Ja fa uns dies que en Marià Busquets ha mort. Però mai no és tard per a recordar un amic que se n’ha anat. I per exposar-li el meu reconeixement. Per la seva amistat, la seva qualitat humana i el seu patriotisme.

El vaig conèixer l’any 1960. A Torrero, la presó de Saragossa. Jo tenia les visites restringides (de fet, només podia veure la meva dona i el meu pare), però era un temps en què la sotana obria portes. I en Marià era capellà. Del Bisbat de Saragossa. I un dia em diuen que hi ha un capellà que el vol veure. Era Mn. Marià Busquets, que jo no coneixia, però que se’m va presentar “Soc capellà amic de Mn. Ballarín, de Solsona. Però de l’Arquebisbat de Saragossa. He demanat permís per a venir-lo a veure.” (Se suposa que amb l’excusa de confessar-me). I des d’aleshores va venir un cop cada dos mesos. Més que res per parlar una estona.

Mn. Busquets era fill de Solsona, de pare català i mare aragonesa. La família va traslladar-se a Saragossa i ell va entrar en el Seminari. Va ser un bon capellà però mai no va deixar d’interessar-se per la política ni sobretot pel que passava a Catalunya. Va tenir sempre un sentiment català molt potent. Un sentiment de Pàtria. I molt conseqüent.

En tinc molt bon record. Encara que només em podia visitar un cop cada dos mesos em va fer companyia. I més que això. Jo a la presó vaig poder escriure tot un llibre. “Des dels turons a l’altra banda del riu”. Mig d’amagat, perquè com a metge disposava d’un petit despatx. I allà podia escriure. El problema era com treia al carrer el que escrivia. En això m’hi varen ajudar dues persones. Mn. Busquets m’hi va ajudar especialment.

Més tard – quan jo ja havia sortit de la presó – en Busquets es va secularitzar. Es va casar, va tenir una filla i va venir a treballar i a viure a Girona. Vàrem continuar la vella amistat. Quatre o cinc cops l’any em venia a veure. Dinàvem a casa meva. Ell, jo i la meva dona. (Amb la meva dona es coneixien ja del temps de la presó). Però l’última vegada – va ser el dia 14 de setembre – ell em va dir “aquest cop no vull que em convidis. Vine a Girona i et convido jo”. I em va convidar a un molt bon dinar. Vaig notar que a ell li feia goig convidar-me. A Can Massana.

Ha estat l’últim cop que l’he vist. Però el recordaré sempre amb afecte i emoció.