Queralbs, un dels llocs on jo m’interrogo sobre multitud de coses, m’ha permès fer aquests dos escrits,
un d’aquest agost i l’altre de l’agost del 2.015.
He tornat a Queralbs. M’hi vaig estar uns dies després de la declaració del 25 de juliol de l’any passat. I hi he tornat més d’un cop, però quan ara dic que he tornat a Queralbs és perquè hi he rellegit el que hi vaig escriure ara fa un any. I algun altre escrit una mica més tardà.
I el primer dels meus escrits d’aleshores es titulava “No sé si seré capaç”.
De fet en aquest article, i en el que vaig fer poc després, jo em preguntava si seria capaç de resistir la situació que sabia que hauria de viure. Una pregunta feta des de la meva voluntat ja d’entrada d’assumpció de responsabilitat i de la previsió d’un temps per mi realment difícil. Difícil per mi i el meu entorn, i arriscada pel país. O sia sense fer-me il·lusions o fabricar-me un autoengany.
Els escrits que vaig fer aleshores, durant l’agost i finals de setembre reflecteixen aquesta barreja de xoc personal i de lamentació, i de nostàlgia, però també d’acceptació de responsabilitat. D’acceptació de responsabilitat.
___________________________________
Ara, al cap d’un any, a la pregunta “no sé si seré capaç…” ja hauria de poder contestar. Si per superar s’entén que no m’he abandonat, que segueixo llegint i escrivint, que la relació amb la família em continua reconfortant i que segueixo amb atenció el que passa a Catalunya i al Món – és a dir, que tinc els sentits i el cap i també els sentiments vius – es pot dir que sí, que sóc capaç de seguir vivint amb un grau d’intensitat acceptable. Però, com ja preveia en aquells escrits meus d’agost i setembre de l’any passat, no en un to d’alta intensitat ni de vivència potent. Amb la interrogació, això sí, que ja em feia ara fa un any -23 d’agost de 2014 – de “què en pot quedar de bo, de sòlid i de durador… del que ha estat la meva vida.” I només secundàriament em feia jo, aleshores, la pregunta de “què he de fer d’ara endavant?” Tot això en una atmosfera nostàlgica.
Ara que ha passat un any puc dir que no m’he ensorrat. Però no puc dir que hagi passat pàgina.
De fet aquests dotze mesos han estat durs. En primer lloc i en un cert sentit sobretot per la meva pròpia actitud autocrítica. Autocrítica per motius ètics, per responsabilitat, pel perjudici causat. Perquè sé que no és cert allò que em diuen de “no s’encaparri, això passarà”. És possible que “això passi”, o que part d’això passi. Que passi o que es compensi o que es revaloritzi molt el meu actiu. Però això podria ser així si es prescindís de la dimensió interior. Podria molt ben ser. Si es posessin els actius i els passius en una balança. Si un pesador o un jutge o algun dia un historiador molt precís hagués d’emetre sentència basant-se en peses compensades o arguments jurídics o comptables estrictes o en fets només i sense furgar en la intimitat, o fins i tot – fins i tot – en resultats benèfics i positius … Podria pensar que això comportés un aprovat clar per tothom, i potser per la Història. Menys potser per l’interessat.
___________________________________
Per l’interessat. Perquè tot i que per ell el judici del poble i el de la Història són molt importants pot ser que per a la seva pau, per la seva autoconsideració no en tingui prou. Que li calgui quelcom que potser ningú no li pot donar. Que és la seva reconciliació amb ell mateix.
I com es nota que hi ha hagut reconciliació amb un mateix?
___________________________________
En parlo en alguns dels escrits que he fet sobre l’honor. Sobre la idea i la vivència de l’honor. Però ara seria complicat entrar-hi a fons. Oimés perquè tenim una manera molt més senzilla d’escatir si hi ha o no hi ha reconciliació amb un mateix. Ho explica Joan Maragall en un vers que ara fa un any vaig citar en un d’aquests escrits, un dels primers. Del 4 de setembre de l’any passat:
“Si el Món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la llum vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu donar a l’altra vida?”
Doncs bé, enguany, aquest estiu, i també des de Queralbs torno a fer aquesta reflexió. I constato que segueixo sense haver recuperat prou la sensació de pau i d’alegria interior que tan bé explica en Maragall. Que encara no m’he reconciliat del tot amb mi mateix. Amb mi mateix. Parlo de mi mateix.
El paisatge de Queralbs aquest estiu també ha estat esplèndid. Sobretot el que es veu a l’altra banda de la vall des de casa mateix. Però noto que encara no me’l miro prou amb la llum d’un esperit serè i ben reconciliat. Ben reconciliat amb molta gent i amb moltes coses, però sobretot amb mi mateix.
Ho constato. En deixo constància. Amb nostàlgia. Però afortunadament també amb esperança. I l’esperança dóna força.
