CANOVELLES

Un gran motiu d’esperança (i d’orgull)

Vaig visitar fa poc l’IES (institut d’ensenyament secundari) de Canovelles. Un poble al costat mateix de Granollers. Que l’any 1950 tenia 500 habitants, pagesos. I que avui en té 18.000, amb ben pocs pagesos. Amb un polígon industrial del 1964 que, juntament amb el desenvolupament industrial de Granollers i de tot el Vallès Oriental i amb la immigració massiva dels anys cinquanta, seixanta i setanta, explica aquest creixement.

Als nois i noies –de 16 a 18 anys– que m’escoltaven, els vaig explicar la història recent del seu poble, i els vaig dir: “Vosaltres sou fruit d’això, d’aquesta immigració i d’aquests canvis econòmics i socials. Els vostres pares o avis, que varen venir de fora, han fet aquest poble i aquest país. Juntament amb la gent que fa més de cinquanta anys jo veia al mercat dels dijous de Granollers quan venia a comprar aviram amb el meu avi. I ara som aquí, molts més que aleshores, que parlen català i castellà –en part, gràcies a la immersió lingüística–, arrelats a Canovelles i al Vallès, amb bona convivència i preocupats –jo, vosaltres i els vostres pares– per un futur comú.”

Això és un gran èxit. Això ens ha d’enorgullir.

Després, la directora em va fer entrar a l’aula d’acollida. A l’aula on durant uns mesos als nois i noies, nens i nenes acabats d’arribar d’arreu del món, se’ls ensenya català i castellà, i aquells coneixements mínims del seu nou país que els calen per poder-se incorporar a les classes amb utilitat. A les classes i al conjunt de la societat.

Hi havia quinze o setze nois i noies. De tots els colors. De tots els horitzons. Vaig parlar amb cinc. Una noia d’uns dotze anys del Marroc. Amb el seu mocador. En català. Poques paraules, però en un bon català. Somrient i gens sorpresa. Contenta de ser a Catalunya.

Dos nois de l’Equador, de Guayaquil. L’un, amb faccions molt índies; l’altre, no: “Quants anys teniu? Quants anys fa que sou a Catalunya? Teniu un riu molt gran, a Guayaquil, el Guayas. És una ciutat molt bonica. Els vostres pares treballen aquí? Teniu germans?” En català. Deficient en un d’ells, millor en l’altre.

Un noi més gran, de divuit o dinou anys. Negre, alt i ben plantat. Eixerit. Somrient. Se’l veu que anirà endavant. De Dakar, al Senegal. Amb un molt bon català.

Una noia de quinze o setze anys. Que d’entrada em parla en castellà amb accent argentí.

“Soc argentina.” “D’on?” “De Buenos Aires.” “Així ets portenya.” “Sí, soc “portenya.” “Fa temps que vius a Catalunya?” “Tres anys.” “Estàs contenta?” “Sí, m’hi trobo bé.” “I els teus pares, viuen aquí?” “Sí, i treballen aquí.” Un bon català i una cara alegre.

I la directora i els mestres, satisfets. Fa tot l’efecte que creuen en el que fan. Satisfets pels resultats acadèmics. També pel que fa a les llengües, català i castellà. Que el mateix informe Prisa avala. I pel clima de convivència i normalitat que hi ha a l’escola.

Però no és el primer cop que ens enfrontem a grans reptes. Reptes que hem superat amb propòsit de progrés social, de defensa de la nostra identitat i d’esperit de convivència. De la convivència que les aules d’acollida com la de Canovelles cultiven. Tot això fa que l’esperança –l’esperança en el futur de Catalunya i de tota la seva gent– no sigui vana.

Fa vuit anys llargs, quan la reclamació d’independència no havia agafat la volada que té ara, vaig publicar en el butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol l’article transcrit en aquest pàgina (17-II-09). L’article tracta, com deia aleshores, sobre un gran motiu d’esperança (i d’orgull) per a Catalunya. I sobre un tema decisiu per al futur del nostre país i de la gent que hi viu i que hi treballa: el cas de Canovelles.

Que les coses siguin com les que es descriuen en l’escrit es deu a l’esforç i al talent de molta, molta gent, i ben diversa. Molta gent i diversa és el que dona confiança. I, en aquesta llista, Aina Moll hi té un lloc d’honor. Per la molta feina feta, sempre d’una manera discreta i respectuosa. Feta amb mesura i alhora audaç. I mantenint l’adhesió social i humana. “El català és cosa de tots.”

I ara ens trobem davant d’un altre gran repte d’aquests. Amb voluntat de novament donar-hi resposta. Repte i resposta, condensats a l’aula d’acollida de l’institut de secundària de Canovelles.

El record d’Aina Moll ens hi ajuda.