Un vell conegut, home que em mereix respecte i consideració tot i que sovint no hem coincidit políticament, m’expressa el seu desacord amb l’evolució que durant els darrers anys ha tingut la relació Catalunya-Espanya.
Està d’acord amb que la situació actual no és justa respecte a Catalunya i li agradaria (per exemple) que la Operación Diálogo que sembla que el Govern espanyol vulgui engegar tingués èxit. I creu que promeses com que ara definitivament la RENFE (és a dir, l’Estat) resoldrà l’escandalós problema de les rodalies de Barcelona que fa dècades que dura signifiquen que ara va de debò. I essent com és home de bona voluntat em va demanar un escrit breu explicant per què, al contrari del que passava fa només vuit anys, ara l’independentisme ha agafat una considerable volada. Li he fet aquest parell de folis.
………………………………………
Hi ha un fet que expressa bé la radical incomprensió que Espanya en el seu conjunt i òbviament el món polític espanyol – de la dreta i de l’esquerra, amb algun matís però en la pràctica molt uniforme – té de la naturalesa del repte polític que Catalunya ha plantejat des de fa quinze anys. Que ve d’abans però que ara ha agafat molta volada i sacseja no solament Catalunya sinó també el conjunt de l’Estat.
El Govern espanyol ha estat molt mal complidor.
El plantejament que ara fan demostra que no han entès gens el que passa a Catalunya.
Fa anys que a Catalunya hi ha mobilitzacions molt i molt multitudinàries reclamant un canvi de l’status polític i institucional de Catalunya, amb reivindicacions socials, de finançament i en general de sostre autonòmic. I finalment d’uns anys ençà de reivindicació molt potent d’independència.
Ve d’abans, però des de 2010 (any de la sentència del Tribunal Constitucional, aplaudida per quasi tot el ventall polític espanyol) aquestes mobilitzacions, any rere any, de molts centenars de milers de persones, situen Catalunya i Barcelona a dalt del rànquing mundial de les mobilitzacions populars del tot pacífiques.
Tot això, i moltes més coses – entre altres que l’independentisme tingui majoria en el Parlament de Catalunya, en les quatre Diputacions, en una majoria d’Ajuntaments, etc… – sembla que hauria de rebre alguna resposta. Resposta seriosa. I què passa? Passa que tot d’una el Govern espanyol diu “no us esvaloteu, ara en parlarem”. I amb gran pompa anuncien la Operación Diálogo.
………………………………………
Què proposen? Segons la informació que se’n té varen dir “estigueu tranquils, ara sí que dialogarem i resoldrem el problema de les rodalies de Barcelona”. D’un territori que afecta molts centenars de milers de persones. I tot Barcelona. Que fa molts anys que reclamem. I que és un tema de primera necessitat. I que és competència de l’Estat.
Per l’experiència acumulada de molts anys no sabem si ens ho hem de creure o no. Perquè el Govern espanyol ha estat molt mal complidor.
Però més greu i més preocupant és que el plantejament que ara fan demostra que no han entès gens el que passa a Catalunya. Per acabar una carretera, per acabar amb la vergonya de que encara avui entre València i Barcelona no solament no hi hagi AVE sinó que fins i tot hi hagi 80 quilòmetres de via única, un país no mobilitza centenars i centenars de milers de persones any rere any. Ni provoca una crisi política de gran magnitud, fins i tot reclamant la independència. O creant inestabilitat política en el conjunt de l’Estat. Si arriba a aquest alt grau de mobilització és perquè hi ha més coses en joc.
Un país no mobilitza centenars i centenars de milers de persones any rere any.
Ni provoca una crisi política de gran magnitud.
Si arriba a aquest alt grau de mobilització és perquè hi ha més coses en joc.
………………………………………
Dues frases aclaridores
Hi ha dues frases que més d’un cop se’ns ha dit des de diversos governs espanyols. I que toquen dos punts decisius pel futur de Catalunya. I que també expliquen que finalment s’hagi produït la tensió que ara hi ha.
