En Lluís Hernández

La mort de Lluís Hernández em provoca records i reflexions. Sobre ell mateix i el que ha significat. I sobre Santa Coloma. I sobre la relació que hi vaig tenir.

Pels volts de 1970 a Catalunya hi havia uns quants problemes de gran calat. De gran transcendència pel futur del país. Entre ells la situació a les ciutats i els barris amb una problemàtica social greu i unes carències de tota mena sovint dramàtiques. En aquestes ciutats i aquests barris s’hi entrelligaven tota mena de problemes i de conflictes. Una pobresa accentuada, una catastròfica situació d’habitatge, la manca de serveis, d’escoles, d’assistència sanitària, de transport urbà, etc… Amb una població molt majoritàriament d’immigració. Molt recent i molt poc integrada.

Jo havia conegut la Santa Coloma dels volts de 1955, però d’esquitllentes. Quan devia tenir 20.000 habitants. Quan encara hi havia pagesos que conreaven maduixes (les maduixes de Santa Coloma tenien fama). Quan encara hi havia algun estiuejant. I quan algun conegut meu – santcolomenc de generacions – em deia “d’un temps ençà ens arriba gent forastera, sobretot andalusa, amb maletes lligades amb cordill i poca cosa més”.

Després, l’any 1970, la població de Santa Coloma ja va passar dels 100.000 habitants. I l’any 2000 va arribar a 117.000. Tot aquest creixement, fins al final de la dictadura, fet d’una manera desordenada, sovint molt especulativa i sense acompanyar el creixement amb la creació de serveis adequats. Era una ciutat especialment mal altesa. I la població en patia no només econòmicament, sinó per sensació i de fet realitat d’abandó.

_______________________________________________________

En aquest context alguns capellans de Santa Coloma – i també d’algunes parròquies de Sant Andreu i de Badalona – varen iniciar una tasca de sensibilització i de conscienciació. Amb vocació pastoral, però amb un component social que anava de les condicions de treball i de vida en general fins a la presa de consciència del repte que representava una immigració tan massiva i tan desatesa.

És en aquella època – 1974-1975 – que vaig tenir contacte amb uns quants d’aquells capellans. Recordo els germans Sayrach. En Jaume Patrici. I l’Abelard. I mossèn Matas. I mossèn Trias. I mossèn Joan Ramon, que treballava de capellà obrer a l’hospital de Santa Coloma.

I alguns més que no recordo. Mossèn Lluís Hernández encara no en formava part. Potser no havia tornat de l’Equador.

_______________________________________________________

Una relació semblant la vaig mantenir amb la parròquia veïna de Llefià. A través del rector, mossèn Joan Carrera, després Bisbe Carrera. I més tard de mossèn Quadreny. I de gent d’alguns altres barris perifèrics de Barcelona. En tot cas em semblava evident que el futur de Catalunya es jugaria en més d’un escenari, però un dels més importants – dels dos o tres més importants – seria un lloc com Santa Coloma.

Per això a l’hora d’iniciar un política de creació d’escoles per a resoldre el greu dèficit escolar que hi havia a les ciutats i els barris amb problemes més difícils vaig decidir que a Santa Coloma se li donés una atenció preferent. No només en el tema escolar. També es va donar preferència al relligament de Santa Coloma, que estava molt desconnectada, amb la xarxa del metro de Barcelona, amb l’allargament fins al Fondo (on per cert es va iniciar la implantació d’ascensors a les estacions pensant sobretot amb els usuaris que anaven amb cadira de rodes). I també amb el tema hospitalari, etc.

Tot això m’ha vingut a la memòria avui que he anat a Santa Coloma a acomiadar-me d’en Lluís Hernández. Això i més coses.

_______________________________________________________

Que l’Hernández com a capellà i com a polític era particular és evident. I com a persona. Si no hagués tingut unes qualitats personals fora del corrent no hauria pogut fer el que va fer sense descompondre’s. Sense caure en la inoperància o en la marginalitat més absoluta, o en la incoherència. Es pot entendre que arribés a treure de polleguera molta gent. Però també és cert que va ser estimat per molta gent. I gent diversa. És cert, per exemple, que entre els seus companys de sacerdoci va rebre moltes mostres de comprensió, d’afecte i també de suport.

També la jerarquia va tenir envers ell actituds que de vegades varen ser crítiques o reservades (i s’entén) però no varen ser de ruptura. Recordo que tant el Cardenal Jubany com el Cardenal Martínez Sistach en parlaven de vegades amb to de disconformitat però no d’anatema. De fet durant els últims anys de la seva vida el varen seguir nomenant rector, i de parròquies per cert que requerien una forta vocació pastoral. Social i pastoral. I estimat pels seus feligresos. I respectat per gent molt diversa.

