El Sincrotró Alba existeix gràcies a la iniciativa del Professor Ramon Pascual.
Una proposta que d’antuvi semblava totalment fora de les possibilitats del nostre país. Però que la seva tenacitat i les seves relacions en el món científic europeu varen fer possible.
Fa uns dies vaig rebre una visita que em va alegrar. La del Professor Ramon Pascual, que havia estat catedràtic de física a la Universitat Autònoma. I que a partir de l’inici de l’any 1992 va ser l’impulsor del Sincrotró. Del Sincrotró Alba instal·lat a Cerdanyola del Vallès. Una instal·lació que es defineix com un accelerador de partícules que permet experimentar en el camp de la física, la química, les ciències de la vida, l’estructura dels materials, la biologia, la nanotecnologia,… diguem amb poques paraules que és una infraestructura de molt alt nivell científic i al mateix temps molt útil per la indústria i en general la recerca. Una de les infraestructures més importants en aquest aspecte del Sud d’Europa.
El Sincrotró Alba existeix gràcies a la iniciativa del Professor Ramon Pascual. Que a començaments dels anys 90 la va proposar a la Generalitat. Una proposta que d’antuvi semblava totalment fora de les possibilitats del nostre país. Però que la seva tenacitat i les seves relacions en el món científic europeu varen fer possible.
També el suport polític i econòmic de la Generalitat. I el compromís dels Consellers Laporte i Subirà i el Comissionat Mas-Colell que durant més de deu anys varen donar-li suport. I l’acord que hi hagué amb el Govern espanyol i especialment de dos ministres, en Piqué i la Birulés. Podríem dir que el projecte es va beneficiar del clima de col·laboració que es va establir en el Pacte del Majestic.
Això m’ha ajudat a recordar com ja fa molts anys – en certs aspectes quasi seixanta – vàrem anar dibuixant el que havia de ser una acció sistemàtica de construcció de país.
El cas és que ara la visita del Dr. Ramon Pascual m’ha servit per rebre bones notícies del Sincrotró. D’ordre científic i també diguem-ne comercial. És a dir, de bona acceptació a nivell internacional per part d’altres centres rellevants i també d’empreses.
Això m’ha ajudat a fer quelcom que ara que de vegades tinc l’ànim deprimit em va bé. Que és recordar com ja fa molts anys – en certs aspectes quasi seixanta – vàrem anar dibuixant el que havia de ser una acció sistemàtica de construcció de país.
El llibre “Construir Catalunya” – aleshores clandestí – data de 1958. I allà entre les institucions al nostre entendre bàsiques que la nostra generació jove havia d’impulsar hi havia les científiques. Dèiem: “L’actual organització de la vida científica i de l’ajut a la investigació a Espanya està muntada d’una manera altament centralitzada. Un poble com Catalunya, que ha donat i dóna homes de grans recursos en l’ordre científic necessita poder oferir a aquests homes àmplies possibilitats.”
I més enllà parlàvem de que la recerca contribuïa molt al desenvolupament industrial i en general econòmic. I és que a mi sempre se’m notava un cert deix utilitarista. De creació de riquesa.
…………………………………………………………
Tot plegat va fer que a la darreria del segle XX poguéssim fer una opció més potent, i molt decidida, per la recerca i per l’excel·lència.
Vàrem poder fer un pas potent endavant cap a més competitivitat. Més en la línia del model que jo sempre havia somiat per Catalunya: un país altament competitiu. Amb un punt de preferència per la indústria i la recerca. I l’exportació.
La conversa amb el Professor Pascual em va servir per recordar el que havia estat la política de la Generalitat en matèria científica i de recerca. Des del primer moment, perquè justament ell va ser qui ja des de l’any 1980 amb un pressupost ridícul de 50 milions de pessetes – no és un error de transcripció, de 50 milions de pessetes – havia de rumiar com podia ser la política científica de la Generalitat si algun dia teníem algun dineró. I més competència. I com hi podríem involucrar les Universitats i algú del món econòmic. Va ser un recordatori reconfortant. Passant per la CIRIT (Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica), el Marenostrum que va ser un dels ordinadors més potents d’Europa i molt especialment l’ICREA, la institució que va crear en Mas-Colell i que ha jugat un paper molt positiu. Entre altres coses perquè va fer possible també la recuperació de científics catalans molt altament qualificats que treballaven a l’estranger i la incorporació de científics de fora. Tot plegat va fer que a la darreria del segle XX poguéssim fer una opció més potent, i molt decidida, per la recerca i per l’excel·lència. Vàrem poder fer un pas potent endavant cap a més competitivitat. Més en la línia del model que jo sempre havia somiat per Catalunya: un país altament competitiu. Amb un punt de preferència per la indústria i la recerca. I l’exportació.
Dos tocs d’atenció referents al turisme i a l’immobiliari deguts al meu desig d’evitar que a Catalunya dominés una mentalitat poc exigent de cara a crear una economia productiva d’alt nivell competitiu i exportadora. Que el país derivés cap al que ara se’n diu una economia “low cost”.
Això obliga a fer tres remarques. Tres puntualitzacions.
1. Per origen familiar i per la preocupació per l’equilibri territorial i l’arrelament a la terra sempre vaig estar atent a l’agricultura i la ramaderia. I l’altre dia que vaig passar per Monells em va alegrar l’ànim veure els edificis de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agràries). Que pel que em diuen no són buits ni de projectes ni de feina ben feta.
2. No hauria tingut sentit que un país com Catalunya no aprofités les seves possibilitats excepcionalment altes en el camp del turisme. Però sempre vaig témer que absorbís massa les energies i els recursos de la nostra societat.
3. També vull fer notar un punt de reserva pel que pogués ser una afició excessiva a l’immobiliari. Per raons semblants.
De fet els dos tocs d’atenció referents al turisme i a l’immobiliari eren deguts al meu desig d’evitar que a Catalunya dominés una mentalitat poc exigent de cara a crear una economia productiva d’alt nivell competitiu i exportadora. Que el país derivés cap al que ara se’n diu una economia “low cost”. De fet no prou exigent. Que produeix moments d’eufòria però que no es consolida. Però aquests dos punts mereixen un comentari a part. Pel seu gruix econòmic i la seva repercussió també social.
…………………………………………………………
Ara que hi ha enrenou, molt d’enrenou sobre la política catalana, crec que és consolador i esperançador constatar que durant molts anys ja es va preveure quina mena de país volíem que fos Catalunya.
Ara que hi ha enrenou, molt d’enrenou sobre la política catalana, crec que és consolador i esperançador constatar que durant molts anys ja es va preveure quina mena de país volíem que fos Catalunya. O que en tot cas va existir un projecte en el qual molta gent, i gent diversa, va participar. Naturalment no només en l’àmbit científic. Però també.
I és cert que falta molt per fer. Però hi ha hagut un autèntic progrés. Que la visita d’en Pascual em va fer recordar. I li ho agraeixo.
Vídeo ‘5 years of synchrotron light in ALBA’ – ‘ 5 anys del Sincrotró Alba – YouTube’
Vídeo ‘ALBA Open Day 2016’ – ‘Jornada de portes obertes 2016 – YouTube’
Sincrotró ALBA (Alba Light Source-Experimental hall) / Foto: Alba facility https://www.cells.es/ca/actualitat/galeria
