De Joe Biden se n’havia parlat com a possible candidat a la Presidència dels Estats Units. Qualificat de “the middle class Joe” això no l’ha donat prestigi.
“Això, a Washington no és cap elogi. Significa que no tinc mundologia, que no sóc prou cultivat. L’important per la classe mitjana és creure que té possibilitats”.
El passat nou de gener l’aleshores vicepresident Biden dels Estats Units va fer un discurs a la reunió inaugural del Fòrum de Davos. Que com és sabut ve a ser la gran trobada anyal del que ara se’n diu les “élites econòmiques del Món”. Una paraula aquesta – “elit” – que al pas que anem pot acabar corrent el risc de perdre molta brillantor (aquí, a Davos i en el Món).
De Joe Biden se n’havia parlat com a possible candidat a la Presidència dels Estats Units. Però fugaçment. És un polític respectat però qualificat de “the middle class Joe” (en Joe de la classe mitjana). Aquests darrers anys en el Partit Demòcrata i en l’ambient de Washington això no ha donat prestigi. I a Davos tampoc.
(És interessant veure com això ho explica en Joe Biden. “Això, a Washington no és cap elogi. Significa que no tinc mundologia, que no sóc prou cultivat”. I afegeix després que l’important per la classe mitjana és “creure que té possibilitats”. I que això va molt lligat amb tenir un bon lloc de treball.)
Però ara alguns han rellegit aquell discurs. Ara que alguns diaris americans han parlat de la venjança de la classe mitjana. I han dit “potser n’hauríem d’haver fet més cas. No tractar-los – a ell i al seu discurs – amb el punt de commiseració amb què ho vàrem fer”.
Ara alguns diaris americans han parlat de la venjança de la classe mitjana. I han dit “potser n’hauríem d’haver fet més cas”.
Què va dir en Biden?
Va fer una defensa de la classe mitjana que estava essent víctima d’un procés de buidatge. Conseqüència en bona part d’una descompensació entre productivitat i sous, Entre productivitat i noves tecnologies i llocs de treball. Va dir que la quarta revolució industrial, o sia la digitalització de totes les cadenes de producció creadores de valor afegit, representava una seriosa amenaça per la classe mitjana. I va donar a entendre que això seria un problema per la candidata Hillary Clinton. Perquè – va dir textualment – “actualment, la inevitable reacció de molta gent seria por, frustració i amargor”.
En Biden va dir que la quarta revolució industrial representava una seriosa amenaça per la classe mitjana.
I que això seria un problema per Hillary Clinton. Perquè “actualment, la inevitable reacció de molta gent seria por, frustració i amargor”.
Biden diu que canvis així no és el primer cop que es produeixen. Molt profunds. I que sempre s’han superat.
Segons Biden hi havia hagut als USA un acord tàcit de que calia un cert paral·lelisme entre la rendibilitat d’una empresa i els sous. Entre productivitat i sous. I afegeix que “ara això s’ha trencat”. I que “ la revolució digital ho pot agreujar. Què passarà amb la dona que treballa en una cadena? O amb molts venedors?”
Biden diu que canvis així no és el primer cop que es produeixen. Molt profunds. I que sempre s’han superat. A Catalunya també ho hem viscut més d’un cop, des de la crisi social que en el segle XIX varen provocar les selfactines (és a dir els telers mecànics) fins a la inviabilitat de bona part de la nostra indústria tèxtil els anys seixanta. I sempre s’ha superat. Perquè des de la política i des de la societat es va reaccionar. Tot i que no d’una manera fàcil. Així va ser a l’època de la gran depressió americana dels anys 30. Val a dir que en algun aspecte amb propostes que també són en el programa d’en Trump, però en conjunt amb una versió més propera al programa dels Demòcrates. Més social. Per exemple, no obstaculitzant la reforma de la Clinton en el tema de la Sanitat. En general fent-la més semblant al sistema europeu. O bé dedicant més atenció al primer i segon ensenyament i especialment a la formació professional, i a connectar-la molt amb l’empresa. Més en la línia del sistema alemany molt pensat, precisament, per a facilitar i fer més planera la incorporació dels joves a l’empresa i en general a la feina. Alemanya és en aquest sentit un bon exemple.