_______________________________________________________

Tot això pensava jo abans d’ahir anant cap a l’Ajuntament de Santa Coloma. A fer l’últim comiat de l’Hernández de cos present. Podia haver anat a la missa que a primera hora havia oficiat el Cardenal a la residència de gent gran on havia mort, a la plaça Lesseps. Però vaig creure que per la mena de relació que havia tingut amb ell tenia més sentit que anés a l’Ajuntament de Santa Coloma.

_______________________________________________________

Tot anant-hi vaig recordar fets de la nostra relació. En bona part de quan ell era Alcalde i jo President de la Generalitat. Una relació basada per part meva en el que ja he dit de la preocupació per poblacions com Santa Coloma i en la seva passió social i humana. La seva preocupació per la gent marginada o en tot cas no tractada amb justícia. Hem de tenir present que durant uns anys de la seva vida i de la seva actuació pastoral els va viure a Sud-Amèrica, en contacte amb la Teologia de l’Alliberament. Tot això viscut amb un radicalisme que en alguns aspectes jo no podia seguir. Però que no em va escandalitzar ni va frenar a continuar la nostra relació ni la col·laboració institucional. Ni personal. Perquè vaig notar el gruix de generositat i d’altruisme que hi havia en l’actitud de l’Hernández.

Anant cap a Santa Coloma recordar aquesta relació em va fer bé. Em vaig sentir content d’haver-la tingut.

Tinc ganes d’explicar algunes coses més de la meva relació – personal i institucional – amb en Lluís Hernández. Que poden ajudar a completar aquesta meva visió d’en Lluís Hernández. (Per exemple, el seu suport – mesurat i efectiu – a la política d’immersió lingüística). Però ho faré un altre dia.

_______________________________________________________

Perquè avui el que més sentit té que ara expliqui és el que ha passat a l’Ajuntament a la sala on hi havia el fèretre de l’Hernández.

Hi vaig anar sense avisar ningú. I ja abans d’entrar a l’Ajuntament vaig trobar força gent, entre ells persones conegudes. Mn. Jaume Patrici Sayrach (d’aquell grup de capellans dels anys setanta). El rector de la parròquia, algunes persones que havien sigut regidors d’en Lluís, sobretot gent que no conec però que es notava que eren gent humanament i socialment properes a l’Hernández. També l’alcaldessa.

Vaig entrar a la sala de plens acompanyat d’en Sayrach. Vaig estar al costat del fèretre, vaig resar un Pare Nostre, vaig fer una breu meditació. Vaig trobar l’Hernández com rejovenit. Amb una cara serena. Una cara que traspuava pau.

Just aleshores un home es va situar davant meu a l’altra banda del fèretre i em va increpar. Em va dir que jo m’havia d’avergonyir pel que havia fet. Em va dir que havia vingut d’Andalusia feia més de cinquanta anys, que era molt amic de l’Hernández, que ell – en Lluís – sí que era un home exemplar. Però que jo havia fet molt de mal a aquest país. Algú va fer com que volia fer-lo callar, però jo vaig fer un gest per a que no ho fessin.

Quan vaig poder parlar li vaig dir que tenia raó. No em va costar dir-li-ho. Perquè és veritat. També hauria estat veritat que li hagués dit que també havia fet coses positives. Però no tocava recordar-ho, ni la meva falla pot quedar esborrada pel que de positiu he fet per Catalunya i per Santa Coloma. Jo no estava en condicions de reivindicar res. No toca. I tinc sentiment de culpa. I per altra banda el que hi havia de positiu en aquella escena entre aquell home i jo i el propi mort era el testimoni potent d’honestedat i d’amor al proïsme (per dir-ho en llenguatge cristià) de l’Hernández. Per això el que em va sortir va ser ben clarament dir-li que tenia raó amb la seva crítica, i que jo l’assumia, però que ell i jo i Santa Coloma i tots plegats teníem la sort d’haver tingut una persona com en Lluís Hernández. De tenir gent que per la seva generositat i la seva honradesa feien possible que malgrat les nostres febleses – i les meves – poguéssim anar endavant i redimir-nos. Que li agraïa la seva interpel·lació i que m’agradaria poder-li donar la mà. M’hi vaig acostar i me la va donar. Enmig d’un silenci que em va semblar respectuós. I en el meu ànim li ho vaig agrair. Li vaig agrair la interpel·lació, el que va dir de l’Hernández i com ho va dir i en conjunt el seu gest. Pot semblar estrany, però tot plegat em va reconfortar.