Cal reforçar el nucli central europeu. I de la Unió Europea. Especialment el francoalemany. Europa som tots, de Portugal a Dinamarca i Estònia. I òbviament Itàlia i Espanya. I potser encara Gran Bretanya. Però hi ha un bloc central absolutament determinant: França i Alemanya. De fet, el nucli carolingi. Geogràficament en el centre, i sobretot molt marcat pel cristianisme i l’enciclopedisme. De fet per la preeminència de la persona.
De 1945 ençà el projecte europeu ha tingut uns lideratges. El primer el que va formular el Pla Schumann, i que varen propulsar França, la República Federal Alemanya, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg. Amb un fet molt principal que va ser la reconciliació francoalemanya. I que va comptar amb un suport polític i econòmic dels Estats Units, que varen evitar recaure en l’error aïllacionista de després de la Primera Guerra Mundial. Encara que el pes d’Alemanya es va anar incrementant, i que de fet a partir dels anys 80 va passar per davant de França. Hi ha una frase del Canceller Helmut Schmidt de l’any 1980 (quan Giscard d’Estaing era President de França) que descriu bé la situació: “França i Alemanya fem una bona parella i ens avenim bé, però Alemanya se situa un pas enrere”. És a dir, França volia mantenir la imatge d’una certa preeminència (política). I Alemanya no hi posava obstacles.
Però amb la caiguda del mur de Berlín i la reunificació alemanya això va canviar. També en l’evolució econòmica dels dos països s’havia anat accentuant el desequilibri a favor d’Alemanya. Que creixia fortament just quan França entrava en una etapa de “déclin”. “Le déclin français.”
Per això el lideratge europeu dels últims 20 anys clarament ha correspost a Alemanya. Un lideratge que Alemanya ha assumit però ho ha fet amb reluctància (“The reluctant hegemon”) perquè li ha costat anys superar l’impacte polític i emocional del nazisme, de la Guerra i de l’Holocaust. Però que l’ha exercit amb eficàcia i autoritat, si bé a hores d’ara la insuficient cohesió interna de la Unió, la difícil integració dels països de l’Est i darrerament el desbordament de la immigració africana i asiàtica han creat una situació de crisi greu.
El lideratge europeu dels últims 20 anys clarament ha correspost a Alemanya.
L’ha exercit amb eficàcia i autoritat, si bé a hores d’ara la insuficient cohesió interna de la Unió, la difícil integració dels països de l’Est i darrerament el desbordament de la immigració africana i asiàtica han creat una situació de crisi greu.
……………………………………………
I què s’ha de fer? Què ha de fer Europa?
És una pregunta que va més enllà de la capacitat de resposta que puguem donar des de Catalunya. Fins i tot des de l’Estat espanyol, tot i que Espanya vist el desori italià, el Brexit i l’evolució no sempre positiva d’alguns països de l’Est europeu, hauria de tenir un paper important a jugar. Un paper que en el marc espanyol Catalunya sempre va procurar que fos assumit amb convicció. Ha estat sempre punta de llança de l’europeisme i de la Unió Europea.
Ara hi ha una certa perplexitat sobre la situació de Catalunya, també respecte a Europa. Però una cosa ha de quedar clara. Catalunya no pot dubtar de la seva filiació i de la seva vocació europea. I per tant del seu compromís amb Europa i la Unió Europea.
La Unió Europea ha estat un èxit – un gran èxit – i és el camí a seguir. Però ha causat algunes decepcions. Perquè segons qui n’esperava més ajut econòmic o perquè ha obligat a prendre decisions polítiques, econòmiques i socials de mal acceptar. I ara mateix a Catalunya hi ha gent que esperava un intervencionisme de la UE en el nostre tema nacional més compromès a favor del nostre dret a decidir. I de fet el coixí europeu ens ha estat útil durant aquests anys de tensió i reivindicació en el marc de l’Estat. Però la UE jurídicament i constitucionalment no estava ni està en condicions d’imposar a un Estat membre solucions de molt gran transcendència interna. HO podria fer només – potser – si el conflicte arribés a un grau d’extrema gravetat. Si la situació interna de l’Estat afectat – pels efectes interns i per la repercussió en el conjunt de la UE fes necessària una acció política d’una intermediació. I és segur que a hores d’ara això no és previsible.
Catalunya no pot dubtar de la seva filiació i de la seva vocació europea.