………………………………………
Des d’Europa el que es faci als USA s’haurà de seguir amb atenció.
Pot ser que es confirmi la por d’un Trump barroer o, amb sort, d’un President que vulgui evitar la fractura social.
Des d’Europa el que a partir d’ara es faci als USA s’haurà de seguir amb atenció. Perquè pot ser que es confirmi la por d’un Trump barroer o, amb sort, d’un President que vulgui evitar la fractura social. Que miri de donar resposta a l’angoixa precisament de molts votants seus que no són establishment ni élites. I que tenen por. Por de la immigració, és cert. I també de la digitalització, de la globalització i dels robots. Tot fets que són inevitables, i en part positius. Però que cal saber conduir de manera que no trenquin els equilibris.
Pensem, per exemple, en un cas concret. Els robots. Els robots estalvien molta feina i molt de temps. I abarateixen el producte. Però destrueixen molts llocs de treball. I això sovint té encara un altre efecte negatiu, i és que l’aturat no paga la seva contribució al fons de pensions. I això pot arribar a tenir uns efectes socials molt negatius. Això es pot intentar subsanar o bé fent que l’empresa pagui per cada robot una quantitat destinada al fons de pensions o bé amb un impost al propietari del robot. Perquè se suposa que haurà incrementat notablement els seus beneficis. Un impost calculat d’una manera equilibrada.
………………………………………
Recordem que una situació així de crisi política, social i econòmica greu es va produir als USA pels volts de 1930, la Gran Depressió. Des del món financer als pagesos del centre dels USA.
Caldrà una nova proposta social i política potent i equilibrada. I valenta. I feta amb autoritat. Amb autoritat democràtica, és clar. Un “new deal”. Un NOU TRACTE.
Això són comentaris sobre uns temes difícils però inajornables. Que els Estats Units tenen plantejats i, poc o molt, molts altres països. I sobre el que el discurs del Vicepresident Biden va advertir no gens menys que a Davos. I que l’electorat americà ha posat ara sobre la taula d’una manera abrupta.
I ja que parlem dels USA recordem que una situació així de crisi política, social i econòmica greu s’hi va produir pels volts de 1930, la Gran Depressió. Des del món financer als pagesos del centre dels USA (que va novel·lar Steinbeck a “Els raïms de la ira”). Que va saber combinar política fiscal i suport al desenvolupament. Amb més intervenció de l’Estat (en obra pública i amb política d’estímuls a l’economia productiva).
Per entendre’ns, i ja que parlem dels USA, podríem dir que caldrà una nova proposta social i política. Com la que fa molts anys va significar en Roosevelt. Que no va destruir el sistema. Però el va revisar d’una manera important. Amb una política fiscal diferent, en alguns aspectes més exigent i amb més intervenció de l’Estat, des de les infraestructures als grans projectes, però finalment també un reforçament de l’empresa privada. Tot plegat un joc de nous equilibris.
En darrer terme el que es nota a faltar no és tant debat acadèmic, que afortunadament n’hi ha tant als USA com a Europa – o tertúlies, que d’això n’hi ha moltes – com una nova proposta política i social potent i equilibrada. I valenta. I feta amb autoritat. Amb autoritat democràtica, és clar. Un “new deal”. Un NOU TRACTE.
El que es nota a faltar és una proposta política. El “new deal” va ser una proposta política. Feta des de la voluntat de resoldre una situació d’injustícia greu i molt general, i també amb un recolzament acadèmic molt sòlid. Però finalment va caldre que a partir d’aquí actués una voluntat política intel·ligent i equilibradora, i sobretot valenta.
El Vice President Joe Biden assisteix a un esdeveniment per a la Classe Mitjana. / (Foto oficial de la Casa Blanca, per David Lienemann)
