A propòsit d’una conversa amb en Fernández Díaz
Jordi Pujol i Soley 24-X-2018
Des de fa més de quatre anys estic molt fora dels comentaris i de les discussions polítiques. I si bé publico de tant en tant alguna cosa en aquest blog de Serviol, normalment es tracta de temes de caràcter general i no personal. I així ha de seguir essent.
Però la publicació d’un escrit del Sr. Fernández Díaz sobre mi a propòsit d’una conversa que vàrem tenir el juliol de l’any 2012 m’obliga a donar una resposta més personal. (Cal recordar que jo ja feia 9 anys que no era President de la Generalitat i que estava molt retirat de la primera línia política.)
Diu que em va venir a veure per demanar-me que jo frenés el procés independentista. I que jo li vaig dir que “ya no había remedio”. Explica que em va recordar que CDC i jo mateix havíem donat suports molt importants – de vegades decisius i en moments especialment difícils – a la governabilitat espanyola: elaboració i aprovació de la Constitució, 23F, algunes situacions difícils i casos compromesos durant la Presidència de Felipe González i de l’Aznar, i podia haver afegit d’en Suárez, d’en Calvo Sotelo i d’en Rodríguez Zapatero. I amb una actitud de compromís responsable en grans temes espanyols. Suports sovint difícils i de vegades molt impopulars, però decisivament importants per l’interès general espanyol.
Efectivament en Fernández Díaz em va venir a veure l’estiu de 2012. Preocupat per l’increment que el Govern espanyol notava de l’independentisme català. Jo li vaig dir que al meu entendre ja era tard. Sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional del mes de juny de 2010. Pel contingut i per la forma com s’havia anat elaborant la sentència. I pel clima que des d’aleshores s’havia anat creant en l’àmbit polític i mediàtic espanyol. Un clima molt hostil. Que a Catalunya, molt decebuda no únicament per la sentència sinó també per la forma com s’havia produït (que havia provocat una molt profunda crisi de confiança en el Tribunal Constitucional, que encara dura) va provocar un increment del sentiment independentista.
Li vaig demanar que llegís un llibre que acabava de publicar i que, tal com ell recorda, li vaig regalar. “El caminant davant del congost”. “El caminante ante el desfiladero”. Amb el prec de que com a mínim en llegís el pròleg. Datat “10 de juliol de 2012. Segon aniversari de la manifestació contra la sentència de l’Estatut”. Una sentència que molts juristes han qualificat de “demolidora”. I que a la pràctica ho ha estat. Ha tingut efectes molt negatius i de desgast, no només respecte a Catalunya sinó també en l’àmbit general espanyol. Amb creixent acceleració. Com s’està veient.
“El caminant davant del congost”. “El caminante ante el desfiladero”. Sobretot dedicat a relatar les iniciatives sorgides de Catalunya durant els últims cinquanta o seixanta anys per a consolidar l’encaix de Catalunya a Espanya. D’una manera que aspirava a ser positiva per a tothom. Un relat que en gran part expressa il·lusió i esperança, compromís i reciprocitat. Però que acaba en decepció. Com bé va dir l’historiador Joan B. Culla – davant dels Expresidents de la Generalitat, Pujol, Maragall i Montilla – que va definir el període 2000-2010 com “la dècada de les decepcions”.
La sentència va coronar i consolidar i fer més regressiva la política respecte a Catalunya que es va instaurar durant els primers anys del segle XXI. Molt impulsada pel PP però amb forta involucració de sectors importants del PSOE. Tot plegat explica que la primera dècada del segle XXI hagi estat definida per historiadors i analistes polítics com “la dècada de les decepcions”.
Hi havia la possibilitat encara d’introduir elements de pacificació, de diàleg i de negociació en tot aquest procés? Tot sembla indicar que en cap moment no hi ha hagut un intent seriós de restablir ponts de diàleg i de negociació. D’autèntica negociació. No per perdre el temps o per tergiversar. De fet tampoc en la conversa amb en Fernández-Díaz hi hagué cap mena d’obertura o de proposta de diàleg. Ni cap indici. Ja estava molt clar que el Govern espanyol tenia decidida la línia a seguir. La de la sentència del Tribunal Constitucional. La de la Llei Wert. La del recurs en les “lleis socials”. La de la doctrina FAES. Tot plegat significava un canvi molt radical dels plantejaments que durant anys havíem estat practicant des de Catalunya. Amb possibilitats de negociació i entesa amb Madrid.
Ja fa temps que s’ha traspassat la frontera que ho fa tot molt difícil. Però ja abans s’havia fet evident la poca disposició – i la poca capacitat – de les principals forces polítiques espanyoles per iniciar un diàleg seriós. I menys encara una negociació. Un exemple fins i tot patètic d’això fou la “Operación diálogo” del mes de desembre de 2016, anunciat amb “bombo i platerets” i conduïda nogensmenys que per la Soraya Sanz de Santamaría. Que es va dir que vindria un cop cada setmana a Barcelona per a parlar amb gent d’aquí. Amb la societat catalana i amb alguns polítics. Va venir una setmana. I prou. És de suposar perquè amb una setmana en va tenir prou per a veure que a base del discurs de fa anys i panys d’anar fent promeses que no anaven al cor del problema i que a més no es complien, no es restabliria una relació mínimament fructífera. I es varen acabar les visites setmanals.
Per altra banda, de fet no hi ha hagut cap proposta del que en podríem dir el sector unionista, ni a Catalunya ni a Madrid, que tingui consistència i que sigui mínimament operativa. En alguns casos amb bona voluntat, que sempre és d’agrair. Però sense cap incidència.
Detall de l’Oficina de l’Expresident Pujol, any 2012 / Associació Serviol sobre foto original de Josep Losada.