La primera. Pedir alpiste. És a dir, parar la mà per una mica d’escaiola. “De acuerdo en que el sistema de financiación que tenéis en Cataluña es malo. Y que os obliga cada año a venir a pedir alpiste. Pero no lo vamos a cambiar.” Demanar caritat, és a dir, l’ofec financer.
La segona. Sobre ensenyament i sobre llengua. “Desde la Transición en España hemos hecho más de un cambio legislativo sobre educación. A veces con mucha iniciativa de Cataluña que siempre se ha interesado por este tema. Pero ahora hay que poner coto a esto. Y especialmente en lo referente al tema lingüístico”. I això es completa amb una altra frase lapidària: “Con la inmigración actual y sin inmersión lingüística dentro de dos generaciones el catalán será residual”. De fet aquest és l’objectiu real de la Llei Wert.
………………………………………
Espanya no es vol adonar de la naturalesa del conflicte que ara hi ha a Catalunya.
Quatre aspectes especialment rellevants
Espanya no s’adona o no es vol adonar de la naturalesa del conflicte que ara hi ha a Catalunya. Que té diversos aspectes.
1
D’identitat. De reconeixement del que confereix una personalitat pròpia a Catalunya. Que té aspectes polítics i jurídics. I lingüístics i culturals. L’exemple més clar és la Llei Wert, que ha fet bascular molta gent cap a l’independentisme.
2
De competències. De poder polític i administratiu. Amb constants interpretacions restrictives. Fins i tot no aplicant sentències favorables a la Generalitat.
3
De finançament. Ho resumeix aquella frase que de tant en tant se’ns recorda: “Tendrán ustedes que venir cada año a pedir alpiste”. Una actitud injusta i que arriba a ser ofensiva. I que afecta dos aspectes vitals: el desenvolupament econòmic i l’Estat del Benestar.
4
De sensibilitat. Des de “lo que interesa a la gente” a l’ “alpiste” passant per la voluntat de fer quedar malament la Generalitat (pobresa energètica, pagaments farmacèutics, etc…). De fet una actitud que rebaixa el paper de les nostres institucions i finalment el propi país.
Veient tot això s’entén que el problema que hi ha plantejat no es resoldrà amb retocs (sovint aparents). O amb propostes de diàleg (Operación Diálogo) que ja d’entrada donen molt la impressió que no vol anar al fons del problema. Que són una maniobra de distracció.
Catalunya va pensar que en un clima de democràcia consolidada i amb trenta anys d’experiència autonòmica i de progrés general era possible plantejar una renovació de l’Estatut. Que tingués més en compte els quatre aspectes abans esmentats. I molta gent – i gent diversa – ha treballat amb aquest propòsit. I gran part d’aquesta gent amb el propòsit de fer-ho en el marc de l’Estat espanyol. D’Espanya. Però han quedat molt decebuts.
Un molt alt percentatge de gent ha perdut confiança en el plantejament autonomista i s’ha fet independentista.
Per això ara, i sobretot a partir del canvi de segle, un molt alt percentatge de gent ha perdut confiança en el plantejament autonomista i s’ha fet independentista.
No sabem quin serà el desenllaç del procés. Fins fa poc Catalunya majoritàriament ha jugat clarament la carta de l’Autonomia. Ara, no. Però tot és incert.
Però hi ha una cosa que no és incerta. I és que cal que Catalunya actuï amb convicció i decisió. I amb la fortalesa que dóna saber que tornar al punt de sortida tindria conseqüències molt negatives. Però tot això també amb l’ànim comprensiu i constructiu que cal tenir quan es produeixen separacions. O simplement canvis substancials de status.
Em faria goig que aquest escrit pogués ser llegit per l’amic que me’l va demanar. Me’l va demanar des de la discrepància i, també, des del respecte. Tots hem de fer aquest esforç. Tots hem de tenir aquest gest. De fet, demanant-me’l, ell el gest ja el va fer. Gràcies.
Cal que Catalunya actuï amb convicció i decisió.
I amb la fortalesa que dóna saber que tornar al punt de sortida tindria conseqüències molt negatives.
‘El gest d’un amic. Espanya no se’n vol adonar’. Jordi Pujol / Associació Serviol
