La mort de Shimon Peres m’ha revifat la memòria. Sobre la relació personal que hi vaig tenir. A Israel mateix en el seu despatx però també en el seu domicili. I en algunes reunions internacionals. Una d’elles a Formentor, a la qual també va assistir en Felipe González. Molt amic seu. I li agreixo que valorés positivament una conferència que vaig fer a la Knesset (el Parlament israelí) el 26 d’octubre de 2007. Ell ja retirat de la política activa. Amb el títol de “De Sepharad a Israel: trayectoria personal de un no judío”. Un acte presidit per la Presidenta de la Knesset, Dalia Itzik, i per l’ex-President de l’Estat, Isaac Navon.

És una conferència de la qual tinc un bon record. Un emocionat record. Perquè al cap de molts anys de seguir i de mirar de conèixer la història més que mil·lenària del poble jueu – abans i després de Massada i de la seva dispersió – i d’entendre la raó de ser del sionisme – és a dir, del projecte de recuperar una Llar Nacional, i concretament a la terra d’Israel – se’m va presentar l’oportunitat de parlar d’això no gens menys que en el Parlament de Jerusalem. Davant de molta gent. Jueus, naturalment.

I ja puc avançar que a mi aquella conferència em va satisfer. Però al públic no tant. A alguns els va agradar – i em varen agrair la franquesa -, a altres, no. Gens a la Presidenta del Parlament. Matisadament al President Navon. Que em va dir: “Comprenc el seu discurs. Però vostè ja entén que aquí no a tothom agrada.” En canvi sé que a en Shimon Peres – que li vaig enviar – li va agradar.

I s’entén. Perquè ell, que havia estat un líder sionista de tota la vida, que havia contribuït a la construcció de l’Estat d’Israel com a pioner, com a militar, com a polític, com a President de l’Estat, entenia que calia trobar una solució millor, de fet més justa, pels palestins. I el meu parlament de fet reclamava això. Des de la mica d’autoritat que em podia donar, potser, l’haver estat sempre defensor de l’Estat d’Israel. De sempre, des de 1947, quan la resolució de l’ONU i l’inici de la guerra d’independència. Fins ara mateix. Això em donava dret per a reclamar una solució justa al poble palestí. Cosa que també reclamava Shimon Peres. I per tant té tota la lògica que Abbas, el President palestí, hagi volgut estar present en l’enterrament de Shimon Peres.

Aquest comentari d’homenatge a Shimon Peres em dóna peu per a l’elogi de dos altres personatges dignes de bon record. També relacionat amb Israel i els àrabs.

El primer va ser el President Sadat d’Egipte que va firmar la pau amb Israel. Una pau que de fet era un reconeixement de l’Estat d’Israel per part d’Egipte. Però profitosa políticament i econòmicament, I també tal com es va fer, digna. Digna per Egipte. Una bona pau per tothom. Però que a Sadat li va costar la vida. Per aquest motiu fou assassinat un any més tard. Per radicals àrabs.

El segon va ser el Primer Ministre Yitzhak Rabin, partidari molt decidit de fer la pau amb els àrabs. I per aquest motiu assassinat també. Per radicals jueus.