Fa anys que vaig escriure un text dient que una bona solució per al tema de Catalunya en el marc d’Espanya era molt difícil. Molt. Per raons diverses, entre elles algunes relacionades amb les diferències d’idiosincràsia i també de valors. És a dir, en parlava des d’una perspectiva no només política. Parlava de l’orgull i l’arrogància d’alguns. De l’enveja d’uns altres. I del recel. De la suficiència d’uns tercers. O d’un cert menyspreu d’altres.
És delicat atribuir algunes d’aquestes actituds a un grup humà concret. A un determinat col·lectiu, dels que formen part de l’Estat espanyol. I arriscat. Produeix reaccions negatives. Però si som capaços – deia jo aleshores – d’assumir que tots tenim virtuts i defectes pot ser útil reflexionar sobre les actituds positives i negatives pròpies d’alguns territoris.
1.
Comencem per Catalunya. De què se’ns acusa des de fora de Catalunya? D’interessats, i també, d’un cert envaniment. Fruit d’un nivell econòmic i social relativament alt. Al seu torn conseqüència, almenys des de fa uns quants segles, d’una mentalitat productiva. L’eina i la feina, com va dir en Vicens Vives. Una mentalitat que tot i en part ser valorada positivament des de fora de Catalunya també ha estat vista críticament. Sovint es fa referència, com a visió positiva de Catalunya vista des de fora, al que va escriure Cadalso a finals del segle XVIII a les seves “Cartas Marruecas” sobre la diversa manera de ser dels diversos pobles d’Espanya., Deia dels catalans allò de “de las piedras sacan pan”. Però l’èxit econòmic i social que Catalunya havia anat forjant des de la segona meitat del segle XVII i que vàrem ser capaços de reprendre després de 1714, no es valorava només positivament, sino també negativament. Perquè es considerava una manifestació de materialisme. En canvi, entre nosaltres produïa un cert sentiment d’autosatisfacció i de suficiència que ens feia alhora envejats i antipàtics.
Cal afegir a això el fet determinant de la llengua i del fort sentit de personalitat pròpia que això dóna. Pròpia, de personalitat nacional. La llengua és un fet cabdal de la personalitat de Catalunya. De difícil acceptació en el conjunt de l’Estat.
2.
L’arrogància castellana. Que ja ve d’Astúries, i de la Reconquesta. I de la mentalitat que va anar configurant. Religiosa i no religiosa.( “España es Asturias y el resto es terreno conquistado a los moros”)- I de fets històrics que varen fer de Castella (i de l’Espanya configurada per Castella) un Estat en tots sentits molt important i amb un cert messianisme. Des d’Amèrica fins a la Contrareforma, passant pel paper hegemònic a Europa durant ben bé un segle. Que la posterior decadència no va esmorteir. La va fer més tancada i ressentida, però no menys arrogant. Ni menys intransigent i hostil a la diferència. Més intolerant.
Castella té motius per l’orgull. La seva contribució a la cultura i a la història universals han estat molt importants. Molt importants. Han tingut grandesa. No té sentit ignorar-ho, o ridiculitzar-ho per les deformacions o caricatures que ella mateixa de vegades n’ha fet. És erroni, contraproduent, injust i poc intel·ligent no valorar l’aportació que Castella ha fet al Món. Però això no li dóna dret a l’arrogància ni al rebuig. Un rebuig que la perjudica. “Desprecia cuanto ignora”.
3.
El paper i el joc d’Andalusia. I la seva problemàtica. Que el primer President (pre-autonòmic) d’Andalusia – Plácido Fernández Vargas – va explicar prou bé l’any 1979 dient “Me pregunto como Andalucía empezó el siglo XIX siendo una de les regiones más ricas de España y lo terminó siendo una de las más pobres.” I afegia que això era així malgrat que la presència andalusa en la política espanyola durant tot el segle XIX havia estat molt important. Molt més important que la de Catalunya. I ara mateix en el debat espanyol es parla d’Andalusia com a problema polític, econòmic i social. Des de la crítica a un insuficient esforç de creixement econòmic i a l’oposició a tot el que pugui significar un reconeixement de la diversitat espanyola (i molt especialment pel que fa a Catalunya).
Però per altra banda hi ha un fet incontrovertible que és el gran progrés que hi ha hagut a Andalusia durant els últims 40-50 anys amb molt suport de l’Administració espanyola i molt beneficiada pels ajuts europeus, però amb això sol no n’hi hauria prou. Només cal comparar el canvi que ha fet Andalusia amb l’estancament que segueix havent-hi al sud d’Itàlia. Una diferència que s’explica pel que se’n va dir “l’efecte Lepe i Cartaya” exemple d’economia i de societat dinàmiques i productives com a referent i projecte pel conjunt d’Andalusia. Una visió prometedora però amb perill de que s’enquisti. De que l’esforç de superació no sigui prou sostingut. I que revifi la temptació de buscar un enemic exterior. Això provocaria un perjudici general. Pel progrés general i per la convivència. I per la mateixa Andalusia.