El coixí europeu ens ha estat útil durant aquests anys de tensió i reivindicació en el marc de l’Estat. Però la UE jurídicament i constitucionalment no estava ni està en condicions d’imposar a un Estat membre solucions de molt gran transcendència interna.
……………………………………………
Vol dir això que s’entén que ara hi hagi a Catalunya gent que es declari decebuda amb Europa i la UE?
Val a dir que ara a Europa mateix hi ha un nivell alt d’euroescepticisme. Per diversos motius. Des del Brexit a la immigració i al reajustament laboral que imposen les noves tecnologies. Però segueix essent un bon model de democràcia, de progrés social i de respecte a les persones. Un bon model. El millor model. I a més és el nostre model. I en el que, des dels inicis de la nostra història, Catalunya ha volgut participar i contribuir a formular. Sempre. I així ha de ser també ara. El que els europeus hem anat cercant durant segles.
Ara a Europa mateix hi ha un nivell alt d’euroescepticisme. Per diversos motius. Des del Brexit a la immigració i al reajustament laboral que imposen les noves tecnologies. Però segueix essent un bon model de democràcia, de progrés social i de respecte a les persones. Un bon model. El millor model. I a més és el nostre model.
……………………………………………
Amb això podem donar per contestada la petició de que comenti la crisi europea. Però la nostra vocació europea i europeista fa que fem un breu i modest comentari (de fet d’ús quasi personal) sobre què pot fer ara Europa. A més de gestionar bé i “vendre” bé el que pot fer amb les estructures i les competències que ara té (i que són molt importants).
1
Insistir-hi. Vendre-ho bé. No només des de Brussel·les. Sobre el territori.
Saben les comarques catalanes el benefici que han tret del FEDER? O moltes de les CC.AA. espanyoles?
Valora la gent el benefici que ha significat per a l’obertura d’esperit i de mentalitat de la joventut europea el programa ERASMUS?
I es valora el que pel desenvolupament dels països del Sud d’Europa han significat els fons comunitaris?
O que des de fa més de setanta anys no hi ha hagut cap guerra a la UE?
O que, com s’ha dit abans, que Europa sigui el continent més valorat pel seu nivell democràtic, social i de respecte a la gent?
O que sigui el continent que més immigració atrau? Amb els problemes que comporta, però com demostració de l’alt nivell en general.
No cal que de tot això se’n faci ostentació, però tampoc que no sigui valorat degudament.
2
I sobre aquesta base (base de fets, no d’elucubracions) s’hauria de refer la imatge d’Europa com a PROMESA.
És cert que hi ha continents més joves i que ara mateix porten més empenta, i amb més recursos (petroli, per exemple). Però una Europa més unida i amb més iniciativa podria jugar una paper més de primera fila del que ara juga. De fet Europa és ja una PROMESA per a milions i milions de persones no europees.
3
Però no es pot continuar per aquesta línia de reforçament de la confiança europea sense analitzar el gran problema de la decadència demogràfica (de la baixa natalitat i de l’envelliment). La política social europea (i l’econòmica) li han de concedir una atenció prioritària. A això, i a la immigració i a la seva integració en la societat i l’economia d’ Europa.
I caldrà reformar el sistema de treball, de retribució i de serveis socials (per ajudar a frenar la caiguda de la natalitat europea. No està de moda dir això, però en parlarem un altre dia amb més temps. Perquè referir-s’hi només per sobre dona lloc sovint a comentaris poc seriosos. I el tema en canvi és de gran trascendència.
4
Tot això requereix un bon lideratge europeu. Que ja hem explicat que després del diumvirat França-Alemanya ara des de fa 25 anys l’exerceixen bastant en solitari Alemanya i la Sra. Merkel. No tant per voluntat pròpia – ja hem parlat de la “reluctant hegemony” Però per quant de temps? Ara alguna cosa pot ser que canviï. Per bé o per mal?
Esperem que per bé. Podria contribuir-hi que França – amb el President Macron – acabés amb el “déclin” polític i econòmic de França. França ho desitja. De fet suporta amb una mica de mala gana l’ “hegemonic” alemany. Desitgen “la fin de l’Europe allemande”, com es diu en alguns ambients polítics i intel·lectuals francesos. Seria molt negatiu que això fos fruit d’una decadència alemanya però sí que hi hagués un canvi polític i econòmic francès que fes possible un nou diumvirat. Ben engranat. Sense una recuperació d’una entesa francoalemanya en profunditat Europa no podrà superar la seva crisi actual.
