Tema de gran magnitud i transcendència. Concretament a Catalunya des de finals del segle XIX. perquè ha estat un país de molt forta i diversa immigració. Segur que és un país amb un alt nivell quantitatiu i qualitatiu d’atenció a aquest tema. I és lògic que així sigui perquè pel conjunt del país és un tema de la més gran transcendència.
Això ara pot ajudar a tenir sensibilitat i comprensió a escala molt general d’aquest tema. Que és present a molts llocs del Món, i sobretot als Estats Units i Europa.
Als Estats Units el fet immigratori ha arribat a un punt que tot i ser un país d’una tradició i una experiència i capacitat d’integració molt potents d’uns anys ençà fa ja que hi hagi sectors importants del país que es preguntin “who we are?”. “Qui som?” Encara que de moment segueix funcionant el “melting pot”. És a dir “l’olla de fusió”. En tot cas es pot dir que és un país que sempre ha anat creixent en bona part gràcies a la immigració. No sense dificultats i tensions, però finalment amb prou cohesió i capacitat de convivència. I prou projecte comú. Avui per avui.
Més nou és el repte que representa ara la immigració a Europa. Tant és així que és un dels fets que més fa trontollar l’estabilitat d’Europa i que fereix sensiblement la seva escala de valors. I que comença a malmetre elements molt importants de l’edifici polític i institucional d’Europa.
I el mal és que de moment la resposta global europea és feble i en part maldestre. Dubitativa i poruga. I en el camp de les idees i de les actituds poc decidida i poc estimulant.
________________________________________________________________
Tot i que ja fa temps que es va congriant una situació i una atmosfera pesants ningú no ha donat la sensació de ser capaç de respondre d’una manera seriosa i a fons a aquest gran repte. Almenys fins ara mateix. Ben al contrari, s’han anat agombolant signes negatius: reaccions polítiques i populars de signe radical i insolidari, reculada en alguns aspectes de fets que hi havia hagut de signe integrador (per exemple, Schengen), tensions creixents dintre de la U.E. I de crisi d’alguns valors d’Europa.
________________________________________________________________
Tot plegat en detriment de la qualitat de la societat europea. En el de la preservació de la consistència i de l’autoestima europees.
Coneixem les reaccions de repulsa de molts països europeus. De vegades obertament xenòfobs. De Polònia, d’Hongria, d’Eslovàquia, de la República Txeca i d’alguns més. ¹Amb més o menys intensitat. I de part de la població de països com França, Holanda, Dinamarca, Finlàndia, Àustria,… I de la mateixa Alemanya.
En front d’això hi ha hagut reaccions positives. D’obertura. Primer, quan el President del Parlament Europeu, Martin Schulz ja va dir, l’any 2014, quan ja començava a agafar volum i una creixent perillositat la immigració il·legal a través del Mediterrani, poc abans de la tragèdia de Lampedusa, que Europa havia de trobar la manera de formular un sistema legal i ordenat d’immigració procedent d’Àfrica i del món islàmic. Ho va dir i ho va traslladar a Brussel·les. Amb solemnitat. Un toc d’alarma però que no va tenir resposta.
En el terrenys dels principis hi ha hagut moltes declaracions. Una d’elles d’especial relleu perquè marcava marges a tenir en compte. La del Papa Ratzinger amb motiu de la Jornada que l’Església Catòlica va dedicar al tema. Va dir: “Primer. Tothom ha de tenir dret a emigrar a un altre país si en el seu viu en condicions molt crítiques. Segon. Tot país té dret a preservar i defensar la seva identitat”. Anys abans un destacat polític alemany –el canceller socialdemòcrata Helmut Schmidt – ja va deixar clar que a Alemanya hi hauria immigració i que n’hi hauria més, i que calia rebre-la amb actitud positiva, però que s’havia d’actuar de manera que s’integrés bé a la societat alemanya. I ara mateix la presa de posició més important i significativa ha estat la de la Cancellera Angela Merkel. La més significativa, ara, per un doble motiu: perquè de molt Alemanya és el país europeu que rep més immigració i perquè exerceix – de grat o per força – un paper de lideratge europeu. És positiu, per tant, que tant el govern com la Cancellera hagin tingut una actitud més receptiva.
En aquest context és molt important que Alemanya al mateix temps que es declara disposada a rebre immigració – i de fet n’està rebent molt més que cap altre país europeu – prengui mesures que facilitin la integració dels nouvinguts. Mesures d’obligat compliment, sobretot en l’aspecte lingüístic, en el de les normes bàsiques de convivència i en el del respecte de les lleis del país. Una combinació d’acollida i oferiment de perspectiva de futur (individual o familiar) i d’obligació de respecte al país d’acollida.
¹ A propòsit de Polònia fóra molt interessant ara veure com seria la reacció del Papa Joan Pau II. I l’advertiment que segur que faria a Polònia. Amb l’autoritat que li donaria ser un Papa polonès i també un patriota polonès. I un gran defensor de la dignitat de les persones i dels drets dels pobles. A escala universal.
________________________________________________________________
Tot i que entre Catalunya i Alemanya hi ha diferències substancials de tota mena sí que és cert que hem coincidit en la idea de que en el tema de la immigració cal tenir voluntat i sensibilitat integradora. Val a dir que aquesta ha estat en general també l’actitud francesa. I cal que així segueixi essent. És del tot necessari. Però hem de ser conscients de que cada cop pot ser que sigui més difícil. No només per volum, sinó per un tema de valors. N’hi ha prou amb un exemple.
Però no pot exigir que deixi de ser musulmana. Amb el que això comporta en el camp dels valors. No pot perquè seria una agressió als drets humans, als drets fonamentals de les persones. I a més no pot perquè no li ho permet la seva Constitució.
I tanmateix Europa en general ha d’intentar trobar la manera d’aconseguir no només una conllevància, sinó un grau important de convivència i de comunitat d’objectius social i identitària. Cal intentar-ho.
________________________________________________________________
Darrerament he escrit alguns articles sobre la immigració a Europa. Que és un dels grans reptes que ara hi ha. Molt gran. I insistia en la necessitat absoluta de dur a terme una política eficaç d’integració. No fàcil. Sobretot ara que, d’uns anys ençà, ve molta immigració africana i asiàtica, en gran part musulmana. I per tant amb uns valors i referents culturals molt diferents dels europeus.
Més difícil amb asiàtics, turcs o musulmans que amb portuguesos catòlics o amb romanesos ortodoxos. Però possible. I en tot cas ha de ser un objectiu ineludible.
Sadiq Khan, el nou alcalde de Londres. Nogensmenys que Londres, amb la City, Downing Street i Westminster. Un musulmà nascut ja a Londres, que no beu alcohol ni menja carn de porc, però que fa anys que està incorporat a la política i a la societat angleses. I als seus valors. I no cal dir que a la llengua. Fill de pare pakistanès. Conductor d’autobús a Londres que va dir als seus fills: “no vull que cap de vosaltres sigui conductor d’autobús. Espavileu-vos. A l’escola i a la societat.” I així ha estat. Diputat, Secretari d’Estat i ara alcalde de la ciutat de la City.
I no és un cas únic. Ni a Anglaterra ni a França ni a Alemanya. Tot i que poc freqüent. No tothom, per molt anglès que sigui, arriba a ser alcalde de Londres. Però significatiu. Perquè marca el canvi que facilita primer la convivència i després la integració.
Sobre Immigració (I) / Associació Serviol