4.
Hi ha el País Basc. Un poble d’una molt forta personalitat. Ha conservat una personalitat molt forta. Que ha donat a la seva consciència col·lectiva un sentiment d’orgull. No a l’estil castellà. Però sí amb un punt de distància.
El cas és que Euskadi es manté al marge en més d’un sentit d’Espanya i òbviament de Catalunya. Durant segles, i ara mateix, per la situació especial institucional, política i fiscal d’Euskadi dins de l’Estat espanyol. I de fet per mentalitat. En realitat la situació d’Euskadi en el marc espanyol té un fort component confederal. I respecte a Catalunya l’actitud d’Euskadi de fet és reticent. No és arrogant ni envejosa. Però podria ser que pensessin que els catalans no són capaços de resoldre ben bé els seus problemes però que sí que tenen prou capacitat d’afirmació per esgarriar el galliner. Cosa que als bascos no els interessa. Perquè ells tenen una situació de privilegi. Guanyada a través de la història. Que s’ha de respectar. Però tot plegat alimenta el seu recel respecte a que segons què pogués canviar en la ja molt antiga estructura del poder espanyol. I del paper particular que hi té Euskadi. Tot això no ha de provocar sentiments negatius a Catalunya. Simplement ens ha de fer entendre que la seva situació és diferent. I que per tant com és lògic miren en una altra direcció.
I així s’entén que la reivindicació independentista hagi passat a segon terme. De fet disposen d’un marc polític i financer que els permet enfortir la seva identitat i practicar una política social i econòmica adequada al que el país és i vol ser.
5.
Tres últimes consideracions.
S’ha dit molts cops que la política espanyola s’ha regit sovint per un eix: Bilbao, Madrid, Sevilla. Un eix que en algun moment s’ha definit com “el pacte del Betis”. Una afirmació que caldria analitzar i matisar. Per exemple, Bilbao és també el Cantàbric (a través del qual ens tornem a trobar en el paper que històricament ha jugat Astúries). I de Sevilla, o d’Andalusia de la qual cal contemplar la doble realitat per una banda popular i per l’altra d’estructura social i política. I del pes que en molts moments de la història d’Espanya han tingut precisament sectors importants de la societat andalusa.
Hi ha un altre eix a Espanya capaç de jugar un paper important. El del corredor mediterrani. I que a més tendeix a relacionar-se amb el centre d’Europa. És l’eix que des de Castella, o des de Madrid, s’ha qualificat de vegades amb un deix de desconsideració de “levantino” i que sovint s’ha mirat de frenar. Un exemple recent i clamorós d’això ha estat la política ferroviària de l’Estat i l’esforç constant de crear tensió entre Catalunya i el País Valencià.
Es podria dir que a Espanya hi ha més diversitat que l’esmentada en aquest escrit. I és cert. Però el que a hores d’ara sacseja seriosament l’Estat són els fets col·lectius aquí esmentats. Ara, i des de fa molts anys. Que no es poden difuminar amb un “cafè para todos”. Això va ser un invent que ja tothom sap que no responia a la realitat i que ha estat contraproduent.
——————————————-
De tot això en podem treure una conclusió. I és que Catalunya troba i trobarà poca comprensió en el conjunt de l’Estat. Trobarà suport, només, per allò que indefectiblement han de donar-nos perquè altrament hi hauria un greu perjudici general. I ara Espanya està novament orientada cap a la gradual però forta residualització de Catalunya.
Val a dir que consideracions com les d’aquest escrit han estat presents en els intents constants que des de Catalunya s’han fet per aconseguir un encaix positiu de Catalunya a Espanya. Positiu per a tothom. Ara això està del tot encallat. El camí està barrat. No sabem com aniran les coses d’aquí sis mesos o quatre anys. El que ara sí que sabem és que només serà útil una actitud i una acció potents i persistents d’afirmació catalana. Potents i prou inclusives. Audaces i alhora prou hàbils, pacífiques i democràtiques, prou sòlides i persistents.
Sense això a Catalunya ningú no li farà cap concessió. Cap cas. Sense això no s’obrirà ni una escletxa. Només si l’acte d’afirmació català és potent, les coses poden canviar.
——————————————-
Aquest escrit és de l’abril de l’any passat. De fa un any i mig. Però que l’evolució general espanyola d’aleshores ençà no l’invalida.
Sobre idiosincràsies i valors a l’Estat espanyol. Difícils d’encaixar / Associació Serviol