Coneixent el component de gelosia que de vegades es dona en la mentalitat francesa i el punt de rigidesa que de vegades hi ha en la mentalitat alemanya es pot sentir una certa inquietud.
També perquè Alemanya està a punt d’entrar en un període d’incertesa política. Però tot sembla indicar que en ambdues parts hi ha consciència de que cal trobar la manera de que Europa segueixi avançant. En unitat i col·laboració internes i en capacitat de donar resposta als grans reptes mundials. I al risc de disminució del pes d’Europa i de la seva capacitat d’enfrontar-se als grans reptes interns i mundials.
En aquest sentit el discurs del President Macron del setembre de l’any passat a la Universitat de la Sorbonne és esperançador. És d’un llenguatge nou i comença a avançar propostes interessants i més compromeses. I proposa a Alemanya un “partenariat nouveau”.
Un eix francoalemany fort com el que ja hi ha hagut en altres èpoques, i que és cada cop més necessari ara que és bastant evident que ni Trump ni Putin volen una Europa forta. En aquest sentit és positiu que Macron no sembla sensible a la freqüent temptació francesa de fer pressió sobre Alemanya amb la complicitat russa. (Sobre això, vegin l’article següent.: “Europa i Rússia”)
Un eix francoalemany fort que és cada cop més necessari ara que és bastant evident que ni Trump ni Putin volen una Europa forta.
Si escric aquest article sobre Europa. Sobre el projecte europeu que viu un moment de crisi, però que és del tot necessari per tots els europeus – i poc o molt per l’equilibri mundial – i si el faig pujar a Serviol no és perquè cregui que des de Catalunya puguem fer una aportació molt important a la superació d’aquesta situació. Però el que sí hem de fer és el que ens correspongui. Mantenir-nos fidels a l’esperit i al projecte europeus. Al projecte que va agafar empenta després de la Guerra, a finals dels 40. I els valors que el varen inspirar. Centrats en la primacia de la persona i per tant en la democràcia política i el progrés social. I en el fons espiritual i moral que a través dels segles ha anat configurant Europa. A això Catalunya s’hi ha de mantenir fidel.
A hores d’ara hi ha a Catalunya persones decebudes amb Europa. Pensaven que Europa, i la Unió Europea haurien pogut tenir una actitud més compromesa amb nostre problema com a país. Però era un error. La Unió Europea pot fer el que pot fer en el que fa referència als problemes interns dels Estats que en formen part. Que sol ser poc. Perquè la Unió europea és una Unió d’Estats Sobirans.
Des de Catalunya es pot fer un acció de donar a conèixer la realitat del nostre país, i el nostre problema polític, social, institucional i d’identitat. I el que ha estat i és i ha de seguir essent la nostra reivindicació, i el caràcter pacífic i convivencial que volem que tingui. En aquest sentit la nostra filiació europea ens ajuda. Ens ha ajudat a fer molt de camí pel que fa a la internacionalització del nostre problema. Però hi ha gent que n’esperava més i s’han tornat crítics amb Europa. Però això s’ha de fer sense renunciar a la nostra filiació europea. I al nostre compromís europeu. Perquè formen part de la nostra Història i de la nostra identitat més fonda.
Des de Catalunya es pot fer un acció de donar a conèixer la realitat del nostre país, i el nostre problema polític, social, institucional i d’identitat. I el que ha estat i és i ha de seguir essent la nostra reivindicació, i el caràcter pacífic i convivencial que volem que tingui.
……………………………………………
Som fills d’Europa. No tindria sentit que en un moment incert per Catalunya renunciéssim a aquest component bàsic de la nostra personalitat col·lectiva. I per això en aquest moment crític i dubtós també per Europa, m’ha semblat oportú parlar-ne i reclamar que el tema europeu, en un moment que a Europa passaran coses, sigui ben present en l’interès, la preocupació i el compromís de la societat catalana.
En aquest moment crític i dubtós també per Europa, m’ha semblat oportú parlar-ne i reclamar que el tema europeu, en un moment que a Europa passaran coses, sigui ben present en l’interès, la preocupació i el compromís de la societat catalana.
‘Europa una crisi fonda’ 1a part Jordi Pujol / Associació Serviol
