La mort d’en Solans fa recordar l’equip extraordinari d’arquitectes i enginyers, també d’advocats, que des de finals dels anys 60 varen contribuir a  transformar l’urbanisme de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. I també de tot el territori català a través de l’Institut Català del Sòl i dels polígons industrials.

Un gran èxit degut a la qualitat tècnica d’en Solans però també a la seva passió pel territori. D’allò que dèiem, que no es pot fer un bon servei al país sense haver respirat la pols dels camins de Catalunya, en Solans en va ser un exemple. Recordo algunes anècdotes sobre això. Una vegada donant voltes a l’emplaçament d’un projecte de polígon industrial que era al Maresme em va sorprendre el seu coneixement al detall – tant com el meu – però tot d’una em vaig adonar que parlàvem d’un terreny de Premià de Dalt. Del meu poble. Que ell coneixia amb el mateix detall que jo, i més i tot. I sé que això era així mateix a tots els pobles (o quasi tots) de Catalunya.

Es va interessar sempre molt pel territori. Era dels que sabia combinar molt i bé Barcelona, l’àrea metropolitana, tot el territori català i els pobles.

Ha estat un home audaç i equilibrat. Visionari i serè. Ambiciós i equilibrat. Tècnicament molt bo i de gran qualitat humana. Enamorat de Barcelona – clau de volta de Catalunya – i sensible al territori, al seu paisatge, a la seva gent i als seus records. Seria un no acabar relatar fets concrets en els que en Solans va intervenir o orientacions que va donar. La Universitat del Baix Llobregat a Castelldefels, la creació de sòl industrial, l’Institut Català del Sòl i l’advertiment de que les ciutats creixerien i la urgent necessitat de més habitatge. En una època de paràlisi constructora i de poca atenció a la tendència demogràfica del país.

Per tot plegat, gràcies, Solans. També per la teva humanitat.