Queralbs, un dels llocs on jo m’interrogo sobre multitud de coses, m’ha permès fer aquests dos escrits,
un d’aquest agost i l’altre de l’agost del 2.015.
Ara, al cap d’un any, d’un any més d’indagació judicial però també i sobretot de molta pressió mediàtica i política feta des de tota mena de sectors i sovint des dels més alts nivells, he tornat a anar a Queralbs. I per tant em torno a interrogar. I la resposta és similar a la de fa un any. Amb una diferència.
És similar en el sentit que encara no m’he reconciliat amb mi mateix. I és similar en el sentit que comprenc bé que hi ha gent que segueix no entenent ni aprovant la meva actuació. I és similar en el sentit que deia Joan Maragall que jo no puc sentir joia interior. Però també és similar en el sentit que no m’abandono.
Però ara puc afegir una altra cosa. Constato que l’esperança no m’ha abandonat. L’esperança que és una virtut cristiana, però ja també dels filòsofs grecs que deien “l’esperança ens manté en l’adversitat”. I així és. I és això el que és positiu. Ara més que fa un any. Si més no en un sentit. Per què? Per què ara que hi ha tant d’enrenou polític, i tanta preocupació social i en molts aspectes tanta pressió sobre Catalunya? Perquè ara que no em toca fer política, ni n’he de fer ni en faig, i que no he de tenir vida pública, i no en tinc, el que sí que segueixo tenint és capacitat de percebre el que fa la gent. Més enllà de la política – necessària i imprescindible, però que ella sola no explica del tot què és el país ni tot el que fa – i més enllà del soroll – crec que seguim tenint capacitat de tenir iniciatives i activitats en tots els àmbits. En el social i científic, el cultural i econòmic. Iniciatives d’alt nivell i de gran ambició, i iniciatives modestes però que en conjunt garanteixen l’humus sobre el qual es pot anar construint una societat, un país.
__________________________
El que vull dir ara que estic fora de la política i també de la publicitat, és que he tornat a veure gent que fa parets mestres i fonaments.
Que no saben ben bé si estan a punt els que han de posar la teulada.
Però ells van fent perquè compten que si hi ha fonaments i parets mestres hi haurà teulada.
Durant l’últim any he tingut més contacte amb gent i en general amb el país. Sempre, des de molt jove vaig mirar de conèixer territori, gent, societat. De fet, vaig intentar fer política a partir de les meves idees i dels meus sentiments però també sobre la base d’aquest coneixement. Durant aquests darrers dos anys havia anat perdent aquesta relació amb la realitat humana, social i quotidiana amb la gent. Ara en part l’he recuperat. Només en part, però prou per a poder actualitzar el que en podríem dir l’estat de situació del país. No en l’aspecte polític, però sí en el de l’esperit d’iniciativa, en el de les fidelitats bàsiques i en la capacitat de fer feina ben feta. És a dir, en allò que en Vicens Vives definia com “l’eina i la feina”, però també com la voluntat de ser.
__________________________
En tot cas aquesta actitud del conjunt del país, de la gent, és garantia de continuïtat en tots els ordres.
Potser havent de lluitar contra l’handicap que ja coneixem, però des de posicions més avançades.
Estic molt retirat. No només enretirat, com vaig dir fa uns anys, sinó retirat del tot. Tot i així m’arriben ressons del món exterior. I molts són bons. No parlo del món polític, en el que no m’he de ficar. Per allò que ja fa dos anys vaig dir, i reclamar, de l’ostracisme. Però sí de la gent, de la societat, d’aquell i de l’altre, de tot el territori i de Barcelona. I més enllà de situacions preocupants – d’aquí, de tot l’Estat i d’Europa – de caire econòmic o social o polític o d’idees – quan enfoquem la mirada en el que la nostra gent fa notem que hi ha ganes i que hi ha capacitat. Més enllà de situacions difícils i d’estats d’ànim crítics, sobretot respecte a la política pròpiament dita. Que seria perillós i malsà menysprear perquè finalment l’anar endavant d’un país depèn molt de la política. És la clau de volta. Però de tota manera els fonaments i les parets mestres són la primera condició per a que una casa es pugui aixecar. Les parets mestres i els fonaments que són feina de cada dia. Sovint menys vista, però essencial. Sense això no hi ha casa.
Doncs bé, el que vull dir ara que estic fora de la política i també de la publicitat, és que he tornat a veure gent que fa parets mestres i fonaments. Que no saben ben bé si estan a punt els que han de posar la teulada. Però ells van fent perquè compten que si hi ha fonaments i parets mestres hi haurà teulada.
__________________________
En un moment que de vegades pot provocar desconcert o desànim – i que a mi personalment me’n podria provocar – veure què està fent la nostra societat, la nostra gent en el camp científic i universitari, i en el de la cultura i en el de l’atenció als discapacitats, i en el de la projecció cultural i econòmica cara enfora, cara al Món, dóna confiança. Confiança pel moment d’ara i confiança per l’endemà del final provisional o definitiu, bo o no tan bo, del procés. En tot cas aquesta actitud del conjunt del país, de la gent, és garantia de continuïtat en tots els ordres. Potser havent de lluitar contra l’handicap que ja coneixem, però des de posicions més avançades. I havent posat a prova, en situacions de gran risc i alta tensió els fonaments i les parets mestres, i tot el que és bàsic i essencial.
__________________________
Queralbs m’ha servit com sempre per a asserenar el meu esperit, però també per contemplar amb una certa distància el gran esforç col·lectiu que en tots els ordres està fent el país.
Que és reconfortant i esperançador.
Vistes del Taga des del Camí vell de Núria. El Ripollès – Osona. / ©deosonablogspot.com / Queralbs – Nuria pel Camí vell – 2014/05/17
