i persones memorables, i molt diverses, d’aquella època. Conformen una llista d’honor: 

El Dr. Corrons, el Dr. Llatjós, i el Dr. Selga.

En Josep Pinyot, i també en Casals i en Josep M. Vives Llambí. 

I en Marcel·lí Llobet de la llibreria Símbol.

També en Rovirosa, i Mn. Junyent i Mn. Feu, que he esmentat abans, i molts mestres d’escola. Va ser una generació de gran qualitat social, que varen permetre frenar l’amenaça de disgregar la continuïtat del nostre país.

(La memòria em falla i no em permet precisar exactament qui va ser el rector d’una de les parròquies del centre de Manresa que em va fer una explicació sobre la necessitat de barrejar català i castellà en la seva prèdica.)

En la seva manera, en els seus àmbits i des de diferents indrets es va articular un exèrcit de Llussàs, de rectors i mestres d’escola i de molts més, que es varen entendre i es varen comprometre en fer renéixer aquest país.

Pot semblar poc modest per part meva, i per tant deixem en Pujol de banda. Però no deixem el Dr. Llussà, ni tants i tants com ell, que en la seva mesura varen tenir el seu “tagamanent particular”, i a qui  ens cal agrair-los la feina feta, i l’acció de profit realitzada en favor de Catalunya i la seva gent. 

Jo sóc al final de la meva vida. I malgrat que alguna gent comenta i diu que en Pujol està preocupat pel que la història dirà d’ell i per com queda el seu llegat, crec que és el moment de dir que no em preocupa tant el que es dirà de mi com si la tasca feta té o no continuïtat. Em preocupa més que el llegat es preservi i se sàpiga aprofitar, i no perquè sigui el meu, sinó perquè és el del Dr. Llussà i el de tants i tants altres Llussàs escampats per tota Catalunya.

Siguem-ne dignes.

Jordi Pujol i Soley